Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 4 de juliol del 2018

El nostre destí etern, 2



El meu primer article sobre “El nostre destí etern”, quan desestimava  l’opció del foc etern com a càstig a les persones culpables, per la seva impossibilitat metafísica i per la seva no-adequació a un text bíblic que fos clar i indiscutible, no resolia el problema de la versió bíblica sobre el destí etern de les persones. No el resolia, sinó que el complicava. Eliminava una versió horrorosa, però introduïa una contradicció encara més gran.

Efectivament, aleshores ressalta el fet que la Bíblia presenta dues opcions diferents sobre el nostre futur. I això no és seriós.

Perquè la versió de Pau, Pere i Joan, que atribueixen un càstig, encara que indeterminat, a les persones que han actuat malament, no coincideix amb l’opció tradicional de l’Antic Testament, que ignora la possibilitat de càstig després de la mort.

El fet central de la qüestió és el següent: els dirigents cristians més qualificats de la primera generació post-Crist ignoraven totalment l’opció del foc etern (o bé l’havien descartada de manera definitiva), lo qual és una prova ja irrefutable més contra aquest foc. (L’opció del foc etern, per tant, seria posterior en el temps, i, doncs, introduïda de manera dubtosa, en contra de l’opinió oficial dels apòstols.) Però al mateix temps establien, i de manera molt coincident tots tres, que, després de la mort, els qui s’haguessin portat malament serien castigats. Sense dir com. Amb una vaga referència a la “tribulació i l’angoixa”.

Ja vaig dir, al seu moment, que aquesta versió recordava la de Plató. I, efectivament, hem de preguntar-nos: els tres dirigents, o autors, de la primera generació post-Crist, es van sentir més identificats amb la doctrina de Plató que amb la de la Bíblia?? O, amb unes altres paraules, es van sentir més identificats amb una font pagana (com dèiem abans) que amb la judeo-cristiana??

Motius humans no en faltaven. Plató era el (o un dels) pensador més important del món, del seu món (ja que Confuci i Buda els quedaven molt lluny). I, per descomptat, com a pensador era molt superior a Crist. Gran pensador teòric, que, a més, havia plasmat per escrit les seves opinions, mentre que Crist havia aconsellat tota una bateria d’actuacions a base d’amor, justícia i sentit comú, però només oralment, i li ho havien escrit altres persones, amb un sempre possible dèficit de precisió o d’exactitud terminològiques. I, respecte als molt diversos autors de l’Antic Testament, molts d’ells eren fins i tot desconeguts.

Però... era això lo que calia fer, des d’un punt de vista cristià?? Preferir una opció més culta, humanament, a l’opció genuïna de la Sagrada Escriptura?? (Quantes vegades no s’han descartat opinions racionals amb l’argument  que la Bíblia, la Paraula de Déu, deia una altra cosa??)

Fent una precisió sobre les dates dels diferents textos, segons les datacions que ens donen les introduccions de la BCI, tenim que, certament, Pau escriu abans que Mateu publiqui el text del Judici Final, però no així Pere i Joan, que ho fan molt després. Però també pot ser que, en aquelles primeres dècades, els apòstols i altres activistes estiguessin tots molt més preocupats per la predicació que no pas per una primera  organització, amb la corresponent fixació d'una doctrina coherent. I això podria relativitzar una mica lo que he escrit. Però... la diferència entre el missatge fonamental, pel que fa a l'eternitat, entre l'Antic i el Nou Testaments restaria. 

També voldria dir que els dos textos de Pau sobre el tema ("Déu donarà tribulacions i angoixa a tothom qui fa el mal..., però glòria, honor i pau a tothom qui fa el bé" i "cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat en aquesta vida"), van ser escrits cap al final de la seva vida. I similarment en el cas de Pere i Joan, encara que aquests en data molt més tardana. Entremig hi ha Mateu, amb la seva "bomba" del Judici Final. Sembla, doncs, que en aquestes dècades post-Crist, els dirigents i predicadors cristians possiblement van anar madurant o reflexionant, i no va ser fins ja avançada, o cap al final de la seva vida, que es van atrevir a dir les seves opinions decisives.

Em confesso fortament perplex per tot plegat, però mantenint la fe cristiana, a despit dels possibles errors de qui sigui.