Consideracions sobre el futur nou Govern

Suposem que vós (lector o lectora) i jo i moltes més persones estem disposats a participar en les reunions per pactar un nou Govern. Lo que volem, inexcusablement, són coses com ara: 

1) Un augment del salari mínim del 50 per 100, perquè beneficiï els qui el cobren i, a més, faci pujar tota l'escala salarial. Si ens diuen que no pot ser, preguntem: i doncs un 40?  

2) Un pla agressiu contra l'atur, per aconseguir la plena ocupació ("pleno empleo"). Que consisteixi en: 

a) Reducció de la jornada laboral a 30 hores. Si ens diuen que és massa, preguntem: I doncs a 32? 

b) Una gran ampliació de l'Estat del benestar, com el dels països nòrdics, que ocupi moltes més persones. 

c) Fortes inversions públiques, en la construcció d'infraestructures i equipaments. Si ens diuen que no pot ser, que no hi ha diners, els diem que, de diners, en sobren, si apliquem una bona reforma fiscal, fent pagar els qui no paguen (o molt poc). // I així successivament...

 De fet, si no es poden acordar mesures com aquestes i semblants, no val la pena acordar cap Govern. De què serviria??? Per fer un govern com el de Rajoy, sense Rajoy, i, a sobre, la HIPOCRESIA de dir-ne "Govern de canvi", no val la pena. Si això es plantegés així, que “espero” que no..., fem noves eleccions i a veure si baixen del burro...

El Malacord

EL MALACORD

En el Malacord entre PSOE i Ciutadans hi ha coses positives, naturalment. Sempre és així, no pot tot ser dolent. Són aquestes: 

1) Una renda de subsistència per a les famílies que no tenen ingressos (però no sabem de quant). 

2) Que les pensions surtin dels Pressupostos G de l'Estat i no només de les cotitzacions socials. 

3) Un impost a les grans fortunes. 

4) Que tots els immigrants tinguin accés a la Sanitat pública. 

5) Una llei de "mort digna" (que no seria "encara" l'eutanàsia, però seria un pas endavant). 

 

Coses dolentes: 

1) Un augment ronyós del SMI de només l'1 per 100. 

2) Un "complement" estatal per a sous baixos (que fomentaria que les empreses paguessin "poc"). 

3) Una disminució de la indemnització per acomiadament dels treballadors i treballadores temporals. 

4) El dubte sobre si es deroga la Reforma laboral de 2012, que encara no se sap. 

5) La falta de derogació de la Llei mordassa. 

6) La falta de derogació de la Llei Wert. 

7) La no reforma de la Llei electoral. 

8) La falta de propostes per reduir fortament l’atur. 

9) La falta de concreció del caràcter plurinacional de l'Estat. 

10) La desaparició de les diputacions.

Una mala persona

El senyor Rajoy (i els seus col·laboradors) és avui la màxima expressió de l’Espanya negra, l’Espanya contrària als espanyols i a les espanyoles. Després del general Franco, és la persona més odiosa que hem hagut d’aguantar.

Ha fomentat l’atur. La seva Reforma laboral facilitava l’acomiadament de treballadors/es, i ha augmentat considerablement l’atur. (No sabem si aquesta era la intenció, però sí que ha sigut el resultat, i no s’ha rectificat.) 

Ha empobrit la classe treballadora. Moltes persones treballadores han estat en l’atur durant anys. Però moltes de les que han arribat a trobar feina ha sigut amb un sou inferior. Avui hi ha moltes persones que treballen i no arriben a final de mes. 

Ha sigut cruel. Una conseqüència corrent de l’atur ha sigut no poder pagar el lloguer o la hipoteca, i sofrir un desnonament de l’habitatge. El Govern del senyor Rajoy ho ha consentit impunement.  

Avui hi ha uns dos milions d’espanyols i espanyoles que no tenen ni feina ni subsidi d’atur. Per tant, sotmesos a la misèria i la desesperació. (Excepcionalment, hi ha una minoria que, en virtut d’unes condicions especials, cobren la quantitat de 426 euros, cosa totalment insuficient.)

I per què el Govern del senyor Rajoy ha fomentat i ha permès aquesta realitat? És de suposar que per sotmetre els treballadors i treballadores a unes condicions de submissió i, sobretot, de POR. Perquè s’estiguessin quiets i no protestessin. És a dir: per un càlcul malèfic i inhumà. L’objectiu sembla que és aprofitar la crisi per transformar la societat de classes en societat estamental (com en el règim feudal).

