La llengua catalana ha tingut una
història atzarosa. Especialment en els últims quatre segles.
Partint d’una vida literària
vigorosa durant l’Edat Mitjana, a l’Edat Moderna patí una gran davallada. Per
una part, Catalunya havia perdut importància i pes econòmic després de la gran crisi del segle XIV, de tal
manera que, havent dominat (o més aviat codominat, amb la omnipotent Venècia)
el mar Mediterrani, en els aspectes comercial, naval i militar, després, al segle
XVI, l’historiador Vicens i Vives descriu la capital Barcelona com una ciutat
que “reposa, satisfeta, en un racó de la Mediterrània”. És a dir, tot i recuperant-se
de la crisi dels segles anteriors (en aquelles èpoques, els fenòmens anaven
molt més a poc a poc que ara), s’havia perdut vitalitat. Doncs bé: per raons
que ara no m’abelleix explicar, la decadència de l’economia va arrossegar la
decadència de la literatura, i de la cultura en general. Però vull insistir
molt en el fet que la decadència no va ser pas total. Mai no van faltar
“algunes” obres catalanes, com ara el llibre “Feyts d’armes de Catalunya”.
Com que aquesta decadència va
coincidir amb l’esclat meravellós de la cultura castellana (el Siglo de Oro),
la cultura i la llengua catalanes van quedar semi esborrades. I el cop de
gràcia de la derrota del segle XVIII, i la Nova Planta de Felip V, van fer la
resta. Durant segles, el català va ser una llengua que es parlava (això
sempre), però no s’escrivia, o molt poc.
Al segle XIX hi va haver
l’anomenada Renaixença de la llengua i la literatura catalanes. Però això no va
sortir pas perquè sí. Es va haver de suar. Des de 1833, publicació de la
primera poesia “La Pàtria”, de B. Carles Aribau, al 1841, publicació del recull
de poesies “Lo Gayter del Llobregat”, de J. Rubió i Ors, uns poetes,
considerats “bojos” i il·lusos per la gent de seny, es van entussodir a tornar
a escriure en una llengua que feia segles que “quasi” ningú no hi escrivia. Els
poetes de bona fe, però idealistes de veritat, van ser els primers, però ja aviat,
el 1856, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre va començar a publicar el
Calendari del Pagès. Ja no eren poemes, que interessaven a poca gent, sinó que
molts pagesos ja començarien a llegir en català els pronòstics del temps. El
1959, es van restaurar els Jocs Florals de Barcelona, i aleshores, cada any, cada
cop més poetes, o simples afeccionats, presentaven els seus escrits a uns Jocs on
es disputaven tres premis.
Així, quan, entre 1870 i 1877,
Jacint Verdaguer (“mossèn Cinto”) redactava i publicava el seu llarguíssim
poema “L’Atlàntida”, que va arribar tenir fama mundial, era el resultat de
dècades de dedicació i entusiasme d’un grup de catalans que havien desafiat el
ridícul i la incertitud del resultat.
Però... les victòries mai són
sempre segures, entre els dèbils. Uns 60 anys després de la victòria de
Verdaguer, una altra repressió, tant o més dura que la de Felip V, s’abatia
sobre Catalunya i la llengua catalana. Va tornar a caldre una nova generació de
catalans/es entusiastes i esforçats, per intentar altra vegada fer del català
una llengua també escrita. Als anys 60, quan la repressió dels primers anys va
donar pas a una tolerància, una trentena de persones (a Barcelona) ens vam anar
organitzant per fer classes de català en parròquies, orfeons, centres
excursionistes, fins i tot empreses... en hores de vespre.
La nostra actuació, tot i ser oficialment
tolerada, i ben vista per la majoria de la població, tenia els seus punts
crítics. La nostra generació es va trobar amb el català, com tota la cultura
catalana, enmig del fang (com a símbol). No sols havia sigut fortament
reprimida per la dictadura, i aleshores ja “tolerada”, però res de res a
l’escola pública. Això no era tot, ni lo
pitjor. Lo pitjor era que, a més de reprimida pel règim, era menystinguda per
una gran part de la població catalana.
Igual que els poetes del XIX,
també nosaltres vam haver de desafiar el ridícul. A les persones que ens esforçàvem
a parlar un català correcte, o que defensàvem els drets de Catalunya, molta “gent
de seny” ens anomenava “els de la ceba”. “Això ho diuen els de la ceba.” “Tu,
també ets de la ceba?” A mi no m’ho van dir mai, però sí que sovint, al dir
segons quina paraula correcta, no habitual, veia un lleu somriure, que volia
dir que no m’ho deien però ho pensaven. La gent de seny pensava, igual que els
de feia un segle, que això d’escriure en català no calia, i que ja havia passat
a la història.
Però igual que els nostres
valents poetes, també ens en vam sortir. Cada vegada més gent jove sentia la necessitat
de posar al dia la seva cultura sabent escriure en català. I venien a les
nostres classes. I també persones estrangeres consideraven que havien
d’aprendre la llengua del país.
La gent que s’autoconsidera que és “de seny”,
a voltes és perillosa. Si avui tenim un català escrit per part de molta gent,
encara que no tota, és perquè, en dos moments tràgics de la nostra història,
uns poetes, i després uns professors de català improvisats, vam saber ser
“desassenyats”, com demanaven els país i la raó.
