S’ha consumat la desgràcia. No és
una desgràcia total, però déu n’hi do. Ahir, dia 12 de desembre, tal com era
previst, el Parlament Europeu va aprovar, amb els vots socialdemòcrates (entre
ells els del PSOE), el Tractat internacional de comerç amb Japó (JEFTA). Una
cosa que quasi ningú no sap què és, perquè no se n’ha parlat quasi gens. Ni
tampoc s’ha discutit, ni es discutirà, als parlaments de les nacions europees.
Aquestes dues coses no són cap sorpresa. Estaven previstes, i precisament per a
això es feia la festa. Que no se’n sabés res, per tal que ningú no pogués
protestar. Tota una lliçó de democràcia.
Però, per què l’esquerra
catalana i l’espanyola no han dit res?, per què no s’han convocat
protestes, abans de la seva aprovació???
Em permeto reproduir un tros de l’article que vaig publicar el mes de
setembre, preocupat per lo que vindria:
“En segon lloc, i més important,
és que el gran problema que hi ha en els tractats internacionals de comerç és
que no puguin afectar els serveis públics, els quals han de restar de manera
segura en mans de l'Estat del benestar. Per a això es pacta una llista de béns
i serveis que es puguin comercialitzar, anomenada llista positiva. Doncs
bé, en el cas del JEFTA, s'ha pactat al revés: una llista de béns i serveis que
no es puguin comercialitzar, anomenada llista negativa. Així, tot servei
que no sigui en la llista es podrà comercialitzar. Sembla que sigui igual.
Doncs no. Perquè aleshores, qualsevol servei públic que s'estableixi «després»
d'haver-se firmat el tractat, naturalment, no figurarà en la llista pactada, i
per tant es podria comercialitzar.”
Ahir mateix (dia 12), però quan ja s’havia votat i aprovat, l’eurodiputada
socialista Inmaculada Rodríguez Piñero donava
les primeres informacions, i favorables: "Desde que
Trump alcanzó la presidencia, el orden internacional basado en reglas se
está tambaleando, y es importante establecer una política que refuerce el
comercio basado en reglas, inclusivo y con principios y valores de la UE.
Vivimos en un mundo en el que, sin influencia económica, no se tiene influencia
política.”
"Desde que entre
en vigor, en febrero, el 96 % de los aranceles serán retirados, lo que
facilitará el comercio de nuestras empresas.”
“¿Seguimos sin tener mayor
penetración en el sureste asiático o queremos apostar por esa capacidad de
crecer y competir en mejores condiciones?"
També el nostre eurodiputat Ernest Urtasun mostrava la seva aquiescència: “El
acuerdo es el más importante en volumen nunca firmado por la Unión
Europea. Japón y la UE suman un PIB de más de 20 billones de dólares.”
És
clar que el mateix Urtasun també deia: “Si un servicio es previamente privatizado y
el acceso al mercado, liberalizado, será muy difícil retomar el control público
del mismo. En materia de servicios públicos, la UE ha utilizado la llamada
Public Utility Clause para la
exclusión de los servicios públicos del acuerdo. Sin embargo, muchos expertos
aseguran que esta no da suficientes garantías por la limitación de la
definición de servicio público, y que se refiere básicamente a monopolios
públicos o a servicios con derechos exclusivos.”
Dintre de la confusió actual (escric el
dia 13 de desembre al matí), pot ser, per les paraules d’Urtasun, que la meva
informació sobre la llista de serveis que no es poden comercialitzar s’hagi
canviat a última hora per aquesta Public
Utility Clause, que, de moment, no sabem què diu. Hem de recordar que, d’ençà
de la fundació de l’Organització Mundial de Comerç (OMC), el 1995, intervenir
en els serveis públics, i comercialitzar-los i fer-hi negoci, és el somni
daurat de les multinacionals. Fins ara encara no ho han pogut aconseguir, però
cada oportunitat és un repte per a elles.
Les
paraules d’Urtasun “y que
se refiere básicamente a monopolios públicos o a servicios con derechos exclusivos”
es poden entendre en el sentit que, per exemple, la Seguretat Social espanyola, tota
en conjunt, no podrà ser mai arrabassada per cap multinacional. Però... ¿i si
un dia la Generalitat estableix un servei públic nou, com una empresa municipal
de distribució de l’aigua, una empresa de Serveis Fúnebres, un servei de
reciclatge d’escombraries, una planta potabilitzadora, un servei de tria,
conservació i distribució de llavors agrícoles, una editorial per a l’edició de
llibres escolars, o qualsevol altra cosa que podria (i hauria de) fer? Com que
ni figuraria en la llista dels serveis que no es poden... ni tampoc
seria cap monopoli, perquè, només que hi hagués alguna altra empresa privada
dedicada al mateix objectiu, ja es podria considerar que no ho és... i amb
aquests “tribunals” (dels quals, per cert, ahir ni la Rodríguez Piñero ni
l’Urtasun no van dir res), que tots sabem que són una de les majors “trampes”
d’aquests tractats..., de ben segur que hi hauria un plet internacional que
podria durar anys... però que, al final, molt probablement ens ho fotrien.
I... l’afer dels serveis públics és lo més delicat dels tractats
internacionals de comerç, però ja sabem que aquests grans esquemes mundials són
el terrenys més propici de les molt grans empreses, i sovint el cementiri de
les petites i mitjanes. Vejam, que em digui la senyora Rodríguez Piñero ¿per què grans trameses des de mig món enllà,
com el Japó, portades per les més grans empreses, encara que aquestes siguin
espanyoles (que no hi ha cap seguretat que sigui així), serien més beneficioses
per a la població espanyola que el comerç més habitual entre diferents regions
d’Espanya o amb els països veïns??
Les seves expressions “Vivimos en un mundo en el que, sin
influencia económica, no se tiene influencia política”, “¿seguimos sin tener
mayor penetración en el sureste asiático o queremos apostar por esa capacidad
de crecer y competir en mejores condiciones?", sonen a tota una concepció de la vida ja molt coneguda,
potser familiar per a ella…
I torno a preguntar:
Per què l’esquerra local també ha esperat que ja fos un fet consumat????
