(Seguim amb la ressenya
del llibre «La gran desmemoria», de Pilar Urbano.)
Durant aquell cap de
setmana (21-22 de febrer) es va coure el cop d’Estat militar. El cervell era el
general Milans del Bosch, capità general de València. Dilluns, 23 de febrer,
era el dia. L’esquema del cop era el següent:
1) A la tarda,
començada la sessió d’investidura, el tinent coronel Tejero Molina irrompria al
Congrés dels Diputats amb 200 guàrdies civils i segrestaria el Govern i els
diputats, mentre 200 guàrdies més envoltarien el Congrés. Espanya quedaria
sense Govern. Tejero anunciaria la pròxima arribada d’una «autoritat militar»
(el general Armada).
2) Immediatament,
Milans del Bosch declararia l’estat d’excepció a València i trauria els tancs
al carrer. Tot seguit, invitaria els altres tinents generals de regions
militars a imitar-lo. A continuació es posaria el comandament de la situació en
mans del rei.
3) El general Armada
(que seria a la Zarzuela amb el rei) es traslladaria al Congrés escortat per
forces militars, i es procediria a la seva investidura.
En el pla hi havia
punts dèbils: No s’havia assegurat la col·laboració dels altres tinents
generals. La Divisió Cuirassada Brunete (la millor divisió de l’exèrcit) es
trobava a Saragossa, i a Madrid només n’hi havia algunes restes. No s’havia
volgut avisar ningú, perquè es pretenia triomfar a base del secret i la
sorpresa. Ni el rei ho sabia.
Arribats el dia i
l’hora, Tejero i els seus guàrdies van fer lo que els tocava, encara que no
d’una manera «neta» perquè es dispararen ràfegues de trets d’intimidació i es
digueren paraules grolleres. A més molts guàrdies no anaven uniformats sinó
vestits de civil. Entraren cridant que era en nom del rei, cosa falsa.
També el general Milans
va fer el que s’havia acordat. Es revoltà. I intentà, durant molt temps, que
els altres tinents generals el secundessin. Però cap d’ells no el va secundar,
si bé alguns mantingueren durant un temps una actitud dubtosa, concretament els
tinents generals de Valladolid, Saragossa, Barcelona i Balears.
Però quan es buscà
Armada a la Zarzuela per portar-lo al Congrés, no hi era, perquè el
secretari de la casa del rei, sospitant, ho havia impedit.
El rei, vestit amb roba
esportiva, va saber els fets del Congrés per la ràdio. Immediatament es posà al
telèfon i començà a indagar què era allò i si hi havia morts o ferits pels
trets. Tot seguit es dirigí per telèfon a cada un dels tinents generals de les
regions i tots, excepte Milans, li prometeren lleialtat.
Els tinents generals es
veieren sotmesos a dues pressions simultànies: la de Milans i, en sentit
contrari, la del rei i del cap de l’Estar Major. Alguns dubtaren, però cap
d’ells no es va moure. L’actitud del rei a favor de la democràcia va ser
decisiva. Només a Madrid hi hagué dues petites «fuites»: una columna d’un
regiment de cavalleria va ocupar els estudis de RTVE durant un temps; i una
columna de la Brunete sortí i es dirigí al Congrés dels Diputats.
A la mitjanit, el rei
Juan Carlos gravà un missatge dirigit a la població a través de RTVE amb un text
curt en què demanava serenitat, assegurava que havia ordenat a totes les
autoritats civils i militars que es mantinguessin en la legalitat i condemnava
qualsevol actuació en contra. Aquest missatge va ser emès una hora més tard, al
voltant de la una de la nit.
Simultàniament, a la
mitjanit, el general Armada es dirigí finalment al Congrés, amb permís del rei
però sota la seva exclusiva iniciativa, a fi d’obtenir dues coses: 1) la
retirada de Tejero i els seus homes; i 2) dirigir-se ell als diputats per
proposar-los un Govern sota la seva presidència. En la llista de Govern que
portava a sobre, de concentració, hi figuraven dos socialistes (Felipe González
i Peces-Barba) i dos comunistes (Tamames i Solé Tura). Van discutir durant una
hora, Tejero es va mostrar irreductible i Armada va desistir.
Al voltant de les 6 de
la matinada del dia 24, deixaren de patrullar els tancs de Milans per València.
I a les 12 del migdia d’aquest dia 24, després de 17 hores de segrest, finalment
Armada i Tejero pactaren: sortirien els diputats i ministres de l’edifici del
Congrés, i «després» marxarien els guàrdies civils i els militars que s’hi
havien dirigit (de la Brunete). Tots els suboficials i tropes, guàrdies civils
i militars, quedarien exclosos de culpa. Tejero no acceptà un avió per fugir
d’Espanya.
Aquell dia 24 hi hagué
una febrosa activitat oficial: tensa entrevista entre el rei i Suárez, en què
Suárez, en vista dels greus esdeveniments, volgué retirar la dimissió i
tornar-se a presentar com a candidat a president, i el rei s’hi oposà de forma absoluta;
consell de ministres (del Govern en funcions), presidit pel rei; reunió de la
Junta de Defensa Nacional, en què s’intentà, per part de caps militars, de
reduir lo que havia passat a un incident del tinent coronel Tejero, posició
resoltament negada per Suárez, i en què s’acordà la destitució de Milans i
d’Armada (que al dia següent serien detinguts).
El dia 25, finalment el
Congrés dels Diputats acordà la investidura de Calvo-Sotelo com a president del
Govern per majoria simple (amb el vots d’UCD, de minoria catalana i CD). En un
darrer moment, Felipe González proposà la formació d’un Govern de coalició
UCD-PSOE, cosa que Calvo-Sotelo rebutjà.
El cop d’Estat del 23-F
donà lloc a un judici militar. Aquest judici era una preocupació enorme per al
rei i el Govern. El rei va donar una ordre (cosa que no podia fer): «Que toquen
solo a los que no haya más narices que tocar.» Foren inculpades 33 persones,
però un ministre digué, en privat, que la llista d’implicats podia arribar a
més de 3.000 o 4.000. I s’evità de totes totes esmentar qualsevol relació del
rei amb l’operació Armada. Encara que els advocats defensors de molts inculpats
volien ressaltar que els seus defensats havien actuat creient que seguien
una directriu del rei.
Antoni Ferret
