El llibre "Orígenes de la familia moderna", del francès
Jean-Louis Flandrin, estudia la naturalesa, les condicions i els canvis de la
vida familiar, a França, durant els segles XVI, XVII i XVIII.
Un dels aspectes més interessants de l'estudi són les relacions de parella,
entre marit i muller, en la França tradicional. Queda ben clar, des del
principi, que la dona era sotmesa totalment a l'autoritat de l'home, des del
moment que es casaven.
Però el tret més... no pas interessant, sinó lamentable, era el dret de
l'home de pegar a la dona, per corregir-la o per fer-la obeir. Aquest
"dret" era habitual durant els segles XIII-XV, sempre parlant de
França, i consta en textos consuetudinaris i d'autors d'aquesta època. A partir
del segle XVI, la cosa es suavitza "una mica", sobretot en els textos
eclesiàstics, en q uè es prohibia pegar a
la dona de manera "dura", "cruel" o "més enllà dels
límits de la modèstia i de la raó". És a dir: encara no es prohibia el fet
en si de pegar-li.
Però en tots aquests segles, medievals i ja de l'Edat Moderna, hi havia una
cosa molt més curiosa: si una dona pegava a l'home, no se la castigava pas a
ella, sinó que es castigava socialment l'home, per haver-se deixat pegar.
L'home pegat era passejat pel poble damunt d'un ruc, amb la cara cap enrere,
com a ridiculització. I el ruc el menava el veí. Però encara era més: de
vegades i en certs llocs, era el veí el que era passejat damunt el ruc. Per
haver permès que el seu veí fos pegat per la dona. És a dir: es considerava
que, si el veí sentia crits, havia d'intervenir per evitar el fet. O sigui: hi
havia un control social molt fort en el sentit de prohibir i evitar que una
dona pegués a un home. A partir del segle XVI aquest costum de "passejar"
va ser prohibit, però hi ha constància que, de manera il·legal, es va continuar
practicant durant molt temps, en alguns llocs fins a principis del segle XX.
Aquests costums, d'alguna manera, obligaven indirectament l'home a pegar a la dona abans de permetre que ella
li pegués o que se li insubordinés.
Quan els autors i els textos van començar, primer a prohibir fer-ho de
manera "dura", i més tard a prohibir el fet de pegar, sempre van
mantenir, però, de manera taxativa, l'obligació de la dona d'obeir el marit. Quedava
ben clar que, si el desobeïa, feia un pecat. S'arriba a dir (segle XVII) que, si
la dona desobeeix el marit, es rebel·la contra la voluntat de Déu, el qual vol
que li estigui sotmesa, perquè l'home és més noble que ella, ja que ell ha sigut
fet a imatge de Déu i la dona, en canvi, ha sigut feta a imatge de l'home.
Les formes més dures
d'aquests fenòmens sempre es van donar als ambients rurals. En canvi a les
ciutats sempre va ser una cosa més civilitzada. Era corrent que persones de ciutat
s'escandalitzessin en els seus viatges pel camp per la manera en què eren tractades les dones.
Tot això canvia en gran manera al segle XVIII (el Segle de les Llums). Es
comença a dir que la dona és una "companya". Que l'home que li pega,
encara que ella hagi obrat malament, peca, i ha de ser castigat. Que l'ha de
corregir "amb suavitat".
Però encara es va més enllà, per part de l'Església. Als segles anteriors,
sempre s'havia considerat que l'home havia d'assegurar el bon comportament de
la dona, fins i tot en costums morals. Però al segle XVIII, de mica en mica,
cada vegada es tendeix més a confiar en la dona perquè condueixi l'home a ser
més bona persona.
Totes aquestes informacions es refereixen només a França, en el període
indicat.
