Errors i males pràctiques per podar

 

Juan Masiá Clavel SJ,

en una conferència d'uns cursos de la Universitat Menéndez Pelayo de Santander,

va dir que la fe, com un arbre, com tot organisme vivent,

s’ha de regar, alimentar, donar-li més vida, jo diria que amb la defensa de la justícia, la pràctica del bé, la pregària, l’eucaristia i el coneixement i la recta comprensió de l’Escriptura,

però també s’ha de “podar”, anar-la alliberant de coses velles que, amb el temps, s’hi han anat afegint, incrustant, i que l’envelleixen i la deformen, que li són, cada vegada més, un pes mort, que debilita la seva vida.

Tals com errors i males pràctiques.

Quins creiem que podrien ser, els errors que s’han anat arrossegant, al llarg de més de 2.000 anys, en l’expressió més tradicional de la fe cristiana, i en l’Església?

Jo diria que són, principalment, aquests:

*Concepció i ensenyament de l’infern i de la possibilitat d’un càstig tan horrible i impossible per part del Creador.

*Ensenyament d’una supervivència de l’ànima, després de la mort del cos.

*Ensenyament de la necessitat de la mort de Jesús en creu per obtenir el perdó dels pecats de la humanitat.

*Ensenyament del suposat pecat de les relacions corporals i sexuals fora del matrimoni (que no siguin adulteri).

*Ensenyament de la concepció miraculosa de Jesús i de la virginitat de Maria.

*Ensenyament del naixement de Jesús a Betlem, amb àngels, pastors i reis...

*Ensenyament del suposat “pecat original”, i de la suposada naturalesa immaculada (amb caràcter personal especial) de Maria.

*Ensenyament de la suposada estada d’Israel a Egipte, i de la suposada sortida triomfal, amb destacada intervenció divina.

*Ensenyament del magisteri del suposat Moisès, en lloc del del rei Josies i els seus consellers (630-620 aC, probablement).

*Ensenyament de l’existència d’àngels i dimonis.

*Ensenyament de la Santíssima trinitat com a tres “persones”, constituint un sol ésser o Déu. En comptes de dir tres “personalitats” d’un sol ésser.

*Ensenyament d’una suposada infal·libilitat de la direcció de l’Església, en determinades circumstàncies.

Tota una bella dotzena, no necessàriament exhaustiva, d’afirmacions que distorsionen un missatge que ni pot ser cregut, ni és exemplar.

I de males pràctiques?

No em referiré pas a les que, malgrat ser horribles, foren en un passat ja llunyà, tals com:

Feudalisme,  antisemitisme,  croades,  Inquisició...

Però n’hi ha encara de greus:

*Refús injust i mal explicat del sacerdoci de les dones.

*Excés de béns materials, molt per sobre de les necessitats. I com a mostra actual i del nostre país, tenim l’apropiació de molts edificis (més enllà dels necessaris), cementiris, terrenys.... mitjançant les anomenades “immatriculacions”.

*Abusos sexuals, sobretot amb nens i joves.

*Manipulació en la programació dels textos bíblics a llegir en les misses, excloent els socials.

*Marcatge d’una línia neta de separació entre dirigents i “dirigits”.

*Ensenyament d’aspectes de l’Escriptura de manera encara pròpia de temps plens d’ignorància.

*Tendència a voler aparentar encara una posició pública que ja no es té.

Reivindicant el dret a robar

 Un dels drames més odiosos que es donen sovint és quan judicialment s’expulsa una família de casa seva. Per no haver pogut pagar el lloguer algun o alguns mesos, sovint per haver-l’hi augmentat, o per altres causes.

Actualment està en preparació una proposta de llei, al Parlament de Catalunya, presentada per diverses entitats socials, per prohibir els desnonaments, sempre que a la família li sigui un greu problema. Serà difícil, perquè és atemptar contra un suposat “dret absolut” del propietari a l’habitatge, sigui quina sigui la necessitat de la família que hi viu.

Per nosaltres, és MOLT clara la diferència amb el cas d’un propietari del pis que en tingui un, i que sigui una família treballadora, i, sobretot, si es tracta, per exemple, d’una família de jubilats que arrodoneix el seu pressupost amb el lloguer que cobra d’aquest pis. Això queda fora de tota actitud d’un grup social.

