Quan tornem a tenir un Govern d’esquerres a l’Estat
espanyol, després de la desastrosa legislatura del Partit Popular, el nou
Govern s’haurà de plantejar (haurem de fer que es plantegi) dues grans tasques:
1)La
reconstrucció del país, després de la devastació produïda pel Malgovern.
2)Les primeres lleis per iniciar la transició al
socialisme.
El primer punt va quedar explicat en l’article
«Objectius».
Pel que fa al segon, proposo una sèrie de propostes de
lleis:
1)Llei que estableixi drets d’intervenció en l’empresa
dels comitès, en empreses de més de 100 treballadors/es.
1bis)Després d’un temps prudencial (per exemple un
any), llei que estengui la llei anterior a les empreses de més de 50 persones.
1ter)Després d’un temps prudencial, augmentar el
contingut de la llei fins a l’elecció forçosa del director pel comitè de
treballadors/es, així com la seva aprovació forçosa de qualsevol pla
d’ampliació, canvi o reducció de l’àmbit o dels objectius de l’empresa.
2)Llei que estableixi un organisme públic, una mena de
Consell d’Economia, per coordinar l’actuació de les empreses de més de 100
treballadors/es, establint plans d’actuació conjunta. L’esmentat Consell hauria
de tenir una composició plural i representativa dels diferents partits,
sindicats i entitats socials. Hi hauria d’haver un Consell d’Economia en cada
nacionalitat.
3)Nacionalització de la gran banca, de les grans
empreses energètiques i de les grans empreses de serveis públics. (Per exemple,
la Caixa i els grans bancs espanyols, com BBVA i Santander, Telefónica, Endesa,
Iberdrola, Gas Natural, Agbar.) El control d’aquestes empreses nacionalitzades
hauria de ser per part del Govern central o dels governs autonòmics, segons la
seva radicació i la seva importància. (Per exemple, la Caixa per part de la Generalitat.)
Aquest control públic hauria de ser sempre compatible amb el dret d’intervenció
dels corresponents comitès d’empresa.
4)Reducció significativa dels efectius militars i del
corresponent pressupost, en la perspectiva, a més llarg termini, de suprimir
l’exèrcit.
Antoni Ferret
