La propietat de la
terra per part de qui no la treballa és la imatge més típica de l’expropiació
capitalista. Però no sols capitalista, perquè l’expropiació de la terra va
començar amb el feudalisme.
La Doctrina Social de l’Església
(avui hivernada) defensa la propietat privada. Però alerta!, la defensa, com
deia el papa Lleó XIII en la memorable encíclica «Rerum novarum», com a fruit
del treball i de l’estalvi. Per això, deia aquell papa, el socialisme (un
socialisme abusiu, entenguem-nos, que ho socialitzi tot) és injust,
perquè arrabassa a l’obrer el fruit del seu treball i del seu estalvi.
Però cal donar-li la
volta, a l’afirmació de Lleó XIII, dient que la propietat privada només és
lícita quan és producte del treball i de l’estalvi.
Ja seria discutible en
el cas de l’herència, i limitable. Però deixem ara aquest aspecte.
La immensa major part
de la propietat privada d’avui dia, en l’economia capitalista, és, doncs, il·lícita. És un robatori. Suposem el cas de
la persona que, fruit del seu treball i de l’estalvi, reuneix un petit capital
i l’inverteix creant una empresa i contractant treballadors/es. Aquella empresa
és, rigorosament seva, de propietat privada totalment lícita. Però ara suposem
que passa lo que passa, és a dir, que obté uns bons beneficis i se’ls queda i
els reinverteix en la mateixa empresa. I l’empresa va creixent, creixent. I
esdevé una gran empresa. Aquella empresa ja no és, aleshores, fruit del treball
i de l’estalvi, sinó, també, fruit de la plusvàlua que s’ha expropiat als
treballadors/es.
La típica propietat
capitalista, doncs, és un robatori i, per tant, és socialment expropiable
per la societat o per l’Estat democràtic que la representi.
El capitalisme, en els
seus orígens, es basa en tota una sèrie de mecanismes d’expropiació de la
propietat popular. Un colpidor exemple conegut i estudiat és, a Gran Bretanya,
el de les enclosures (camps tancats) enfront
dels open fields (camps oberts). A
partir del segle XVI i següents es va desenvolupar un procés d’expropiació
privada burgesa dels camps de propietat comunal o municipal, i d’ús col·lectiu.
Mitjançant el sistema de posar-hi tanques o límits com a signe de propietat.
Els pagesos o els pastors que les usaven com a seves (eren del poble) en van
ser desposseïts a benefici dels productors de llana, mitjançant el pasturatge
de les ovelles, per a la naixent indústria tèxtil. I els pagesos o pastors,
arruïnats, van haver d’emigrar a les ciutats a treballar com a obrers de la
indústria. És un exemple, entre tants.
No cal pas oblidar que
la major part de l’apropiació de les terres té el seu origen en el sistema
feudal, que va consistir en l’expropiació violenta per part de la noblesa de
les terres dels pagesos (a Catalunya, en el segle XI). Al segle XIX, la major
part de la propietat feudal (nobiliària i eclesiàstica) va passar a la burgesia
a través de la Desamortització. Per compra en subhasta, amb uns capitals
d’origen, en general, irregulars.
La propietat agrícola
privada dels pagesos no pot ser contradita ni per «socialismes» exagerats. En
aquest sentit, la col·lectivització de les terres duta a terme pel Govern de
Stalin va ser el gran error del socialisme soviètic.
Per a quan, una
encíclica pontifícia que condemni el capitalisme, pels seus abusos actuals,
però també pel seu origen?
Antoni Ferret