Però, com sabem, el cas més típic és que el pis sigui d’una empresa, d’un banc, o d’un grup voltor (o sigui de lladres), com ara Blakstone o Cerverus, que tenen milers de pisos en cada país, i que en van traient un rendiment a base d’escanyar, si els cal, els, de vegades pobres, llogaters.   

A això va adreçada la nostra proposta de llei. Doncs bé: sabeu què ha passat??? Ningú no ho diria. El grup parlamentari del partit JuntsxCat, o JxC, partit hereu actual d’una llista de noms que deriva de la tradicional Convergència, ha presentat unes esmenes perquè siguin discutides i, eventualment, aprovades. Com és sabut, en aquest partit hi militen, o el voten, molts bons catalans/es que desitgen una Catalunya millor, com jo també la desitjo, encara que no exactament igual. Però també en formen part, i sobretot “hi manen”, persones d’un estil de “viure de” la política i, sobretot, de treure’n bons beneficis personals.  I d’anar a favor dels qui tenen més diners, no sempre, o gairebé mai, ben guanyats.

Se’ls ha ocorregut demanar, per exemple, en una esmena, que els propietaris de pisos, fins i tot (i sobretot, crec jo) els “grans” propietaris, siguin “públicament compensats” de la diferència entre lo que haguessin de cobrar de lloguer a causa de la llei, i el preu de mercat d’aquell pis.

Pensem: 1) Aquesta llei pot fer que unes famílies paguessin un preu “protegit” de lo que són els preus especulatius, per tant de lladronici, dels qui tracten un pis com si fos una mercaderia qualsevol, per guanyar-hi diners, quan són un bé bàsic per a viure de manera digna. / 2) Que lo que, vulgarment, se’n diu “preus de mercat” són uns preus de robar, cada vegada més, si poden.

Doncs els nostres patricis, que estimen Catalunya, però no pas els catalans i les catalanes, sinó  la Catalunya de la bandera, volen protegir els guanys fets de robar. Com si consideressin que l’especulació dels seus “amics” fos un “dret”, que s’hagués de defensar. Són les esmenes del dret a robar.                

La mentida dels lladres de la llum

Endesa + Iberdrola + altres = Lladres

Per què són lladres?  Hi ha cinc maneres de produir electricitat:

Amb un salt d’aigua =     Centrals hidroelèctriques

Amb carbó =                   Centrals tèrmiques

Amb energia nuclear =   Centrals nuclears

Amb sol i vent =              Centrals fotovoltaiques i eòliques

Amb gas =                       Centrals de cicle combinat

Només aquestes últimes poden dir que l’augment internacional del preu del gas els augmenta el cost de producció de l’electricitat, i poden, doncs, augmentar-ne el preu de la distribució.

Però són lladres perquè augmenten el preu de la distribució de tota l’electricitat produïda.

Els ho hem dit, cridant pel carrer, en les manifestacions dels dies  2 d’octubre i 6 de novembre. 

Teologia bíblica del sofriment

 

Comença amb el text del Segon Isaïes, segle VI aC, època de la deportació del poble d’Israel a Babilònia:

Isaïes 53: 10-11:

“El Senyor s’ha complagut 

en el qui ell havia triturat i afligit.

Quan haurà ofert la vida en sacrifici

per expiar les culpes,

veurà una descendència,

viurà llargament:

per ell el designi del Senyor

arribarà a bon terme.

“El meu servent,

després del que ha sofert

la seva ànima,

veurà la llum i se’n saciarà;

ell, que és just,

farà justos tots els altres,

perquè ha pres damunt seu

les culpes d’ells.”

Aquest text “podria” ser atribuït a Jesús, excepte els versets:

“veurà una descendència,

viurà llargament:”,

que de cap manera.

 

Teòlegs actuals, i també un servidor, creiem que el personatge imaginari creat pel Segon Isaïes representava el poble d’Israel, que en aquell moment (587-538 aC) sofria deportació, atribuïda a càstig pels pecats del poble (injustícies, idolatria...) comesos en els períodes anteriors.

