En l’escaiença del 60è aniversari de la Unió Europea, hem de
recordar la seva trista trajectòria.
Esperança il·lusionant un dia, bé que sempre va ser una cosa
parcial, només econòmica. Al servei de la burgesia. Però sovint pensàvem que després
vindrien altres fases que la completarien. Vana il·lusió.
Durant les últimes dècades, però sobretot durant la crisi de
2008-2014, ha anat de mal en pitjor. Cada vegada menys social, més ben dit, més
antisocial... I menys democràtica.
Avui podem dir, sense exagerar, que la presideix un entramat
econòmico-político-mediàtic que té per objecte transformar, de mica en mica,
la societat de classes en societat estamental, és a dir, amb més diferències i
més separació entre els estaments. Una mica com era en el temps del feudalisme,
però adaptat a les condicions econòmiques, culturals, demogràfiques,
tècniques... actuals.
Es tracta, fonamentalment, de formar, amb les classes
populars i treballadora, un estament ben
separat, caracteritzat per l’empobriment, la marginació, la por... que no
«molesti». I a l’altra punta un sector ric, dirigent, que vagi guanyant,
guanyant... sense obstacles.
Entremig, sempre hi haurà un fragment de capes intermèdies
secundàries.
Això s’ha d’anar fent sense córrer i, sobretot, aprofitant
les crisis, collant en cada una una mica més. I per a aquesta finalitat,
naturalment, compten amb l’ajuda dels governs de cada estat, com a escaients
titelles.
En aquest sentit, la malvada Reforma laboral de l’Estat
espanyol és una eina privilegiada, que deixa els treballadors i les
treballadores en una actitud d’inseguretat i de pobresa, preocupada molt més
per anar passant el dia a dia amb dificultats que per altra cosa.
Hi ha, naturalment, projectes de resistència i fins i tot de
reforma. Però sovint sembla que l’entramat organitzat de la UE estigui calculat
perquè NO ES PUGUI CANVIAR. Amb tractats calculats amb aquest fi, encara que
podem recordar que els va fallar el més important de tots: el projecte de
Constitució europea, que aquell sí que ho deixava tot ben travadíssim. Però no
es desanimen. Ara el punt fort són els tractats comercials internacionals.
Negociats en secret, cosa que ja demostra com amaguen els inconvenients per al
poble.
Les possibilitats de sortir-nos d’aquest criminal projecte
poden venir de dues bandes: de l’esforç de les persones honestes i, a més a
més, de les contradiccions que els mateixos fautors del mal projecte produeixin
amb la seva iniquitat.
L’alternativa ha de ser: o reformar-la profundament o
trencar-la.
