Robatoris sense «lladres»
Hem
vist exemples de robatori a Israel (segle VIII aC), a Catalunya (segle XI) i a
Anglaterra (segle XVIII). En tots tres casos, que es podrien multiplicar per molt,
es donaven dues característiques que han estat així durant la quasi totalitat
de la història humana: es tractava d’una societat agrícola i el robatori era
individual (era una persona qui robava a una altra persona). Tot i que ja
apuntaven alguns elements institucionals: a Catalunya ja hi hagué la
intervenció d’alguns jutjats espoliant «legalment» alguns pagesos, i a
Anglaterra existiren lleis del Parlament que imposaven els tancaments de camps,
cosa que afavorí molt tot el procés.
Ara
bé: més modernament (segle XX), i ja en el marc d’una societat cada vegada més
industrial, va anar apareixent i es va desenvolupar una forma nova de robar del
tot revolucionària: no se sabia qui era qui robava, perquè no robava ningú en
concret. Si s’acomiadava un treballador/a, o diversos, sense que això fos
necessari per a la continuïtat de l’empresa, sinó amb l’objecte de disminuir
despeses i augmentar el benefici, si ocasionalment es feia treballar més hores
de les normals sense pagar-les, si no es mantenien les normes de seguretat en
la feina, de qui era la culpa? El director diria que rebia ordres del gerent, el
gerent s’excusaria amb el president del Consell i aquest diria que ell no
manava pas personalment, sinó que executava allò que acordaven els consellers.
Cada conseller, si se li hagués preguntat, diria que ell només era un vot entre
40, per exemple.
Es tractava igualment de robar? I tant!! Si s’acomiadava una
persona en un moment de falta de feina, se li robava, ni més ni menys, que els
seus mitjans de vida. En altres casos potser menys, però també. Però qui
robava? Oh!, ningú en concret, perquè era entre tots, i eren molts. L’invent de
les societats anònimes es va traduir en la
«institució», com si diguéssim, dels «robatoris anònims». Ja es va arribar, és clar, a
considerar jurídicament la culpabilitat col·lectiva de les societats, anònimes
o no.
Però llavors es va passar a un tercer estadi: les lleis. Els
tribunals podien culpar la direcció d’una empresa, però ho havien de fer
d’acord amb unes lleis. Com que, en aquestes èpoques (avançat el segle XX), ja
hi havia uns nivells de consciència popular contraris al robatori, per procedir
de manera «elegant», es van començar a fer lleis,
anomenades «socials», que prohibien les formes de robar
més descarades, més desvergonyides, però, en canvi, toleraven, o bé ignoraven,
altres formes més subtils o no tan conegudes. Però no sols això, sinó que les
lleis, fins i tot les «socials», podien tenir sentit molt diferent
segons quin Govern i quina majoria parlamentària les havien aprovat. Així
podien decidir que, en segons quines circumstàncies, els treballadors/es podien
ser acomiadats de manera més fàcil i més nombrosa que en altres moments.
Però, parlant dels efectes de les lleis i altres
disposicions, tant o més que les lleis laborals, hem de tenir en compte, per
exemple, les lleis sobre l’habitatge.
En aquest sentit, ens remetrem a la Llei d’Arrendaments
Urbans, de 1994 (actualitzant-ne una de 1964). Per exemple (lo més important):
la llei establia la durada mínima dels contractes de lloguer en 5 anys (ja era
ben poc). Però durant la segona dècada del segle actual, un mal Govern, per
beneficiar els propietaris, reduí aquest termini a 3 anys. Què significava
això? Com més curt fos el contracte, més aviat el propietari podia modificar-lo
a favor seu. I el llogater quedava en una situació d’inseguretat permanent:
durant aquella mala dècada hi hagué un augment escandalós de preus de lloguer
en les grans ciutats, i un llarg rosari de tragèdies de llogaters desnonats, i
molts altres que van haver d’anar a viure fora de la seva ciutat (i, encara,
altres dormint al carrer). L’afer millorà una mica quan un nou Govern restituí
la durada de 5 anys, que encara determina un fort nivell d’inseguretat per a
les persones. Va ser un cas molt clar, i molt tràgic, de robatori descarat i
institucional a les persones en una de les dues coses més necessàries per a la
vida. Sobretot, perquè una gran part dels propietaris que s’abusaven d’aquesta
situació eren bancs i societats que es dediquen, especialment, al robatori a
través de l’habitatge. Em permeto anomenar l’activitat d’aquest període com La
Gran Operació Lladre del Segle XXI, a Catalunya i a Espanya.
De fet, la pitjor actuació dels lladres ha sigut sempre
l’acaparament, i l’escassesa provocada, dels béns més necessaris per a la vida
diària de les persones. Com cantàvem
quan érem joves:
De pa i de pisos, en certs països,
Bé prou n’hi hauria en abundor,
Si aquesta colla, que són de l’olla,
Només passessin amb la ració.
I allò que deien aquestes estrofes era veritat, però avui ho
és moltíssim més que quan ho cantàvem. Avui es pot assegurar que, en un país
occidental, des del punt de vista econòmic, és IMPOSSIBLE que hi hagi ningú
pobre. Si n’hi ha, és que algú (o alguns, o molts) l’està robant. Li està robant
la part que li toca, o bé del procés productiu o bé de la política
assistencial.
I seria molt interessant que un equip
de tècnics anés elaborant, per a un marc geogràfic que fos relativament
mesurable, com Barcelona, Catalunya, Madrid, un índex a base de: recursos que
manquen a les persones, part alíquota que tocaria a cada persona de les
categories dirigents econòmiques i/o administratives o polítiques, segons els diferents
nivells de responsabilitat en cada una d’elles. És clar que no en sortiria una cosa
ni tan sols aproximada, però que es pogués dir: A vós, pel càrrec que ocupeu, us correspon un
molt probable índex de robatori anual de, més o menys, entre tants milers i
tants.