 

No ho  creia pas així l’apòstol Pau, que a  1 Corintis (15: 3) diu:

“Crist morí pels nostres pecats,

com deien ja les Escriptures.”

I les Escriptures, segons la nota al peu de pàgina, és Isaïes, 53: 5-12: «El servent».  Text del Segon Isaïes.

També hi ha dues referències evangèliques en aquest sentit:

Marc 10: 45:

“Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.”

 

 

Mateu 20: 28:

“Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.”

Havent sol·licitat un aclariment lingüístic, se’m diu que:

La paraula traduïda per "rescat" correspon al grec lytron (mitjà d'alliberament; rescat, preu del rescat // expiació; recompensa)

I a la paraula llatina redemptio, que té el mateix sentit. 

 

Aquesta interpretació portaria a les següents consideracions:

*El sofriment (de Jesús) és la clau de la Salvació de la humanitat (en relació als pecats). Que, de totes maneres, segons ensenyaments tradicionals, tampoc seria de “tota” la humanitat.

*El sofriment és la clau de la plena humanització de la persona humana, la seva plenitud.

 

Enfront d’aquesta teoria, un servidor diria:

*El sofriment de Jesús va ser causat per un efecte extern a la seva missió, una actuació criminal d’uns poders. Mai per una previsió (encara que sí coneixement, és clar) divina, ni tampoc per cap “necessitat” divina ni humana.  Creure que el Creador hagués exigit un sofriment i una mort per perdonar els pecats a la humanitat, pecats que sabem bé que es perdonen gratuïtament, si hi ha bona voluntat, seria ignorar què és el Creador, considerar-lo cruel, una creença absurda. De tal manera que no és gens correcte que el crucifix sigui considerat el símbol bàsic i fonamental del missatge cristià… De fet, no en forma part, és un fet extern.

*En la vida de qualsevol persona, el sofriment ha de ser evitat tant com sigui possible, com un objectiu fonamental de la vida. Si resulta que esdevé inevitable, com tantíssimes vegades desgraciadament ha sigut en el passat, cal assumir-lo com a tal, i amb tanta resignació com a la persona li sigui possible. Si és una persona creient, serà molt positiu que l’ofereixi al Creador. Però sempre, sempre, com un valor negatiu, mai com un valor positiu en si mateix.

*Les frases de Pau, Mateu i Marc és molt probable, i no pas impossible, que siguin errades (de fet, dues serien en imitació de la primera, de Pau, probablement). Ja que la teoria que “qualsevol frase de la Bíblia” sigui “paraula de Déu i infal·lible”, jo crec que és també externa a la intel·ligència i a una fe realment cristiana.

Un servidor creu que aquestes creences de la direcció de l’Església cristiana, en general, han construït, al llarg dels segles, un missatge trist i repressiu. De fet un antimissatge cristià.

Les dones en el cristianisme primitiu

Jesús ignorava la discriminació femenina típica d’aquella societat (i de totes). En el seu grup missioner itinerant hi havia dones, que havien deixat la família i anaven amb ells de poble en poble predicant l’Evangeli. En sabem molt poc, perquè els evangelistes, tots quatre homes, ho van amagar tant com van poder. Però, en l’escena del peu de la creu, no es van atrevir a callar-ho. I diu Mateu: “També hi havia allà moltes dones que s’ho  miraven de lluny estan. Havien seguit Jesús des de Galilea i li prestaven ajut. Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills del Zebedeu.”  Però Mateu encara és molt discret, quan diu que “li prestaven ajut”. Marc diu exactament la mateixa frase. Per una vegada han dit la veritat, però encara els fa vergonya dir-la tota. Lluc, que és el més popular dels quatre, esmenta la presència de dones dues vegades, la del peu de la creu i una altra, en la qual ho acaba de dir: “que els proveïen amb els seus béns”.

