En tot l'afer del procés
independentista, ha predominat el fet de la relació del procés amb la legalitat
derivada de la Constitució espanyola.
Com algunes persones han remarcat
algunes vegades, aquesta qüestió és discutible, a partir d'una història
anterior. A partir d'uns drets catalans, derivats de la nostra història, que
són anteriors a la Constitució espanyola (i a totes les constitucions
anteriors). Drets que van ser arrabassats per la força de les armes (deixant
ara de banda el començament de l'acció de força, que, per cert, va ser culpa
nostra, però això no canvia el fet que comentem). I una eliminació de drets que
mai no ha sigut «convalidada» de manera vàlida, ni tampoc acceptada
voluntàriament per part catalana.
Això no sols és opinable i
defensable, sinó que, en una concepció rigorosa del Dret, podria arribar a
tenir una certa acceptació jurídica.
Altra cosa (molt i molt important) seria si per aquest dret tradicional
«valdria la pena» tallar uns lligams humans també històrics, de tipus social i
moltes vegades fins i tot familiars. O, si tot l'enrenou que ens comportaria
aquest canvi no ens representaria més mals dels que voldríem evitar.
Tota aquest qüestió no ha sigut
dialogada de manera lleial, reposada i respectuosa. Ha prevalgut la imposició
de mitja Catalunya (més o menys exactament mitja) en el sentit
d'autoconsiderar-se la representant i titular de «tot Catalunya». I, en nom de
«tot Catalunya», han fet i desfet, s'han barallat, han proclamat lo que han
volgut (complint-ho o no, això és una altra cosa). Fins i tot s'han valgut
d'una frase del reglament que era prevista per a uns altres casos. I deixant
l'altra mitja Catalunya en uns llimbs polítics, com si no existís. D'això se'n diu, tècnicament, «impostura».
Aquest aspecte no ha sigut
degudament considerat (o només ho ha sigut, paradoxalment, o no, per la part
més centralista). Però jo diria que la preterició política de mitja Catalunya
ha sigut MOLT més greu que el conflicte amb la legalitat de la Constitució. Lo
que passa és que aquesta qüestió no comporta cap càstig. Ni tan sols ningú no
l'ha impugnada.
Ara que la cosa està més calmada
potser caldria: 1) Parlar-ne amb lleialtat. 2) Reconèixer que hi ha hagut una
impostura. 3) Procurar que no es torni a produir una cosa semblant.
