Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 23 de setembre del 2018

El primat de Pere i dels seus successors sobre l'Església universal?


El primat de Pere i els seus successors sobre l'Església universal és un principi fonamental que ha mantingut sempre l'Església catòlica, i que han rebutjat sempre les altres esglésies, sobretot les protestants.

La base bíblica en què s'ha basat sempre aquest principi són les paraules de Jesús a Pere en el capítol 16 de Mateu (16, 17-19).

Però el problema ha sigut sempre que aquestes paraules només les cita Mateu. Vegem els tres textos:
Mateu (16, 13-20): Després Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Filip, i preguntava als seus deixebles:

—Qui diu la gent que és el Fill de l'Home?
Ells respongueren:
—Uns diuen que és Joan Baptista; d'altres Elies; d'altres , Jeremies o algun dels profetes.
Ell els preguntà:
—I vosaltres, qui dieu que soc?
Simó Pere li respongué:
—Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu.
Llavors Jesús li va dir:
—Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel! I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré les claus del Regne del cel; i tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel.
Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.

Marc (8, 17-30):  Jesús, amb els seus deixebles, se'n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip, i pel camí els preguntava:
—Qui diu la gent que soc jo?
Ells li respongueren:
—Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres , Elies; d'altres, algun dels profetes.
Llavors els preguntà:
—I vosaltres, qui dieu que soc?
Pere li respon:
—Tu ets el Messies.
Però ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.

Lluc (9, 18-21):  Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb ell. Llavors els preguntà:
—Qui diu la gent que soc jo?
Ells respongueren:
—Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, que ets Elies; d'altres, que ha ressuscitat algun dels antics profetes.
Ell els preguntà:
—I vosaltres, qui dieu que soc?
Pere respongué:
—El Messies de Déu.
Però ells els manà severament que no ho diguessin a ningú.
  
Sembla molt estrany que unes paraules que han sigut tan importants, o que s'hi ha donat tantíssima importància, Marc i Lluc no les esmentin.

També se sol aportar el text del capítol final de Joan, una volta Crist ressuscitat.
Joan (21, 15-19):  Quan hagueren menjat, Jesús va preguntar a Simó Pere:
—Simó, fill de Joan. m'estimes més que aquests?
Ell li respongué:
—Sí, Senyor, tu saps que jo t'estimo.
Jesús li diu:
—Pastura els meus anyells.
Per segona vegada li preguntà:
—Simó, fill de Joan, m'estimes?
Ell li respon:
—Sí, Senyor, tu saps que t'estimo.
Jesús li digué:
—Pastura les meves ovelles.
Li preguntà Jesús per tercera vegada:
—Simó, fill de Joan, m'estimes?
Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué:
—Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo.
Li diu Jesús:
—Pastura les meves ovelles. T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.  
Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de glorificar Déu.

Però aquest text de Joan es refereix «exclusivament» a Pere, personalment, sense que tingui res a veure amb un possible successor, com sí que dona a entendre el text de Mateu.
I aquest text del llibre de Joan es creu que es afegit, després de la seva mort, per un seguidor. I precisament per reforçar la posició de Pere, que Joan no assegurava prou. Perquè Joan, evangelista i (però no del tot segur) apòstol, era considerat «el deixeble estimat», i per aquest sol fet ja semblava que era el superior dels apòstols. Pere podia no ser tan estimat però més valorat.

Hi hagué, doncs, dos autors (secundaris) que tingueren un especial interès a valorar Pere com creien que corresponia, i dos més, dels principals, que no.

Avui, els exegetes protestants, des de sempre, i els catòlics des de no fa tant, s'estranyen que aquest text tan suposadament fonamental de Mateu, sigui ignorat per Marc i per Lluc. I hi ha un acord bastant general que aquestes paraules de Jesús, més que haver-se dit durant la seva vida, representen un sentir general existent «després», durant la vida de l'Església primitiva. I que Pere va rebre una mena de consideració superior, per part de Jesús, però no pas uns drets transmissibles a ningú més.

També em permeto afegir (però això no hi té res a veure) que, contra lo que s'havia cregut sempre, l'evangelista Mateu no és l'apòstol Mateu. Ni el seu llibre va ser escrit en arameu, sinó directament en grec, per part d'una persona que no havia conviscut físicament amb Jesús.

I jo afirmaria que no crec segur, ni probable, que Jesús, en vida, acceptés que se'l considerés Messies, que era, i és, un mite exclusivament jueu.

Doncs bé: en l'ordre dels fets tampoc va ser així.
1) No s'ha conegut cap persona que vagi ser «successor» de Pere, i/o que vagi assumir les seves funcions a la seva mort.
2) Sembla (quasi segur) que la comunitat cristiana de Roma no va tenir un «bisbe» (anomenat així) fins a la segona meitat del segle II, perquè fins llavors el grup de preveres van anar regint la comunitat de manera col·lectiva.
Doncs no hi va haver successió de cap primat.

Tanmateix, al llarg dels segles, els cristians van anar donant a l'Església de Roma una importància superior a totes les altres. Però per raons d'ordes pràctic: era l'església més important d'occident (a orient, no, que n'hi havia d'altres molt importants); hi havien predicat els apòstols Pere i Pau; aquests dos apòstols hi havien sigut martiritzats; tenia les tombes de tots dos...

I arribà un moment en què el títol de «papa» (que significava «pare»), que fins al segle VII s'havia aplicat a tots els bisbes, va començar a dir-se-li només al bisbe de Roma. (A excepció del patriarca copte d'Alexandria, no catòlic, que representa l'església egípcia pròpiament dita, el qual encara conserva avui el títol de papa.)

Finalment, al segle XIX, en un moment en què la direcció de l'Església catòlica se sentia en perill, davant l'augment i els principis de la Il·lustració, el Concili Vaticà I (1870), en un moviment d'autodefensa, va declara dogmes de fe tant el primat de Pere i successors, com la infal·libilitat del papa. Aquestes decisions, una part minoritària de pares conciliars, la crítica protestant, la independent i una part de la catòlica les van considerar errònies. 

(Una gran part de la informació és deguda a Valentí Fàbrega, en el seu llibre «La herejía vaticana».)