És a dir: les deixebles, no sols acompanyaven Jesús i els altres deixebles, sinó que eren les que compraven els queviures per a tot el grup. (Em permeto dir que, potser, una de les dones esmentades per Lluc, “Joana, la muller de Cuses, administrador d’Herodes”, devia ser la que disposava de més recursos. Però de tota manera el fet no és pas estrany: pensem que les dones que havien deixat la família per seguir Jesús devien ser menystingudes, considerades boges, pels seus familiars, però... mai les deixarien passar gana, tot i lo que en pensessin. En canvi els deixebles homes, una volta deixada la feina (la barca, etc.), es quedaven sense res. Però... pensem com es devien sentir... Per ells això devia ser com la vergonya de les vergonyes. Per això, quan podien, ni tan sols les esmentaven.)

Després de la mort de Jesús, etc., algunes dones van tenir una participació molt activa en la predicació de l’Evangeli. Ho sabem, sobretot per Pau, perquè és qui més va escriure, ja que era l´únic intel·lectual del grup. Ens esmenta, com a missioneres destacades, les següents:

Priscil·la, i el seu marit Àquila, dirigents d’una església d’Efes, i més tard d’una església de Roma. És curiós perquè, contra els costums d’aleshores (i de sempre), quan els anomena, sovint l’esmenta primer a ella i després el marit. 

Apfia, que, amb dos companys més, era dirigent d’una església situada a casa seva.

Lídia, que presidia també una església situada a casa seva. [És a  dir: cedien casa seva per a fer els serveis d’una comunitat, ja que no era fàcil adquirir una casa per a aquest fi.]

En la mateixa ciutat que Lídia, hi havia Evòdia i Síntica, que sembla que Pau les tenia per importants.

Quan Pau escriu a la comunitat de Roma, dona records per a: Maria, Trifena, Trifosa i Pèrside, de les quals fa un bon elogi pel seu treball missioner. També saluda Júnia, que anomena “apòstol”, i Andrònic, probablement el seu marit. Finalment dues parelles: Filòleg i Júlia, Nereu i la seva germana.

En les recomanacions del final d’aquesta carta, Pau esmenta 15 homes i 8 dones. Hi ha més homes, però, donades les circumstàncies, la proporció de dones és alta.

Al llarg de les dècades posteriors a Jesús, l’activitat de les dones en les comunitats cristianes va anar augmentant. Moltes dones veien per primera vegada la possibilitat de ser i actuar com si fossin persones normals, com els homes. Però... aquest fet va anar molestant molts homes i, sobretot, els avis caps de família, que no estaven acostumats a aquesta llibertat i activitat femenines, que no s’havia vist mai.

Hi va arribar a haver acusacions formals contra les comunitats cristianes en el sentit que:

“trencaven les famílies, pertorbaven les dones, subvertien l’ordre social”.

I és molt curiós que Pau, que li agradava proclamar que “ja no hi havia jueus ni gentils, que no hi havia homes ni dones, ni esclaus ni lliures, sinó tots uns en el Senyor”, va arribar a dir, davant la mala maror social, coses com:

 “dones, sigueu submises als marits, marits, estimeu les mullers,

fills, obeïu els pares, pares, no exaspereu els fills,

esclaus, obeïu els amos, amos, obreu amb justícia amb els esclaus.”

 I les comunitats cristianes de les dècades posteriors, i més tard l’Església, es van anar tancant, de mica en mica, sobretot, a la llibertat femenina, i assegurant el predomini masculí. Però grups de dones, una volta provada la llibertat per primera vegada en la història, no estaven pas disposades a renunciar-hi.

De manera que, durant no menys que dos segles, el II i el III, hi hagué un debat, una  lluita i un malestar constants, dins i fora de l’Església (l’anomenada “qüestió femenina”). Grups de dones, disposades a tot, no essent acceptades com a tals, lliures i iguals, per l’Església oficial, es van integrar en grups religiosos alternatius, degudament condemnats oficialment, on hi hagué dones que batejaven, deien missa i ensenyaven, tal com sabien fer i tenien tot el dret de fer.

Però... passats els dos segles de lluita, el moviment es va anar desinflant. I es va retornar a una societat i una església precristianes. I encara hi som.

Però totes i tots preparem una nova empenta en aquest sentit. Aquesta vegada SÍ. Ara la gent és més lliure i no tenim avis dictadors, ni tants lligams familiars

(Informació extreta del llibre “Del movimiento de Jesús a la Iglesia cristiana”, del professor Rafael Aguirre.)