També els jubilats hem vist la pensió congelada. Cosa no tan greu com en el cas dels treballadors/es en actiu, que molts d’ells han vist el sou rebaixat. Ha sigut injust amb els jubilats, i cruel amb els treballadors/es. 

I aquesta persona que ha presidit tantes maldats, encara no en té prou, i voldria continuar com a president. Per fer encara més mal. És un enemic del poble. Que se’n vagi, i no en sentim a parlar mai més!!

Preparatius de guerra?

Segons una revista alternativa («El Otro País»), EUA, juntament amb algunes potències europees, abriga uns plans intervencionistes i militars en relació a diversos països àrabs d’Àsia Occidental (vulgarment anomenada Pròxim Orient) i del Nord d’Àfrica.

Les sospites comencen per creure que la «Primavera àrab» de 2011 ja hauria sigut «inspirada» per l’espionatge nord-americà. Lo qual no treu ni una engruna del caràcter eminentment popular que va tenir aquell moviment. Però que no va arribar a gaires resultats positius. Només Tunísia ha aconseguit una democràcia més o menys correcta.

Pel que fa a Síria, el principal problema actual, tot va començar amb una revolta popular i democràtica contra la dictadura. Però tot seguit hi va haver tota una sèrie d’intervencions externes, evidentment interessades. Aquestes han convertit la guerra de Síria en un cul-de-sac. 

Juntament amb això, la revista esmentada recorda com l’espionatge nord-americà (la CIA) va crear i va finançar Al-Qaeda en els dies ja llunyans de la guerra d’Afganistan contra l’URSS. Després l’esmentada organització terrorista va emprendre els seus propis camins. Però s’afirma que fins i tot l’Estat Islàmic (EI), organització terrorista i greument criminal, ha sigut creat i impulsat per la CIA. Fins i tot es creu que, mentre unitats militars nord-americanes bombardegen l’EI, la CIA el continua finançant de sotamà.

I tot això per a què?? Doncs es creu que el Pla consisteix a fer que tots els països que tenen petroli (excepte Aràbia saudita, que és «amic»), esdevinguin greument inestables, de tal manera que es justifiqui la intervenció occidental per «restablir l’ordre». Com ja s’ha fet a Síria. En definitiva: per controlar el seu petroli.

Aquest seria el projecte de l’administració EUA, més o menys secundat per França, entre altres. Ens trobaríem, per tant, en vigílies d’una tongada de guerres en tota una zona mundial estratègica. 

Em remeto a «El Otro País», número 76, desembre de 2015, pp. 3,4 i 5. Cal remarcar que tots els diaris oficials occidentals mantenen un «respectuós» silenci.                                                                                      

El referèndum?

Un referèndum perquè el poble de Catalunya decideixi la seva relació amb Espanya, reivindicació sempre defensada per l’esquerra, és una mesura justa i bona. Per a molta gent representaria una manera de confirmar la pertinença de Catalunya a Espanya, i no parlar-ne més.

Però vet aquí que, en aquest moment, ha esdevingut un obstacle en la negociació del nou Govern d’Espanya. El partit Podemos hi està del tot a favor, però el PSOE s’hi ha posat radicalment en contra.

Espanya necessita, com a forma de supervivència, un Govern d’esquerres. Un Govern que, no sols ajudi generosament les famílies i persones arruïnades, no pas per la crisi, sinó per la mala política que s’ha fet. Sinó també, entre moltes altres coses, que emprengui dos objectius fonamentals: tornar a la plena ocupació i fer una forta redistribució de la riquesa.

Peça fonamental d’aquest Govern ha de ser el pacte entre PSOE i Podemos. I resulta que, a dia d’avui, aquest pacte està greument compromès per l’obstacle del referèndum de Catalunya. 

És molt lamentable que, sobretot alguns dirigents del PSOE, aquells que s’anomenen «barones», hagin adoptat aquesta actitud sectària. Estranya que tota una presidenta andalusa sembli que ignori la diferència entre «autodeterminació» i «independència», i que confongui el referèndum amb la «ruptura de España».

Sigui com sigui, tenim un greu obstacle en el camí de formar un Govern espanyol d’esquerres. Correm el risc que no hi hagi acord, que es faci la insensatesa de convocar noves eleccions, que (versemblantment) surtin uns resultats similars i que ens trobem amb el mateix problema, però havent perdut un temps preciós i mentrestant molta gent continuï passant necessitat.

Doncs, a risc de no ser comprès, jo crec que, si el referèndum és una barrera per a la formació d’un Govern espanyol d’esquerres, els catalans i les catalanes hem de tenir el suficient sentit de la realitat i la responsabilitat de deixar el referèndum per a millor ocasió.