1) A Catalunya hi ha unes 432.000 persones sense poder treballar, gran
part d'elles sense subsidi, i unes 86.000 sense ingressos laborals (que poden
tenir alguna pensió o ajuda esquifida). (No s'han de sumar les dues quantitats,
perquè hi pot haver casos coincidents.)
2) Durant uns 3 anys, una
setantena de persones i entitats diverses vam estar lluitant per establir una
ajuda institucional de 664 euros per persona (ampliable segons el nombre de
familiars) a càrrec de la Generalitat, anomenada Renda Garantida de Ciutadania.
3) Tot i que era resposta a una
necessitat urgentíssima, del dia a dia de molta gent, el procés parlamentari,
en comptes de ser ràpid com era de necessitat, es va anar allargant de manera
absurda, a causa de la contínua obstrucció per part del Govern de la
Generalitat.
4) Finalment, al juliol de 2017
s’aprovava la llei que havia de permetre “viure” a molts catalans i catalanes.
5) Al voltant de l’estiu de 2017,
es van presentar unes 120.000 sol·licituds.
6) La llei també permetia
completar pensions no contributives o altres ajudes de poc import fins a
l’esmentada quantitat de 664 euros.
7) Al llarg del període de
pagament (setembre de 2017 – abril de 2019) l’actitud filibustera del Govern
(Conselleria de Treball... etc) ha continuat de molt diverses maneres: exigint
presentar una documentació ja degudament presentada; no concedint l’ajuda quan
es complia el període legal d’espera sense que el Govern respongués, cas en què
la llei estableix que, per silenci administratiu positiu, procedia a pagar-la
sense més; denegant-la per motius no legals o no demostrats; i, sobretot, sembla que no pugui ser, però hi
ha unes 50.000 sol·licituds que ningú no sap on són (aquí donem llibertat a la
imaginació de cadascú). Doncs només
s’han concedit 5.000 - 6.000 sol·licituds, encara que la Conselleria diu que
són més, perquè suma rendes i complements, que és una altra cosa.
8) Tot plegat fa la impressió que
els lladres governamentals procedeixen així: es destina en cada exercici una
quantitat a pagar la renda, i fins a arribar-hi es van concedint totes les
sol·licituds que hi tenen dret; quan s’acaba la quantitat prevista, ja no se’n
poden concedir més, i aleshores es van denegant.
Però: 1) es tracta d’una
situació de necessitat urgent; 2) la
llei fixa bé que és un “dret”, que no ha de dependre de cap pressupost; 3) si
falten diners, s’han de completar amb una imposició fiscal complementària o bé
amb un emprèstit. De fet, a Catalunya hi ha moltíssimes persones i entitats que
tenen molts i molts recursos, aconseguits, generalment, de maneres molt sovint
irregulars. Es tracta tan sols que es retornin una part dels diners robats, per
causa d’una situació de necessitat.
9) Essent la situació aquesta, el
dia 17 de maig es va convocar una assemblea del col·lectiu relacionat amb la
RGC: entitats, militants interessats, persones afectades estafades, tot
aquell/a que se sentís moralment implicat per aquesta enorme estafa
governamental. Semblava que hauríem d’haver sigut molta gent... disposats
tots/es a donar la gran batalla perquè es fes justícia.
10) Lamentablement... només vam
ser una vintena de persones... ¡¡¡Quina
vergonya!!! Però, com que tenim més moral que l’Alcoyano, perquè es tracta de
persones que pateixen, cada dia, ara ens plantegem això:
Dia 12 de juny / a
les 7 de la tarda / a la plaça de St Jaume.
Com que segurament que no
omplirem la plaça, com hauria de ser normal, si la gent fos més normal, els que
siguem (20, 50...), amb una pancarta individual cadascú, anirem donant voltes
al perímetre de la plaça durant una hora. Vejam si...
