Cada vegada que els
Malgoverns (de Catalunya o d’Espanya) retallen la despesa social, perquè els
manquen diners, el que fan és preferir fer això que no pas lo que seria la
solució més lògica i justa: posar més impostos a les rendes més altes i els
patrimonis més alts. Tenint en compte que aquests impostos són baixíssims.
I cada vegada que es fa
això, el que es fa, en el fons, és afavorir que el Govern tingui més recursos
perquè es puguin tornar els crèdits que el país deu (però NO el país com a tal,
sinó la banca espanyola) a la banca europea, sobretot alemanya. Els crèdits no
els deu el Govern pròpiament, sinó els bancs. Però el Govern fa causa comuna
amb els bancs. El Govern fa causa comuna amb els bancs perquè aquests tenen una
influència decisiva sobre aquest Govern (tant el de Catalunya com el
d’Espanya).
Aquests crèdits van ser
concedits en moments d’eufòria, en el marc de la «bombolla immobiliària», i la
banca alemanya els concedia per treure’n sucosos beneficis. Ara ja no hi ha tal
eufòria, i els bons negocis s’han acabat. Però la banca alemanya, a través de
les institucions europees, entre elles el Banc Central Europeu, que hi estan
totalment subordinades, reclama el retorn d’aquests crèdits.
Aquesta és la raó
profunda perquè les autoritats de la Unió Europea exigeixen als governs
europeus les anomenades «polítiques d’austeritat» (control del dèficit,
retallades de despeses socials, rebaixa de salaris). Tot obeeix, en el fons,
a la necessitat de «complir» amb la
poderosa banca alemanya, que, com tota banca, és una màfia. I a la
«solidaritat» dels nostres governs amb la banca, o sigui la màfia espanyola.
Així Europa es
configura com una piràmide, amb Alemanya (és a dir, la màfia alemanya) al
capdamunt del vèrtex, després els altres països europeus nòrdics, centrals i
occidentals, i finalment, a la base, els països mediterranis (Grècia, Xipre, Itàlia,
Espanya i Portugal). Europa és un «negoci». El patró principal d’aquest negoci
és la màfia alemanya, sobretot la seva insaciable banca. I el principal
executor, el Govern alemany, sotmès a la seva banca. Però tot això passa perquè
els europeus i les europees, en un mal moment, ho van votar.
Tot
plegat és inacceptable. La sortida passa per:
1)
No pagar el deute extern. El nostre Govern no l’ha de pagar. Els bancs
espanyols que paguin lo que puguin i, allà on no puguin, que ho deixin penjat,
o que caiguin. La banca alemanya o d’altres països que perdi, de resultes
d’haver fet uns negocis imprudents.
2)
Posar impostos alts (o sigui justos) a les rendes altes i els patrimonis alts.
I reduir el dèficit en la mesura que es pugui.
3)
Revertir les retallades socials dels dos darrers anys, i no fer-ne més.
4)
Renovar el pacte fiscal, però fer-lo especialment generós amb Catalunya, per
reduir el deute històric que hi ha amb el nostre país.
Però,
perquè això sigui així cal, en primer lloc, que la gent voti d’una altra
manera.
Antoni
Ferret
