Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 31 de maig del 2019

El missatge i la institució, 1


Em sorprèn que, en els articles de tema religiós, d'autors cristians, fins i tot teòlegs, que expressen un to de pessimisme sobre el futur cristià, que avui proliferen, l'atenció se centri exclusivament en l'Església, o sigui en la institució.  I no en el missatge. Què és el cristianisme? ¿Una institució bàsica, que elabora i difon el seu missatge, o un missatge humano-diví que pot ser, i hauria de ser, ajudat i divulgat per una institució complementària del missatge? No vull preguntar «qui va ser primer», tot i que també es podria fer. Vull dir que els profetes, Crist i els apòstols, tots tres, i altres subjectes menys importants, van anar comunicant, més o menys de part del Creador, un missatge d'amor i de llibertat, i que, «després», els seus continuadors es van organitzar, de manera no gaire diferent que les entitats polítiques del moment, per difondre millor el missatge cristià. No em ficaré pas en si Crist l'hauria volguda o no, l'Església, però per anar ràpid diré que sembla que en molts moments i llocs ha sigut útil, la institució, per a la millor difusió del missatge, i que en canvi, en molts moments i llocs, l'ha frenat, l'ha imposat de mala manera i, fins i tot, sovint, l'ha adulterat i desprestigiat.

Saltant per sobre del procés històric, avui sembla clar que la institució, de diverses maneres que no enunciaré, però que tothom té clares, està sent més aviat una mena de barrera entre el missatge cristià i molta gent. Això és un problema molt greu, perquè és exactament lo contrari de lo que caldria, i crec que no s'ha pas d'enfocar amb una paciència excessiva. (L'any 2014, en un pròleg d'un llibre, vaig declarar que viuria el cristianisme en la «frontera», divorciat d'autoritats i estructures, sense perdre un punt de l'eucaristia setmanal. I acabo de començar a divulgar un llibre sobre la manera d'explicar bé la Bíblia, que crec que no es fa, ni s'ha fet potser mai.)

Així doncs, saltant temes, diré que proposo, no pas parlar tant de la institució, tot i que celebraríem efusivament qualsevol millora, sinó:

1) Diferenciar clarament el missatge cristià de la institució catòlica (i de totes les altres, si s'escau), i deixar ben clar que el missatge cristià és allò principal, amb església o sense, tot i que desitgem que una Església molt renovada hi ajudi.

2) Usar de manera habitual l'expressió «missatge», tot desplaçant les denominacions tradicionals i oficials de Doctrina de la Fe, Veritats revelades, i altres. Perquè aquestes denominacions, com salta a la vista, donen una idea de cosa molt solemne, totalment i definitivament definida, exacta,  intocable, ensenyada de dalt a baix, i... i... controlada i vigilada per una mena de «guardians» de la seva puresa. En canvi, el concepte «missatge» fa pensar més en una cosa que es va comunicant de manera amorosa entre iguals (ja que, cabalment, el seu mateix objecte és, precisament, l'amor), que es pot adaptar, alguna vegada, en aspectes no del tot essencials, a les circumstàncies de la vida, i, sobretot, que ens ha arribat a través de persones que han sigut estimulades, influïdes, en el seu pensament, pel Creador, per tal de veure clares «algunes» coses, no gaires. El nom de missatge sembla una cosa més humana, i no tan enlairada.

3) Per anar bé, ens hauríem d'acostumar a dir «missatge bíblico-cristià», o «bíblico-evangèlic», tant és. Perquè, si només diem cristià (o evangèlic) pot semblar que ens deixem de banda l'enorme valor de l'aportació dels profetes, insubstituïble. Es que... es fa, això de prescindir dels profetes, i dona lloc a errors (cosa que ara no puc precisar).

