ESPAI FAMILIAR I
PROMISCUÏTAT, EN LA SOCIETAT TRADICIONAL
El llibre "Orígenes de la familia moderna", del francès
Jean-Louis Flandrin, estudia la naturalesa, les condicions i els canvis de la
vida familiar, a França, durant els segles XVI, XVII i XVIII.
Una cosa curiosa i poc coneguda és veure com, a França, però també a
Anglaterra, durant aquests segles de l'Edat Moderna, era corrent que les
famílies visquessin en uns habitatges extremament petits.
Investigacions fetes a Lió, Marsella i altres ciutats, als segles XVII i
XVIII, mostren que els habitatges d'una meitat de les llars de classe més
modesta, pagesos i obrers, tenien una sola habitació, on vivien pares,
fills i a vegades criats, o també algun altre familiar.
Al camp la cosa era per l'estil, sinó que, a vegades, l'habitació comuna
era separada, o a vegades no ho era, de l'estable dels animals.
Les llars de la gent més benestant, com artesans o pagesos propietaris,
eren millors, però no pas gaire, ja que sols augmentaven d'una habitació a dues,
i de vegades una ja era el mateix taller artesà. Es registra un cas, enormement
excepcional, l'any 1780, probablement a Lió, d'una casa on vivien una viuda,
amb dues filles i una criada, que tenia tres habitacions.
Aquesta cohabitació tan estreta implicava que, al ficar-s'hi o sortir del
llit, o, sobretot, quan es banyaven, la gent es despullaven davant dels altres,
independentment de l'edat o el sexe, sense que això fos cap problema. Diuen que
els homes no s'excitaven en veure una dona despullada, ja que ho veien gairebé
cada dia.
De tota manera, sembla que hi havia una mica sovint casos de relació
excessiva entre el marit de la casa i la minyona, de resultes de lo qual hi
havia una rigorosa legislació en el sentit que, si una minyona quedava
embarassada, havia de ser immediatament acomiadada, per evitar l'escàndol
popular.
Aquesta promiscuïtat no consistia sols en el fet de viure en una habitació,
sinó que implicava, naturalment, dormir en llits contigus, a vegades separats
per cortines. No obstant això, encara hi havia més: en certes zones la gent acostumaven a dormir en un sol llit,
degudament més ampli de lo normal, pares i fills i sovint algun criat o algun
parent. El 1507, el bisbe de Saint-Brieuc, i el 1681, el bisbe de Grenoble, es
queixaven del fet que els pares dormissin amb els fills passats els set anys.
L'estretesa de la casa feia que, mentre no fes un fred excessiu, la gent
vivia habitualment al carrer, i només entrava a la casa per menjar o per
dormir.
El llibre no fa cap menció de l'existència de vàters en les cases.
Ara bé: al llarg del segle XVIII (recordem: el Segle de les Llums, de la
Il·lustració), es va anar desenvolupant tot un corrent en el sentit de desitjar
tenir una casa amb més habitacions, a fi que "cada persona pogués tenir la
seva intimitat". Això que és tan normal per a nosaltres (en els països
rics), va començar a ser desitjat i somiat al segle XVIII, fa uns 250 anys.
