La lectura del llibre «Por el bien del
imperio (Una historia del mundo desde 1945)», de Josep Fontana, és altament
alliberadora. T’allibera de tantes i tantes mentides que t’han anat encolomant
al llarg d’aquests anys. 60 anys de mentides!! Mentides, generalment, a base de
les «bondats» dels nord-americans i de les «maldats» dels soviètics.
Si la Guerra Freda va constituir una
estafa és, en primer lloc, perquè va liquidar els governs de les democràcies
populars que havien sorgit després de la guerra. Entre 1945 i 1947 es van
establir, a tots dos costats de la «frontera», governs d’àmplia col·laboració
d’esquerres, amb participació comunista, naturalment. A França, on el Partit
Comunista va guanyar les eleccions (amb majoria relativa), es va formar un
Govern de diversos partits d’esquerra amb 4 ministres comunistes. A
Txecoslovàquia, on també els comunistes van guanyar les eleccions, es va formar
un Govern mig comunista i mig d’altres partits. I en els altres països de l’Est
d’Europa, per l’estil. Aquests governs començaren un procés de reforma social
altament interessant. Si haguessin tingut continuïtat...
Doncs bé: quan, a partir del març de
1947 un discurs del president del EUA va establir el que seria conegut com «la
doctrina Truman», que era una declaració d’incompatibilitat entre els sistemes
nord-americà i soviètic i de guerra psicològica, aquests governs de democràcia
popular se n’anaren en orris. Els ministres comunistes foren expulsats del
Govern francès, i a l’Est va passar el contrari. Llavors només hi hauria
governs capitalistes i comunistes, segons el costat.
La segona raó perquè la Guerra Freda
hagi de ser considerada una estafa és la seva intrínseca falsedat. La Guerra
Freda va ser motivada, segons Josep Fontana, per l’interès nord-americà de
«controlar» el món, per tal d’assegurar-hi el predomini del seu sistema de
vida, sobretot el seu sistema dit de «la lliure empresa». I perquè creien que
els soviètics pretenien el mateix pel que fa al seu sistema. Però això, segons
Fontana, ara sabem que era fals. Els soviètics (Stalin) coneixien les seves
limitacions i tan sols pretenien la continuïtat de la Unió Soviètica.
Aquest enfrontament psicològic induí els
dirigents nord-americans a una obsessió anticomunista, de por al comunisme.
Ells en deien «comunisme» i no socialisme. En canvi, per l’altra banda, els
russos tenien una gran por a l’expansionisme alemany, una por als alemanys. I
era aquesta por el que els va portar a assegurar-se, en tota la franja de
països entre l’URSS i Alemanya, uns governs «amics», que fossin un mur de
contenció al militarisme alemany.
La tercera raó per la qual hem de
considerar la Guerra Freda com una estafa és les enormes despeses de la cursa
d’armaments. Aquest enfrontament, psicològic i de petites provocacions per aquí
i per allà, ocasionà una sangonera de recursos per a la fabricació de tancs,
avions, camions i tota mena d’armes, però sobretot (sobretot!) les bombes
atòmiques. Una sangonera de recursos que es llevava de les atencions socials.
No solament pel que fa a la popularització dels electrodomèstics (que ja hi va
ser en tots dos costats), sinó sobretot en relació a la qualitat dels serveis
públics i la desaparició de la pobresa. Si el bloc de l’Est no hagués tingut la
sangonera de les armes hauria pogut tenir molt més èxit social. Entorn de 1963,
Kennedy i Khruixtxov van intentar disminuir la cursa d’armaments, però pocs
mesos després l’un era assassinat i l’altre, destituït. No fou fins a 1972 que
Nixon i Brezhnev arribaren a uns pactes de limitació de les armes nuclears
(SALT), i al mateix temps a uns principis de coexistència pacífica. El mateix
any també es produí un pacte entre EUA i Xina. (La distensió va durar uns pocs
anys, de seguida va ser impugnada per grups de poder nord-americans i els
últims anys de la presidència de Carter es tornà a la política de tensió, que
Reagan (1980) potenciaria. Els primers anys de la presidència de Reagan van ser
els més perillosos d’esclat d’una guerra. Finalment, Gorbatxov i Reagan van
enfilar un nou procés de distensió, ja definitiu (1984).)
