El llibre "Orígenes de la familia moderna", del francès
Jean-Louis Flandrin, estudia la naturalesa, les condicions i els canvis de la
vida familiar, a França, durant els segles XVI, XVII i XVIII.
En relació a les relacions sexuals i el gran problema demogràfic de la
França dels segles moderns, d'excés de naixements i enorme excés de morts
infantils, s'anava desenvolupant una problemàtica del tot amagada, dintre de
les famílies. Si el tema de les relacions sexuals ja era (i és) tabú i no se'n
parla, molt pitjor era encara aquest mateix tema vist des del punt de vista
femení.
Ja hem vist que la relació conjugal "natural" donava lloc a un
ritme d'embarassos (i de parts) molt nombrós i, a vegades, molt seguit (segons
les característiques del cos de cada dona). S'esdevenia que les mares, sovint,
eren, com si diguéssim, més parteres que dones. Però després de l'embaràs venia
el part, i, en les condicions mèdiques d'aquella època, era perillós, ja que un
10 per 100 de les dones hi moria.
Sovint es deia que seria convenient espaiar, o reduir, les relacions
sexuals, sobretot durant la lactància, per tal de: a) garantir millor la salut de la mare; b) no
perjudicar la criança amb la reducció de la llet o de la seva qualitat; c) disminuir la natalitat nacional. I en
aquest sentit, semblava que era convenient que, almenys a temporades, l'esposa
es negués, si calia, a l'anomenat "dèbit conjugal".
Com ja hem vist, la majoria dels moralistes de totes dues religions
advertien que mai no podia l'esposa negar aquest dret, pel perill que
això representava de fomentar la possibilitat de l'adulteri del marit.
Però, en aquest sentit, com sol passar en les qüestions complicades, es van
anar obrint forats. Molt a poc a poc. Dues primeres obres de moralistes del
segle XVII, que abonaven el dret de la dona a condicionar, i en alguns casos a
negar, la relació sexual, van ser condemnades. Però al segle XVIII va aparèixer
un Dictionner des cas de conscience que deia que la dona es podia negar en
alguns casos molt justificats. Com ara: Ser el part encara molt recent. Haver
estat en els parts anteriors en perill de mort. Estar malalta. (Diuen que va
ser molt corrent que moltes dones franceses casades tinguessin, o diguessin que
tenien, migranya.) Que el marit estigués borratxo. Són casos que esmenta
l'autor, però adverteix que n'hi havia més, i que un teòleg de l'època afirmava
que n'hi havia fins a 30, de casos justificats perquè la dona s'hi pogués negar
sense pecar. Ja era alguna cosa, però no prou.
L'autor afirma que, encara que no es pot afirmar i demostrar, per la
naturalesa tan reservada d'aquestes coses, sembla del tot evident que tot el
procés de control de la natalitat que es va desenvolupar a França a la segona
meitat del segle XVIII, i que probablement ja venia de molt abans en formes
molt minoritàries i secretes, va ser iniciat i exercit per les dones, i durant
molt temps sense ni saber-ho el marit.
La forma més normal que tenien a l'abast, perquè l'havien utilitzat des de
feia segles les treballadores del sexe, era obstruir la vagina amb una espècie
de tap. Però és molt probable que, durant molt de temps, moltes dones
tinguessin un gran escrúpol a utilitzar allò mateix que utilitzaven les dones
públiques. Però és molt probable que ho vagin arribar a fer. Obstrucció vaginal
i negativa a accedir en determinats casos... Però el gran instrument havia de
ser un altre. No pas el preservatiu, que encara no es coneixia.
El gran i més massiu mitjà de reducció dels embarassos i de la natalitat va
ser el coit interromput. Però el gran problema del coit interromput era que
calia la col·laboració del marit. La seqüència d'aquest procés, que s'ha de
situar al segle XVIII, però que, en versions reduïdes i secretes, es creu que
venia de molt abans, va tenir la seva gràcia.
Durant l'Edat Mitjana, quan les grans dames rebien els grans cavallers, en
lo que s'anomena "l'amor cortès", normalment poètic, però
ocasionalment també carnal, resulta que les dames "exigien" als
cavallers, com a condició absoluta, la interrupció del coit abans de
l'ejaculació, per impedir l'entrada del semen al cos de la dama, i evitar un
embaràs que, de cap de les maneres, no es podia permetre.
Doncs a partir del segle XVII (i fins i tot abans), les cortesanes i les
nobles franceses, primer en les seves relacions il·lícites, que és quan elles
"manaven", van començar a imitar les dames de l'amor cortès. Després
en les seves relacions dins el matrimoni, van fer igual, i així, a poc a poc,
les altres dones ciutadanes, i... finalment, també les camperoles (ja som a
finals del segle XVIII i fins i tot més enllà).
Però, quan, i per què, les dones de classe baixa es van "atrevir"
a obligar el marit a interrompre el coit? Ho van fer quan ja sabien que el
marit no les podia pegar per obligar-les a res, perquè això estava prohibit i
seria castigat. Vet ho aquí.
Per acabar-ho d'arrodonir encara cal recordar una altra cosa. Recordem que,
després d'un llarg procés, a partir del segle XVIII es va començar a predicar
als homes que la seva dona era una "companya", i que tenien obligació
d'estimar-la, i no "utilitzar-la". Això, sense presses, va portar a
una concepció de les relacions cada vegada més elegants, amb respecte,
galanteria, etc. Sempre, però, dins el marc del concepte de "sexe
dèbil"... Ara, els francesos ja no exigien cap "dèbit", sinó que
feien l'amor amb les seves dones quan a tots dos els venia de gust.
S'havia recorregut un llarg, i de vegades dolorós, procés cap a un grau de
civilització impensable 300 anys abans. Però, quant havia costat!!!
