La llengua catalana

La llengua catalana és la llengua de Catalunya des de fa uns 1.000 anys. I té una llarga i magnífica història literària.

Els darrers 3 segles (XVIII-XX), excepte els anys de la Segona República, ha patit persecució i marginació per part d’unes males autoritats antiespanyoles. Ara s’està recuperant. No és que ja estigui recuperada. Encara no.

Algunes persones parlen de bilingüisme entre català i castellà. El bilingüisme popular ja existeix: els avisos al metro o a RENFE, a les platges, les misses de les parròquies, les intervencions de les persones en les reunions, etc., alternen català i castellà, en una relació totalment pacífica i lliure. I així ha de continuar sent.

Però alerta! El català és una llengua minoritària (fins i tot dins el seu país, per raons històriques). I està en contacte diari amb una llengua (el castellà) que és majoritària en l’Estat i que és internacional. El català, doncs, no pot assumir una competència oberta amb el castellà (ni amb l’anglès), perquè patiria una disminució progressiva que, en el futur, el deixaria en una situació més o menys residual.

Si això passés, seria un desastre cultural (com és un desastre cultural cada vegada que es perd una llengua en el món). 

El català necessita, doncs, una protecció política. I hi ha 3 coses que no poden ser bilingües: l’escola, les institucions públiques i la TV autonòmica. Aquestes 3 instàncies representen la protecció política del català amb vistes a la seva pervivència històrica. Perquè és una llengua que està en inferioritat de condicions per raons geogràfiques i històriques.

Es necesario que los compañeros y compañeras castellanohablantes, si son amantes de la cultura, comprendan estos principios y que los defiendan, incluso en votaciones.

Manipulació!!

Les polítiques econòmiques aplicades pels dos Malgoverns han fet molt de mal, han causat grans sofriments a moltes persones i famílies i han sigut causa que la crisi s’allargués molt més de lo necessari.

Però increïblement, aquestes males polítiques encara són defensades per persones i organismes com a «necessàries». Sense cap vergonya.

Com explica el professor Vicenç Navarro (de la UPF), dos dels personatges més conspicus en aquesta defensa són el senyor José Carlos Díez (El País) i el senyor Sala i Martín (TV3). La TV3 de CiU considera el senyor Sala i Martín «l’economista de la casa», i aquest senyor té la barra de fer unes anomenades «classes d’economia», que són qualsevol cosa abans que unes classes en el sentit científic del terme.

Tots dos (i altres) repeteixen coses com ara: «cal retallar la despesa pública», «és necessari desregular les relacions laborals, per millorar la llibertat de les empreses», «l’atur és conseqüència de les rigideses laborals», «no es pot redistribuir; per redistribuir és necessari, primer, crear riquesa». I altres disbarats.

Ignorant (o fent veure que ignoren) que és la desregulació laboral lo que multiplica l’atur, que de riquesa no en falta (i molt mal distribuïda), que una redistribució dels ingressos és necessària perquè tothom tingui poder adquisitiu i compri, a fi que la producció s’animi.

I sovint s’equivoquen en les seves «prediccions». Per exemple, entre molts altres casos, el senyor Díez va dir una vegada que «Espanya no arribaria mai als 6 milions d’aturats». Hi va arribar i els va superar. Però els seus errors de predicció no compten: les empreses mediàtiques els continuen tenint en un primer pla.

Esperem que molt aviat aquests senyors vagin a l’atur. Això sí, naturalment!, amb un subsidi indefinit, com tindran aleshores tots els treballadors i treballadores sense feina.

Felicitats!!!

FELICITATS!!!

¡¡FELICIDADES!!

Felicitats a tots els barcelonins i barcelonines. Sobretot a aquells de vosaltres que veu tenir l’encert de votar la candidatura de Barcelona en Comú. Però també felicitats a aquells que aquesta vegada encara no ho veu votar, perquè no ho teníeu clar, però que la pròxima segur segur que votareu (a la vista dels resultats pràctics).

Ara Barcelona serà NOSTRA. I tots i totes estarem orgullosos de viure-hi.

I sabrem lo que és tenir per alcaldessa una companya, una de nosaltres.

Para nosotros, no será «la señora Colau», sino «la compañera Ada». Hasta ahora tenía unos ingresos similares a los de mi pensión. Será alcaldesa un máximo de dos veces, y luego lo dejará y continuará otra persona. ¡NUNCA JAMÁS Barcelona en manos de la derecha!

Basta de coches oficiales, de salarios muy elevados. ¡A trabajar para Barcelona!

No quiero decir que todo irá como una seda. Seguro que no será así. Pero ¡cuidado!, cuando algo vaya mal, podremos quejarnos y siempre seremos escuchados. No como antes, que no valía la pena porque no servía para nada.

