El papa Francesc mostra en la
seva encíclica textos de gran valor humanitari i cristià, molt a propòsit per
al nostre temps, i que he procurat difondre. Però n’hi ha un en el qual
discrepo obertament. Diu:
«Els creients pensem que, sense
una obertura al Pare de tots, no hi haurà raons sòlides i estables per a la
crida a la fraternitat. Estem convençuts que “només amb aquesta consciència de
fills que no són orfes podem viure en pau entre nosaltres”.
»Si no existeix una veritat
transcendent, amb l'obediència de la qual l'home conquista la seva plena
identitat, tampoc existeix cap principi segur que garanteixi relacions justes
entre els homes: els interessos de classe, grup o nació els contraposen
inevitablement els uns als altres.»
No pot ser, per les raons que
donaré a continuació. Entenc que aquesta opinió és una variant de l'opinió
segons la qual la persona humana, no pot, per si mateixa, ser capaç d'una vida
virtuosa, sense l'assistència divina, cosa que comunament s'ha anomenat sempre
“la gràcia de Déu”, o gràcia divina.
Ignoro quins són els textos
bíblics en què es basa, però sens dubte el més impactant d'ells són les
paraules que Joan posa en boca de Jesús, a Joan 15: 5: “Jo soc el cep i
vosaltres les sarments. Aquell que està en mi i jo en ell, dona molt de fruit,
perquè sense mi no podeu fer res.” Quan dic que Joan “posa en boca de Jesús,”
vull donar a entendre que no crec que Jesús digués l'última frase. Crec que Joan
degué pensar que Jesús “l'hauria d'haver dit”, i com que no la va dir, doncs la
va dir ell.
Si aquesta afirmació de Joan fos
certa, això significaria que el Creador, com a creador, ho hauria fet malament.
Hauria creat (sempre, naturalment, de manera indirecta) unes persones
incapaces, per si soles, de fer el bé, que necessitarien d'una assistència
constant per a això. No es pot acceptar aquesta possibilitat, ni en la més
llunyana de les hipòtesis.
Entenc, crec que cal entendre,
que la gràcia divina és una “ajuda”, un plus, sobre les nostres capacitats
naturals, que són les bàsiques. Sempre va molt bé, una empenteta de més. I també entenc que hi ha maneres de voler
augmentar la glòria o el poder de Déu que, si un no s’hi fixa bé, poden posar
en dubte la seva funció més bàsica, que va ser (i és) la Creació.
Doncs igual que una persona pot,
bàsicament, fer el bé, encara que ho farà o no, el conjunt dels éssers humans
són capaços de viure en pau, ser justos els uns amb els altres, siguin o no
creients (encara que moltes vegades “sembla” que no en siguin, de capaços).
Igual que de Joan, es pot dir
alguna cosa semblança de Pau. Tots dos eren molt intel·ligents, però també, a
vegades, donats a pensar (i a escriure) massa.
Així, el nostre Pau, davant un
text del que anomenem Segon Isaïes, un seguidor del profeta que va continuar el
llibre d'aquest molt després de la seva mort (Isaïes 53: passim), interpreta
una cosa potser excessiva. El Segon Isaïes imagina un personatge, que seria la
personificació del poble d'Israel quan aquest era deportat a Babilònia. El
personatge, “el Servent del Senyor”, assumeix els pecats del poble (pecats que,
segons es creu, l'han portat, com a càstig, a la dramàtica situació d’aquell
moment), sofreix corporalment, i així “salva” al poble i “expia” els seus
pecats.
Pau veu en el Servent del Senyor
la personificació de Crist, el qual assumeix els pecats de tota la humanitat,
sofreix i mor, i així salva i redimeix totes les persones que han existit i que
existiran. I escriu la frase crucial: “Crist va morir pels nostres pecats, com
deien ja les Escriptures” (1 Corintis 15: 3). Cal dir que, d'una banda, el text
profètic comentat es presta molt bé a la interpretació paulina, si bé la
transposició d'un fet de la història d'Israel en el segle VI aC a la història
de tota la humanitat sembla molt atrevida. No obstant això, crec que
defensable.
Ara bé: crec que Pau, com Joan en un altre
aspecte, no percep el rerefons de la qüestió. Perquè, si creiem que Crist va
morir pels nostres pecats, que la seva mort era necessària perquè poguéssim ser
perdonats, llavors hem d'imaginar un Déu Pare justicier, fins i tot cruel, una
cosa impossible d'imaginar ni d'admetre.
Que lluny queda això de la
paràbola del fill pròdig i de la meravellosa frase del profeta: “De nou et
compadiràs de nosaltres: trepitjaràs les
nostres culpes i llançaràs al fons del mar tots els nostres pecats” (Miquees 7:
18-19).
Cal defensar Déu Pare de les
“teories” d'algunes persones excessivament imaginatives. Perquè Ell mai no ho
farà, ja que no en té cap necessitat. Però pot succeir (i ha succeït
àmpliament) que moltes persones tinguin d'Ell una imatge distorsionada. Fins i
tot que li tinguin por.
