Segons el company Juan Torres López, catedràtic de la
Universitat de Sevilla, autor del llibre «Economía para no dejarse engañar por
los economistas», durant les dècades de 1950-70, els governs europeus van
imposar als bancs una sèrie de condicions de bon govern, tals com mantenir un
control públic sobre l’activitat bancària i els moviments de capital,
coeficient de reserva del 30 per 100 dels seus dipòsits i dirigir les seves
inversions prioritàriament a fins productius.
Però, a partir de la dècada de 1970-80, els bancs, ja molt
més rics que abans, van imposar la seva llibertat sobre els governs, i arreu
del món van anar adoptant actituds com ara desfer-se de tot control, mantenir
un coeficient de reserva mínim, com ara un 1 per 100, prestar més diners dels
que realment tenien, amb la qual cosa, de fet, «creaven» diner inexistent, i
dedicar-se cada vegada més a activitats especulatives de comprar i vendre
accions d’empreses i títols de deute, i fins i tot participar en negocis bruts
i opacs, com armes, droga, cereals...
Dir que els bancs creen diner no vol pas dir que imprimeixin
bitllets i monedes, es tracta de diner digital, anomenat tècnicament diner
«bancari». De fet, els bitllets i les monedes es creu que són només un 5 per
100 de tot el diner circulant.
El resultat principal d’aquesta actitud ha sigut un augment
constant del deute de les famílies, les empreses i, fins i tot, dels governs. I
el deute, i el cobrament dels seus interessos ha esdevingut el gran negoci
mundial de la banca. I la banca, en general i cada vegada més, ha estimulat i
provocat la concessió de crèdits a tothom que, necessitant-ho o no, hagi cedit
a les seves temptadores ofertes.
En combinació amb els «seus» governs, fomenten les condicions
perquè augmenti la necessitat de contraure crèdits. Per exemple, si els salaris
són baixos, això farà que moltes famílies hagin de demanar crèdits en
situacions difícils. I, al seu torn, farà que moltes empreses tinguin
dificultats per cobrar els seus productes, i hauran de demanar ajuda. Per això,
el senyor Linde, governador del Banc d’Espanya, de tant en tant diu que, pel bé
de l’economia espanyola, «convindria que els salaris baixessin».
Per una banda, participen en activitats especulatives
dirigides a obtenir guanys fàcils, ràpids i grossos. I per altra banda,
multipliquen el deute de la gent, les empreses i els governs.
Tot això, a Europa, s’ha completat encara amb lo que podríem
dir-ne una cirereta espectacular: el Banc Central Europeu no pot, segons els
tractats, prestar als governs europeus, sinó als bancs, i aquests, al seu torn,
presten als governs, però el BCE presta a un interès baix i els bancs presten
al seu govern a un interès alt, amb la qual cosa fan el gran negoci, a costa
del deute creixent dels governs.
En les últimes dècades, tots aquests fenòmens s’han anat
engruixint, han provocat la crisi de 2008 i, després d’aquesta, encara
continuen. El deute va creixent. Tinguem en compte que un deute, al 7 per 100
d’interès, es dobla en 10 anys.
Així, avui tenim una situació econòmica mundial que podríem
caracteritzar amb aquestes esfereïdores dades:
1) Els deutes de tot el món, públics i privats, és a dir, de
famílies, empreses i governs, segons el McKinsey Global Institute, supera el
200 bilions de dòlars, quantitat que representa gairebé tres vegades el PIB
mundial.
2) El deute públic de l’Estat espanyol (només el públic)
ronda el 100 per 100 del PIB.
3) Segons un diputat laborista, avui, només un 16 per 100
dels crèdits es dediquen a finançar activitats productives i el consum, i tota la
resta finança compra-vendes d’actius financers, títols de crèdit, etc., de
manera especulativa.
El premi Nobel Maurice Allais diu que aquesta facultat que
tenen els bancs de crear diner amb uns crèdits no garantits amb dipòsits
existents és comparable a l’actuació dels falsificadors de moneda, només que,
en aquest cas, ho fan persones «respectables».
Avui, en ambients econòmics, acadèmics i fins i tot polítics,
avança la consciència que caldria sotmetre els bancs a una estricta disciplina.
Però, encara que sembli mentida, i que ningú no s’ho creuria, els economistes
que assessoren els governs, que surten a la TV o que ocupen càrrecs continuen
dient que lo que l’economia necessita és que es doni al sistema financer la
màxima llibertat.