 Y ahora, ¡a por Cataluña! Con las mismas armas: 1) la unidad de la izquierda; 2) una candidata independiente (¿Teresa Forcades?).

Què és la Salvació?

De petit, en el catecisme, en els sermons i més tard en l’Acció Catòlica, em van ensenyar que el gran afer de la vida era la salvació de l’ànima. I la salvació de l’ànima, o simplement la Salvació, volia dir anar al cel després de la mort, i no anar a l’infern. Hi havia una disjuntiva: o el cel o l’infern. Salvació o condemnació.

Fa molts anys (molts) que no crec en l’infern, que no crec en la possibilitat d’un càstig etern. Considero que això és un mite greco-romà.

Però recentment m’he plantejat la qüestió de què és, doncs, la Salvació, si no és anar al cel en el sentit d’evitar l’infern. O bé, què podria ser, per a mi, la Salvació.

He acudit a un teòleg seglar, a veure què me’n deia.

He caigut de cul. Em diu que no es tracta del concepte «salvació», sinó del concepte «salut». Que el concepte «salvació» no existeix, en la teologia cristiana. Que és un error de traducció. Que en llatí sempre se n’ha dit «salus». (I en grec també és la paraula corresponent a salut.)

Resulta que, davant la creença, i la constatació, que la persona humana està inclinada al mal, a la debilitat, al pecat, que està «malalta», Déu ens ajuda a tenir un estat de «salut», d’evitar el pecat. I ens hi ajuda a través del cristianisme, amb els seus ensenyaments i la gràcia dels sagraments, com també a través d’altres religions o d’altres ideals humanistes.

Naturalment, la salut no té res a veure amb la salvació: no és una cosa decisiva a esdevenir-se al final de la vida, sinó que és un estat que es dóna, o està en condicions de donar-se, en qualsevol moment de la vida, cada dia, cada moment.

Per als cristians, Crist, directament i a través de l’Església, ens dóna la possibilitat de viure amb salut espiritual, sense pecat, alliberats de la servitud del mal, amb inclinació a fer el bé. 

Però, com és que s’ha donat una tal tergiversació? Diu que és cosa de traducció de la teologia a les llengües populars. Que la teologia, fins al segle XIX, es va escriure i ensenyar en llatí. I que la litúrgia es va practicar en llatí fins al Concili (anys seixantes). Però així i tot, sobta extraordinàriament que tants papes, bisbes i teòlegs no haguessin advertit de la substitució del concepte clau del cristianisme.

Doncs és la salut lo que se’ns dóna, a través del cristianisme, com per a altres persones a través de la seva religió o a través d’ideals humanistes. 

La distribució de la riquesa, 7

Ens han anat robant

Segons el professor Vicenç Navarro (de la UPF), des de 1970-80, les rendes del treball (salaris, pensions) han anat disminuint com a percentatge total de les rendes. És a dir: no han seguit un augment corresponent a l’augment de la riquesa. A Espanya, aquesta disminució de salaris i pensions reals, segons el professor, ha sigut d’un 10 per 100.

Correlativament, han anat augmentant les rendes del capital, sobretot del capital financer (dipòsits bancaris, propietat d’accions). Aquestes rendes han tingut uns augments superiors a l’augment de la riquesa. 

Això s’ha completat amb lleis lesives que han afavorit els acomiadaments de treballadors i treballadores, el foment de l’atur, per sotmetre els treballadors amb la por, i les campanyes mediàtiques (els grans diaris són propietat dels bancs) de propaganda contra els sindicats.

Finalment, com a empenta final, s’ha provocat una crisi per part del gran capital nord-americà, però entusiàsticament seguida pel gran capital espanyol, i d’arreu, per acabar de configurar una societat estamental, o sigui dividida en estaments socials (més marcat que les classes).

Tot això no ha passat per atzar, ni per un fat advers, sinó que hi ha hagut persones i grups que ho han pensat, ho han promogut i ho han finançat generosament. 

Però en el seu enorme egoisme, s’han passat, i han provocat una sana reacció de molta gent, sobretot de la joventut, la més perjudicada. Ara cal:

*Votar bé, una esquerra de veritat, no uns que diguin que ho són.

*Que l’esquerra s’uneixi, no cadascú pel seu cantó.

*Que es posin impostos molt forts a les rendes altes, als patrimonis alts i a les grans fortunes.

*Fer grans inversions públiques, per crear molts llocs de treball.

*Mentrestant, establir rendes de subsistència per als que no tinguin feina.

*Afavorir forts augments salarials (que tots els treballadors puguin arribar a tenir un patrimoni respectable).