 

 

 

  

Defensa de la vida

Defensa de la vida

Ara fa poca estona (migdia del diumenge), milers de barcelonins/es, i de catalans/es vinguts de diferents punts de Catalunya, hem dit

No a l’ampliació de l’aeroport del Prat

Aquest ampliació significaria:

*Destrucció de La Ricarda: espai natural de pinedes i llacuna-zona humida, protector de 43 espècies d’aus protegides... Més alguns grups de flamencs arribats d’Àfrica, que hi fan estades ocasionals.

*Un gran augment de la contaminació atmosfèrica, d’aquesta que, si passem d’un grau i mig d’augment de la temperatura global, farà que la vida humana en molts llocs del planeta esdevingui MOLT difícil.

*També, més augment encara de la pol·lució local, que vol dir: més mala salut pública, més malalties respiratòries i (potser) més morts prematures.

*Molt més turisme, parlen de 20 milions de turistes més l’any. Que implicarà també més hotels i restaurants.

I qui el demana, aquest disbarat? 200 entitats econòmiques i empresarials. Ja sabem què hi busquen... Què els importa, el territori? Ni les persones?

Però... AENA (l’empresa pública espanyola que gestiona els principals aeroports) promet que, si obté l’ampliació, per cada hectàrea que ocupi de La Ricarda en donarà 10 de verdes en altres llocs. Això fa tota la cara de ser una “promesa”. I, suposant que ho complís, no evitaria pas els perjudicis de tot tipus de les poblacions del Prat, Viladecans, Gavà... Ni evitaria l’allau de més turisme. Ni de més contaminació. Que ningú es deixi enganyar!

També ens prometen 80.000 llocs de treball. Això sí que ho volem. Però els volem a les Rodalies, en la neteja dels boscos, en l’Atenció primària, als serveis socials...

Però no es tracta només d’impedir l’ampliació d’aquest aeroport. Hi havia companys i companyes que venien de diferent punts i que estaven en contra de l’ampliació, però també aprofitaven l’ocasió per reivindicar:

*La conservació dels aiguamolls (Empordà, delta de l’Ebre...).

*Salvar la poca part que encara ens queda de platges no assetjades i destruïdes per hotels i instal·lacions similars.

*Cuidar els boscos, que, de mal conservats, cremen amb facilitat.

*Protegir totes les terres de conreu, i una nombrosa pagesia, que es guanyi bé la vida treballant-les.

I... tots i totes VOLEM DIR PROU a la destrossa del nostre territori en benefici dels rics (molts d’ells, lladres) que busquen qualsevol ocasió per fer-se, encara, més rics.

Per contra, volem DEFENSAR LA VIDA, la vida de les persones corrents, la vida dels nostres nets, i dels nets del nostres nets, i així... 

El sacerdoci de les dones

 

Des del punt de vista racional i cristià, no ha d’haver-hi ni “pot” haver-hi diferències de drets entre homes i dones. No obstant això, per raons històriques i des d'èpoques ancestrals, les dones s'han vist privades de l'exercici de molts drets, per la seva situació d'enorme dependència i enorme repressió, situació avui dia en franca superació en alguns països, encara que de manera molt desigual.

I a l'Església? Alguns “dirigents” (més aviat molts) asseguren de forma molt emfàtica que no poden les dones exercir el sacerdoci ni actuacions semblants perquè Jesús el va encarregar, igual que, en general, va encarregar la continuació de la seva missió, només a homes. Lo que salta més a la vista (almenys a mi) és el contrast entre l'arrogància i la seguretat amb què diuen això i l'enorme debilitat d'uns textos que, amb prou feines, poden mitjanament, no ja demostrar, però ser usats per a “mal justificar” aquesta discriminació.

Vegem: és veritat que quan Jesús va voler triar unes persones col·laboradores més pròximes i de confiança, va triar dotze homes. Però no se'ls va pas confiar la continuació de la seva missió, després d'ell, de manera formal, que sapiguem, ja que estava en els començaments de la seva predicació.

