Les ries gallegues, el Teide, l’Alhambra,
els turons verds del País Basc, el gaspatxo andalús, la paella valenciana (que
també és catalana), la música del pasdoble, l’esperit de lluita social i
política de molts madrilenys, la fermesa i la fidelitat política dels bascos,
i, sobretot, la bellesa de la llengua castellana i la seva riquíssima
literatura, entre altres, són coses que m’encanten d’Espanya, que no voldria
perdre per res del món.
Espanya ha estat una gran
potència, i en els seus dominis no es ponia mai el sol, però sense que sigui un
mèrit, en aquest sentit, perquè això va ser degut a 1) la sort de la
«descoberta» d’Amèrica; 2) el robatori de metalls preciosos als seus habitants,
or i plata que de poc li van servir perquè van
ser malversats en estúpides guerres de prestigi; 3) una actitud
imperialista, i per tant vulgar. La resta dels períodes, Espanya ha estat un
país endarrerit dins l’àmbit europeu.
Espanya va ser Espanya durant els
primers segles de la seva història moderna, però es va degradar com a resultat
de la Guerra de Successió, quan va passar de ser «un regne de regnes» a ser un
sol regne unificat i centralista, sota el domini de Castella (i de la monarquia
borbònica). Aleshores va ser l’Estat espanyol, no Espanya, i, dins aquest
Estat, Catalunya ha estat durant 300 anys oprimida per Castella en l’aspecte
polític i, sobretot, en l’aspecte lingüístic.
Des de fa uns 150 anys, les elits
catalanes han estat aspirant a retornar Espanya als seus orígens de «país de
països», una Espanya federal. Durant els darrers 80 anys, els successius
Estatuts d’autonomia assolits han suavitzat en gran manera l’opressió
castellana. Però encara no és prou (perquè tots 3 Estatuts han estat retallats
respecte de les aspiracions catalanes).
Semblaria arribat el moment
d’aconseguir finalment l’encaix correcte. La crisi que ha produït l’actual
moviment independentista hi pot ajudar molt. No pas sota el Govern del Partit
Popular, que sembla incapaç d’entendre (o de voler) una altra cosa que un Estat
espanyol centralitzat. Però sota un Govern subsegüent hi haurà una oportunitat.
Sobretot cal no confondre mai
Espanya amb l’Antiespanya. L’Antiespanya són el PP, UPyD, les organitzacions
feixistes (com ara l’AVT), la premsa de Madrid (tota), l’Exèrcit, una part de
la Conferència Episcopal... Però hi ha una Espanya de veritat: el PSOE, IU, els
sindicats, els moviments socials, el poble basc, el poble andalús...
L’Antiespanya ha de ser aïllada.
Espanya ha tingut moments
estel·lars (no pas el de l’imperi!), sinó moments com les Corts de Cadis de
1810, o les Corts de la Segona República. Ara estem a punt de tenir el tercer, que
serà després de les properes eleccions. Cal encara una mica més de paciència.
Que puguem continuar gaudint de
les belleses geogràfiques i humanes d’una Espanya retornada al seu si! Una
Espanya on tots ens puguem trobar bé i on les tensions lògiques d’un país de
països es puguin resoldre en harmonia i democràcia.
Antoni Ferret
