El Sanedrí era l’òrgan
judicial (i al mateix temps administratiu) que va condemnar Jesús. Era la
culminació de tota l’estructura religiosa jueva.
I jo veig el Vaticà com
un nou Sanedrí. Perquè estic segur que si Jesucrist tornés a la terra (i no se
sabés qui era) i fes i digués les mateixes coses que l’altra vegada, la màfia
vaticana el condemnaria (encara que en aquest cas no podria condemnar-lo a
mort, que alguna cosa hem guanyat).
La màfia vaticana té un
defecte capital: no és elegida per ningú, sinó que és cooptada pels seus
mateixos membres. Es nomenen entre ells. L’exemple més colpidor és que el papa
nomena els cardenals, i els cardenals elegeixen el papa. Un peix que es mossega
la cua. I, com a complement, aquesta màfia (teòricament el papa) nomena els
bisbes de tot el món. Així no hi ha manera que hi entri aire fresc, que hi hagi
renovació. És una estructura de corrupció.
Aquesta màfia frena en
l’Església tot intent de renovació. Respon amb el silenci i el menyspreu a cada
una de les diferents propostes de canvi que persones de bona voluntat fan
sovint. Ells diuen que l’Església NO ha de canviar, perquè s’ha de mantenir
fidel a allò que va establir Crist. Però això és una mentida, perquè la immensa
major part de les coses que estan en discussió NO van ser establertes per
Crist, sinó per dirigents eclesiàstics.
Especialment, manté
hivernada la Doctrina Social de l’Església, que alguns papes amb bona voluntat
han anat definint. La darrera encíclica social (Caritas et veritate, de 2009)
té aspectes molt i molt positius, però mancances molt importants. Avui caldria
una encíclica que, d’una vegada, condemnés el capitalisme.
Una de les coses més
condemnables de la màfia vaticana és el seu entorn. L’entorn monumental del
Vaticà és la cosa menys evangèlica que es pot imaginar. No es poden predicar la
pobresa ni la solidaritat des d’aquesta monumental residència. Un papa en volia
marxar, i va morir sobtadament, en estranyes circumstàncies.
Tota l’estructura del
modern Sanedrí exhala el contrari de diàleg, democràcia, solidaritat, netedat.
D’una manera especial vull remarcar l’existència d’un banc i d’un servei
d’espionatge. I què és un banc, avui dia? És un instrument de corrupció. Fins i
tot s’ha escrit alguna vegada que havia estat compromès amb algun negoci de
tràfic d’armes.
Però el problema més
important de l’Església no és aquesta corrupció i aquestes duresa i resistència
a tot canvi. És una cosa molt pitjor: com passa en el cas de la societat civil,
és l’excessiva docilitat dels cristians davant un excessiu respecte (respecte
que no es mereix). És la incapacitat de la revolta...
Antoni Ferret