4) Quins són, els punts o elements principals del missatge bíblico-cristià? Naturalment, n'hi ha molts, però no es tracta pas que, barrejant uns i altres, es perdi de vista la importància d'aquells que justifiquen el fet que sigui un missatge destinat a fer-nos el màxim de feliços possible en la condició humana.  (En la pràctica real de les relacions més o menys cristianes, hi ha un munt de detalls secundaris, als quals, sovint, es dona una importància que no tenen, o no haurien de tenir, i que arriba a difuminar aquells  que determinen la nostra felicitat, ara i sempre. Tals com la manera en què Crist va néixer, la seva família, tan sovint mal explicada, el detall de si va fer miracles o no (més enllà del fet de curar malalts, que això sí que és fonamental), moltes festes relatives a fets de segona importància, ja no diguem les festes i característiques dels sants i, fins i tot (aquí escandalitzaré a molts), el mateix fet de la seva resurrecció.)

5) El primer i principal valor del missatge cristià, pensat per a fer-nos feliços, és l'amor al Creador i a les persones, tots dos ben barrejats i mai l'un sense l'altre. Però això no pas com un element teòric, sinó com una actitud pràctica i quotidiana davant qualsevol persona necessitada, en qualsevol aspecte, sempre que es pugui fer. Aquesta obligació és tan important, tan central, en el missatge, que Crist, en un moment d'exaltació, arriba a dir, segons Mateu, que aquell/a que no doni menjar a una persona que passa gana, sempre suposant que ho pugui fer, serà castigat a un foc etern. Afirmació aquesta que cal considerar una exageració, del tipus de «és més fàcil que un camell passi per forat d'una agulla que no que un ric entri al Regne de Déu», o que «si tinguéssim fe de veritat, diríem a un arbre que es desarrelés i es plantés al mar, i ho faria», i afirmació que mai no havia de ser presa al peu de la lletra, com uns dirigents de poca cultura i poca formació van fer en un moment donat. Però sí que és una afirmació que mostra la seva indignació davant escàndols com el dels gaus que cada dia passen passeig de Gràcia avall, o altres llocs, i passen davant d'una persona que demana ajuda per poder menjar i fan veure que no la veuen. // Però, no textualment sinó per sentit comú, aquesta ajuda s'ha de fer, no només individualment, sinó també exigir-la a la societat organitzada, de manera que, de persones necessitades, no n'hi hagi.

6) I, per avui, ens quedarem amb el segon gran tema del missatge. És considerar que aquesta nostra vida actual, de 80 anys, o 50, o potser menys, és tan sols una part d'una nostra existència que, en una altra forma, desconeguda, no tindrà mai final, enmig de la més gran felicitat jamai imaginada. Cosa que tots comprenem que a molta gent els costarà molt de creure, però això no té importància, perquè igual s'ho trobaran. Aquest punt, a diferència de l'anterior, no és pas d'obligat compliment.

7) No ja com un punt del missatge, sinó com una nova crítica als crítics. Es queixen, és clar, que les esglésies estan buides. I molt més ho seran quan vagi morint la generació gran actual. Però companys, aquest no és el problema, que siguem pocs. El problema definitori és que aquells que ho siguem, 50, 5.000 o els que siguin, ho siguem de veritat. Jo diria que la realitat probable que se suposa en la comunitat de Corint, en temps de St Pau (població: mig milió d'habitants; comunitat cristiana: alguns centenars), bé, posem-li una mica més, seria un exemple ideal. Per poder ser «llevat». I ser realment «independents». És que, si la cosa fos més i més i més, cagada l'hem: llavors ja hi ha els qui en viuen (no vull pas dir que no n'hagin de viure, si s'hi dediquen a temps ple, però hi ha maneres i maneres); els qui, sentint-se que són molts, ja s'ho prenen com una «etiqueta» que fa bonic, sense cap compromís; els qui et volen utilitzar, perquè, com que es tracta d'una força moral (si les coses es fan bé), si pots dir que la tens a favor, això és un bon avantatge per als teus plans... I així successivament. Ja ho sabem. La història en va plena. I aquesta història... no la volem mai més.