La societat catalana ha viscut un període (posem de 5 anys, com a mínim)
força agitat i perjudicat. Per una banda, en la superfície, una confrontació
entre un sector nombrós (cap a mitja societat), entusiasmat en un ideal
independentista, com a resposta a una provocació de sectors reaccionaris, i la
resta del país, oposada.
Però, en el fons, en la vida interna de la societat, s'ha viscut,
paral·lelament, un procés d'expropiació social, provocat,
sorprenentment, per alguns dels mateixos líders del procés independentista, en
tant que Govern.
El contingut d'aquest
procés d'expropiació ha sigut, en trets generals:
1) Retall dels recursos, i
corresponentment del personal, de la sanitat.
2) Retall, igualment de
recursos i de personal, de l'ensenyament.
3) Manteniment, al llarg de
5 anys, d'aquestes retallades.
4) Augment, important i
excloent, de les taxes universitàries.
5) Augment progressiu,
davant la impassibilitat governamental, dels lloguers, amb expulsió de persones
i famílies dels seus barris.
6) Congelació durant 7 anys
de l'IRSC (índex que serveix per regular ajudes públiques a gent pobra).
7) L'intent d'un sector
nombrós de la societat que es proporcionés ajuda a les persones sense feina i
sense ingressos ha sigut vergonyosament bloquejat i endarrerit durant tres
anys.
Aquest fets, oficialment,
s'han atribuït a la crisi econòmica, com si fossin inevitables. La realitat és
que, de diners, a la societat catalana, n'hi havia considerablement, i se'n
guanyaven molts, i no pas sempre ben guanyats.
El fet psicològic de la
pugna independentista, i dels seus corresponents conflictes, ha fet que aquesta
expropiació social, encara que de tant en tant denunciada, hagi restat,
generalment, "tapada", com oblidada per l'atenció general, ocupada en
una altra cosa.
Semblaria que ara, en què el projecte independentista resta, com a mínim,
ajornat, i en l'escaiença d'elegir un nou Govern, seria el moment de retornar,
finalment, a les persones i als serveis públics allò que els pertany.
Però, si bé els companys/es de la CUP, de manera bastant continuada, i els
d'ERC, de manera ocasional, reclamen aquesta restitució, la gent del PDECat no
sembla que hi tingui cap mena d'interès. I ara que s'està pendent del tema de
la presidència, que monopolitza l'atenció però que és una cosa secundària (una
vegada més s'està "tapant" la realitat), en relació al Govern, que és
lo important, la cosa es planteja molt malament. Amb una composició de la
meitat de les conselleries per al PDECat, hi hauria molt poques possibilitats
que es pogués restituir lo expropiat.
No podem oblidar que, avui, al conjunt del món, hi ha l'acció (sempre
secreta) de la Màfia Financera Mundial, que pressiona fortament per sotmetre
les poblacions a l'anomenada "austeritat", i que els partits espanyols
i catalans més de dreta en són seguidors, o servidors, cosa que no es podrà
demostrar mai, perquè és més una osmosi que una relació pròpiament dita.
Per tant, amb un Govern així ens la juguem. Seria com entregar el país en
males mans.