Quan sí es diu que va confiar l'encàrrec de continuar la predicació de l'Evangeli, “Aneu per tot el món…”, és en les escenes prèvies a l'Ascensió, davant un auditori d'homes. Però vegem:

*L'escena és relatada per tres evangelistes.

*No obstant això, en el text de Marc, l'escena apareix en un Apèndix, que amb tota seguretat no és de Marc, sinó d'un autor posterior, ja que Marc havia donat la seva narració per conclosa, i l'apèndix “talla” el fil de la narració començant per descriure una escena anterior al final del text de l’evangelista. A més que se li “cola” una heretgia de gruix, a 16: 16.

*Només es pot comptar amb les narracions de Mateu i de Lluc. 

*No obstant això, un situa els fets en Galilea i l'altre els situa en Betània, prop de Jerusalem.

*A més, segons Mateu, queda clar que només hi són els Onze, però en el text de Lluc (24: 33) hi ha “els Onze i els qui estaven amb ells”. Nombre al qual és possible que s'afegirien els deixebles de Emaús, que acabaven d'arribar.

Aquests textos no són seriosos: sembla que cadascun va escriure el que més o menys recordava, però amb molt poca precisió. Per a demostrar lo que es pretén demostrar, s'hauria de comptar amb una cosa més precisa.  Excel·lències i eminències: això no els serveix per a res. Companys bisbes, jo ara no dic ni que fos ni que no fos; tan sols dic que vostès, amb aquests textos, no poden “demostrar” res. Així que haurien de valorar el problema a la llum d'altres valors. I els diré més: atribuir a Jesús l'apartament de les dones respecte de les tasques apostòliques, sense poder-ho demostrar degudament, ho considero una calúmnia, que rebutjo amb tota la força.

 Un servidor creu que hi ha molts indicis, encara que tampoc “proves”, que Jesús mai va apartar les dones de cap funció apostòlica, sinó que la mala decisió la van anar prenent els seus seguidors; molt més ben dit: els seguidors dels seguidors, és a dir, la segona generació, ja morts els apòstols. Ells van anar apartant les dones de funcions que, en les cartes de Pau, sembla bastant clar que sí que exercien (ell mai no diferencia els col·laboradors de les col·laboradores). Així que deixin si us plau de pontificar i assumeixin el deure de raonar com qualsevol persona.

I a més, per principi, no es “pot” argumentar res contra els drets de les dones a l'Església basant-se en unes situacions clarament anormals i provocades per discriminacions ancestrals. Fer-ho seria una gran baixesa.

I, en definitiva, doncs, quan en temps recents es donessin els primers casos de zones geogràfiques en què les dones ja haguessin aconseguit tenir una formació cultural i una posició més normals en la societat, amb ministres, presidentes, etc., si en la direcció de l'Església hi hagués hagut persones intel·ligents, i cristianes de debò, haguessin d'haver adaptat la llei a les circumstàncies presents. Ja que, qui fos que hagués decidit, en el seu moment, apartar les dones de funcions directives i/o sacerdotals, només podia haver-se basat, o més aviat “excusat”, en una situació de molt baixa formació de la gran majoria de dones, situació no culpable. Un estat, de fet, anormal. En canviar les condicions anormals, havia de canviar-se la llei. Però sembla que no va haver-hi tals dirigents, ni encara n'hi ha.

De cap de les maneres, això ha d'ocasionar que els drets femenins a l'Església continuïn sense poder-se exercir. Perquè la culpa és de mals dirigents. Cal exercir-los de fet, amb permís o sense. S'han de començar a celebrar misses presidides per dones. Encara que potser (proposo) amb una reconeguda provisionalitat, i usant, de manera també provisional, formes eucarístiques consagrades prèviament per un sacerdot.

Desitjo, proposo, demano, que en cada ciutat es designi un lloc (no ha de ser necessàriament una església) per a celebrar misses presidides per dones, de manera contínua o bé alterna (alternant amb misses masculines).  I en això ens hi hem d'implicar els companys també, no sols per solidaritat, que és clar que sí, només faltaria, sinó per interès propi, perquè moltes persones preferiríem una missa femenina, que, no sempre, però moltes vegades, hi donaria un to de major humanitat i, fins i tot, d'emotivitat.