Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 29 d’agost del 2012

La Contrarevolució


El llibre de Josep Fontana «Por el bien del imperio (Una historia del mundo desde 1945)» planteja dos grans temes: «La Guerra Freda» i «La Contrarevolució», que ell anomena «La gran divergència», imitant Paul Krugman, però que jo prefereixo anomenar contrarevolució.

Durant els anys setanta, i paral·lelament a la crisi de 1973, començà a desenvolupar-se un procés, sobretot els EUA, de presa de consciència i d’imposició per part dels sectors més rics de la societat, o sia de la burgesia, però no la burgesia tradicional, sinó una superburgesia.

El procés consistí en els fets següents: generosos donatius de persones molt riques; establiment de fundacions per canviar les coses; divulgació de les idees neoliberals; fundació de noves revistes; establiment de grups de pressió per forçar l’aprovació de noves lleis... A través d’aquests fets, la gran burgesia, o els sectors més rics de la societat, van declarar una «guerra de classes» als treballadors i a les classes mitjanes per expropiar-les d’una part de la seva renda. Davant la pressió mediàtica i política d’aquest grup poderós, els governs, començant pel de Carter, i després més definidament pel de Reagan (i també sobretot pel de Thatcher, en el Regne Unit), es van anar decantant pels interessos del nou gran lobby. Sobretot en una dura pugna contra els sindicats, per tal de deixar-los debilitats.

Aquest procés de contrarevolució es desenvolupà primerament als països anglosaxons, i no fou fins més tard, i d’una manera atenuada, que influí els altres països europeus.

El programa contrarevolucionari consistia en els projectes següents:
*Reduir els impostos a les classes riques.
*Reduir les despeses públiques, fins i tot i especialment, les despeses socials.
*Controlar la inflació.
*Controlar el dèficit i el deute.
*Disminuir el pes de l’Estat en l’economia.
*Desregular les relacions econòmiques.
*Disminuir els salaris reals (no els nominals).
*Privatitzar empreses i serveis fins llavors de caràcter públic.
*Debilitar els sindicats obrers.

De resultes de les lleis i mesures que es van anar imposant per assegurar aquest programa (primer als països anglosaxons, més tard als països europeus), la societat experimentà els canvis següents:
*Augment de la pobresa.
*Augment de les desigualtats fins a extrems inaudits.
*Augment continu dels guanys de les grans empreses i bancs.
*Crisis, de moment locals i d’importància relativa, fins a arribar a la de 2008 (2007 als EUA).
*Emergència de grans i poderosíssims grups econòmics.
*Especulació (fins a arribar a superar de molt les relacions econòmiques normals).
*Corrupció en les administracions.

Tot el procés acabà amb l’establiment de governs de dretes. Però no d’una manera immediata. Durant els anys 80 predominaren a Europa els governs socialistes: a Espanya el PSOE, a França la presidència de Mitterrand, a Itàlia el pentapartit, a Alemanya l’SPD (però en aquest cas acabà abans). Aquests governs socialistes van fer una política ja dretanitzada. Recordem a Espanya la duríssima «reconversió industrial» del Govern González, contra algunes indústries tradicionals: naviliera, siderúrgica, minera. Al llarg de la dècada dels 90, en canvi, es desenvolupà la «llarga» etapa de governs de dretes.

Sota uns governs o uns altres, s’anà imposant el programa contrarevolucionari. Rebaixes d’impostos als rics; privatitzacions d’empreses públiques; disminució real dels salaris, amb augments inferiors als dels preus i inferiors a l’augment de la productivitat; desregulació de les relacions econòmiques, sobretot les financeres; control estricte de la inflació, però, en canvi, descontrol de l’atur...

Els partits socialistes s’anaren contaminant de la mentalitat contrarevolucionària, i així tenim, per exemple, un PSOE dient la barbaritat que «abaixar els impostos és d’esquerres». Més encara: tots aquells intel·lectuals que havien estat marxistes deixaren de ser-ho d’una manera sorprenent.

La culminació de la Contrarevolució fou la seva aplicació als països de l’Est d’Europa (una volta fracassada la reforma de Gorbatxov (1985-91), tema no prou ben explicat en el llibre). Allí els punts del programa contrarevolucionari s’aplicaren amb furor. Rebaixes de la despesa social; disminució dels salaris reals; atur; però, sobretot, privatitzacions: venda a baix preu de les empreses estatals, a mans de nous grups capitalistes. I les conseqüències foren misèria (una misèria que abans no existia), grans desigualtats, emergència de grups poderosíssims, que començaren a «manar» des de l’ombra; un daltabaix enorme de la producció: més d’un 40 per 100 de disminució; i corrupció, immensa (en l’URSS hi havia corrupció, però ara la superà de llarg). I el més trist és que moltes d’aquestes coses les impulsaren antics comunistes.

Però encara hem de dir que la internacionalització de la Contrarevolució va anar a càrrec del Fons Monetari Internacional (FMI) i del Banc Mundial. Aquestes institucions financeres, de típic caràcter capitalista, imposaren als països pobres, a canvi dels seus préstecs, unes duríssimes condicions, és a dir, els anomenats «plans d’ajustament estructural», que consistien en disminució de la despesa social, rebaixa de salaris, privatització de les empreses públiques, atenció prioritària al pagament del deute... L’FMI i el Banc Mundial arruïnaren en general els països del Tercer Món.

De tota manera, «encara» no era el mateix Europa (occidental) que els EUA, pel que fa al progrés de la contrarevolució. Ara bé: així que es desfermà la crisi de 2008, s’inicià una ofensiva tremenda en aquest sentit. No el fet d’abaixar impostos als rics, que això ja s’havia fet. Però aleshores tocà el torn, sobretot, a la reducció de les despeses públiques, i entre elles les socials. Campanya potenciada, en aquest cas, per les autoritats europees, que eren de dretes, com a conseqüència de la mala tongada electoral dels darrers anys.

Estem vivint, doncs, dins el marc de la Contrarevolució. I la Contrarevolució està fracassant de manera evident i escandalosa. I cal, entre tots i totes, esforçar-nos a substituir-la. Amb urgència.

Antoni Ferret