Avui tots, totes les persones, tots els grups socials i tots els països,
estem sota les pràctiques i els plans opressius d'una gran màfia mundial. La
màfia esmentada és, bàsicament, lladre i tramposa, concretament financera, però
té ramificacions i col·laboracions de tot tipus: econòmiques, polítiques,
mediàtiques, militars... Principalment és més o menys secundada pels governs de
molts països, i per una gamma de partits polítics, sobretot i declaradament
pels de dretes, però, de vegades, també, de maneres més parcials, per alguns
altres. I, de manera excel·lent, per una enorme majoria dels mitjans de
comunicació.
De tota manera s'ha de dir que hi ha alguns països molt grans, i forts
econòmicament, que es mantenen en un nivell força independent de la màfia, així
com del seu braç armat, que és EUA.
Aquesta situació, que, de maneres elementals, és tan vella com el món, va
esdevenir bastant definida a partir dels voltant de 1980, però s'ha reforçat
considerablement a partir de 2008 i la crisi, que n'ha constituït el desencadenat.
El gran objectiu d'aquesta actuació sistemàtica en gairebé tots els països
és transformar la societat de classes tradicional en una de més estratificada,
entre una gran base popular, continguda i limitada en els aspectes sòcio-econòmic
i cultural, i (ben separades) una elit minoritària però poderosa, que governi
els països i el món de formes polítiques i no polítiques, però sense tenir oposició
real.
És que, després dels intents, revolucionaris, reformistes, de resistència, que
hi ha hagut al llarg del segle XX, que volien canviar, o millorar sensiblement,
el món, molts diversos i amb sort mai del tot reeixida, però relativament
efectius en molts casos, i durant alguns períodes limitats, avui, una elit
poderosa com mai no havia existit ha arribat a la conclusió que els calia
aprofita la situació per establir unes condicions bàsiques de coexistència que
asseguressin que ja mai més no hi pogués haver una amenaça real per al seu
domini definitiu.
Per assegurar el seu domini definitiu, i incontestat, cal, de totes
passades, assegurar la submissió de les classes populars, i sobretot d'aquells
grups socials, partits, sindicats, governs en alguns casos, que poguessin
representar qualsevol grau d'amenaça al domini de la capa superior. Cal,
sobretot, que aquestes capes populars tinguin un nivell de recursos econòmics i
culturals limitat i controlat. Cal també que algunes parts de les classes
populars estiguin, fins i tot, en situació de pobresa, per tal que això
desestimuli l'actuació d'altres persones, temoroses que, si "no es porten
bé", poden també caure en situació d'extrema necessitat.
En l'àmbit de cada país, hi ha, entre molts altres, dos elements especials
per assegurar la pobresa relativa, i fins i tot la més forta, al gruix de la
classe treballadora i altres de populars: la situació laboral insegura i
austera, garantida per lleis adequades, i, quan sigui possible, també la
inseguretat i el difícil accés a l'habitatge. Amb això, la gent resta pobra,
insegura, temorosa i, molt sovint, resignada.
Tot això porta a l'empobriment del sector popular i al corresponent
enriquiment de l'elit. Quan s'aprofita una crisi per perjudicar la situació
dels treballadors/es, i quan, en la recuperació, no se'ls millora, no és que
això sigui inevitable, o que no es pugui fer lo contrari. És que, senzillament,
"la festa ja s'ha fet precisament per a això". És l'Objectiu buscat.
No es tracta només de procurar l'enriquiment superior. També de garantir el
seu domini polític, com a garantia de lo anterior.
Hi ha alguns mitjans que els són molt útils. Sobretot dos. L'un és fomentar
la divisió, entre les persones i sobretot entre els grups, partits, etc. Com
que, per llei de vida i de la naturalesa humana, n'hi ha, de natural, de més
exigents i de més moderats, la clau d'èxit està a desprestigiar, i si cal
calumniar, els més moderats. O bé al revés, per part del altres.
L'altra gran palanca és que, quan algun grup, partit o govern "s'atreveix"
a portar-los la contrària, o a proposar, o bé practicar, polítiques populars,
és objecte d'unes campanyes mediàtiques, de vegades mundials, per part dels
mitjans de comunicació degudament comprats o bé ja simplement posseïts, que els
presenten com a dictadors, incompetents, que somien coses impossibles, que no
se'ls ha de fer cas...
Desgraciadament, a Catalunya, tenim un element afegit, que no té res a
veure amb la problemàtica mundial, però que va bé. Perquè la divisió tremenda,
entre independentistes i no independentistes, en aquests moments impedeix cap
acció unitària efectiva.
L'objectiu de l'article no és fer veure que estem tan sotmesos i controlats
que no hi ha res a fer. La gent implicada en tota aquesta conxorxa comet molts
errors, perquè, en general, les persones que es presten a fer aquestes coses, ja
no són, per naturalesa, excessivament intel·ligents. I per altra banda, avui
necessitem sobretot dues coses, entre moltes altres: mantenir la unitat entre
les diverses posicions ideològiques (però populars), i forçar l'aprovació de
lleis progressistes, encara que no siguin perfectes.