L’obsessió anticomunista portà els EUA a
tota una sèrie d’intervencions, generalment camuflades, en altres països, en
favor de dictadures:
1953 A l’Iran, per derrocar el
Govern de Mosadeq.
1954 A Guatemala, per derrocar el
Govern d’Árbenz. (Després Guatemala patiria els horrors de la guerra
d’extermini contra la guerrilla i els camperols.)
1958 A Indonèsia, per debilitar el
Govern de Sukarno.
1961 A Cuba, per intentar derrocar
el Govern de Castro.
1961
A Vietnam, a favor del Govern de Diem, contra la revolta comunista.
1963
A República Dominicana, per derrocar el Govern de Bosch.
1963
A Laos, contra el Govern de Souvanna Phouma.
1964
A la Guayana britànica, per derrocar el Govern de Jagan.
1964
Al Brasil, per derrocar el Govern de Goulart.
1965
A la República Dominicana, per afavorir el Govern de Balaguer.
1965
A Indonèsia, per derrocar el Govern de Sukarno. (Hi hagué una matança de
500.000 (o molts més) comunistes i
simpatitzants.)
1970
A Cambotja, a favor del Govern de Lon Nol, i per tallar les rutes
d’aprovisionament dels vietnamites del Nord vers el Sud.
1973
A Xile, per derrocar el Govern
d’Allende.
1979
A Afganistan, per posar en dificultats el Govern pro-soviètic. (Sis mesos
abans de la invasió russa.)
1982
A Nicaragua, finançant una guerra civil, per debilitar el Govern d’Ortega.
1991
A Haití, per derrocar el Govern d’Aristide.
2000
A Haití, per expulsar Aristide.
(A més d’aquestes intervencions
militars, dissimulades, els EUA van intervenir sovint d’unes altres maneres: per
exemple, finançant eficaçment un partit perquè guanyés les eleccions, per
exemple a Itàlia, acabada la Guerra Mundial, i a Nicaragua el 1990.)
També l’URSS va fer les seves
intervencions:
1956 A Polònia.
1956 A Hongria.
1968 A Txecoslovàquia. (Allí va
acabar el futur del socialisme per molt temps.)
1979
A Afganistan.
D’una manera especial, cal dir que tots
els presidents i governs d’EUA van coincidir amb dictadures «protegides». Fins
i tot quan aquestes van ser de les més «sanguinàries»: Guatemala i Indonèsia,
als anys seixanta, i les del con sud d’Amèrica, en els setanta. I tant era que
fos l’administració de Nixon com la de Carter, per exemple.
De tota manera, la Guerra Freda està
presidida per dos grans èxits populars: Algèria (1962) i Vietnam (1975). Dues
grans victòries populars contra l’imperialisme occidental. I tot i que aquest
imperialisme actuà en tots dos casos de la manera més bruta i criminal possible.
A Algèria:
Destrucció a sang i a foc d’un barri d’Alger.
Detencions massives.
Tortura dels detinguts (amb electricitat).
Matances.
A Vietnam:
Bombardejos massius de Vietnam del Nord (entre el nord i el sud, es va
tirar un nombre de bombes com tres vegades les del total de la Segona Guerra
Mundial).
Assassinat freqüent de civils.
Defoliació de la selva.
Com a cosa original, el 1978, quan a Cambotja
hi havia una horrible matança, que afectà 1.700.000 persones, per part del
règim comunista extremista de Pol Pot, el Govern també comunista i veí del
Vietnam intervingué per derrocar la dictadura assassina.
També l’URSS va fer les seves horribles malifetes. Que són:
*La brutal col·lectivització de l’agricultura, contra l’enèrgica oposició
dels camperols.
*La campanya de la fam provocada a Ucraïna.
*Les purgues dels anys 30, contra la més
mínima «desviació» ideològica. (Un milió de víctimes.)
*Els camps de treballs forçats.
(Però aquests fets van ocórrer,
principalment, en la dècada dels anys 30, i per tant no surten en el període que
explica el llibre en qüestió.)
Antoni Ferret
