En els articles anteriors hem
vist, com a elements principals del missatge bíblico-cristià, segons la meva
descripció: 1) L'amor i solidaritat amb Déu i les persones, sobretot les
necessitades; 2) El sentit de l'eternitat de la nostra existència; 3) La
llibertat inseparable de l'ideal cristià; 4) La necessitat de divulgar el
missatge per camins de llibertat i fidelitat al seu contingut. 5) I ara toca
l'últim punt (l'últim pel que fa als principals): El culte i la pregària.
No m'agrada el terme «culte», i el vull apartar, com tants altres, però no
trobo un substitut que m'agradi. Direm, provisionalment, La relació
humano-divina. Semblaria que, sobre aquest tema, no hi hauria gaire
cosa dir. Doncs Déu n'hi do, lo que diré.
La relació humano-divina comprèn,
com és natural, dues esferes: la individual i la comunitària. La comunitària
seria sobretot l'eucaristia (popularment anomenada «missa»), i altres actes de
menys importància, sobretot els sagraments ocasionals: batejos, casaments... I la individual serien la pregària, amb
paraules o (preferentment) sense paraules, i la lectura i reflexió sobre
passatges de la Bíblia.
No obstant això, hi ha hagut, durant molt temps, una
forma ni individual ni comunitària, sinó familiar: el rosari. Milers, potser
milions, de famílies l'han resat milers de vegades, i n'han encunyat la frase
«família que passa el rosari, mai li falta el necessari». Es mereixen un gran
respecte, totes aquestes famílies. Pensem que a moltes d'elles, de passades
èpoques, ¿com els hauríem pogut dir que llegissin la Bíblia, si no sabien
llegir, o no la tenien, o poc hi haurien entès? Un respecte pel que fa al
passat. Però, com sabem, es tractava de dir moltes moltes paraules, sempre les
mateixes, de manera que era fàcil a tothom, ni tan sols calia saber llegir i
escriure. Però no podem evitar recordar aquell consell: «Quan pregueu, no
parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que, a còpia de molt parlar,
es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què
teniu necessitat abans que li ho demaneu» (Mt 6: 7-8). Respecte per al passat, però no aconsellar-lo
pas ni en el present ni en el futur.
Pel que fa a les formes
comunitàries, concretament l'eucaristia, tinc coses importants a dir. En primer
lloc, com tothom deu saber, fins i tot els qui no hi van, hi ha un apartat
anomenat «Pregària dels fidels». Aquest trosset és l'únic que es relaciona
directament amb la vida de cada dia: mai no hi falta pregar pels qui no tenen
feina, pels malalts, pels qui treballen per una societat més justa, perquè la
gent de l'Església siguem bona gent... No obstant això, són 6-8 intencions, i
dura menys de 5 minuts. (No és que ho vulgui valorar en funció del temps, però
és que és una misèria.) I el cas és que es tracta de l'únic tros de la missa
que es refereix a la vida ordinària. ¿Per què les intencions no són 15 o 20,
que de motius no en faltaran pas, sempre en sobraran, sobretot si mirem per tot
el món? Per exemple, mai no s'ha pregat pels rohingya, i segur que la quasi
totalitat dels assistents no saben ni qui són. I prou que caldria fer-ho, ja
que són potser el grup humà més maltractat del món. I ¿per què, entre la
lectura de la intenció i el corresponent «Us ho demanem, Senyor», no es deixa
algun minut perquè la gent pensi en lo que s'acaba de dir? És a dir, que en
comptes de ser un element insignificant, una de tantes cosetes, es converteixi
en un element fort del conjunt de la missa, de manera que, després de la
lectura bíblica i el conjunt eucarístic (consagració-comunió), resulti ser el
tercer element en importància. Perquè és l'únic relacionat amb la vida.
I ara ve lo fort. Tot el conjunt
de la part que podríem anomenar més «religiosa» (en un sentit no gaire bo de la
paraula) està preponderantment orientat cap a dalt. I jo crec que hauria
d'estar orientat més aviat cap a baix. (Encara que sigui una expressió vulgar,
segur que s'entén.) Vejam: si un ser suprem (el que hi ha o un altre que algú
es pugui imaginar) crea unes persones, per què ho fa? Perquè li donin adoració,
culte, lloances? ¿Que les necessita? No està pas de més que les hi donin, ni
que sigui per bona educació i agraïment. Però les ha creat per a això? Lo
racional és pensar que les crea perquè les estima i les vol felices, i els fa
arribar (de la manera que sigui) un missatge d'amor perquè així seran més
felices. Però la gran major part del muntatge institucional està pensat i
planificat per a la lloança a Déu. Naturalment no hi falten mai les
corresponents referències a la caritat (diguem: solidaritat), a l'amor a les
persones, fins i tot, algunes vegades, a la justícia social. Lo que és
dir-se, es diu. Però l'empenta va sempre amunt. És que tot això ve de molt
lluny: dels bous que els israelites mataven i en vessaven la sang damunt un
altar de pedres, cosa tradicionalment anomenada «sacrifici».
Doncs insisteixo: s'hauria de
capgirar. I això, la preferència per les persones, no és que ho digui jo. Hi ha
textos eloqüents que ho diuen ben clar: «Què he de fer amb tu, Judà? L'amor que
em teniu és com la boira del matí, com la rosada que desapareix ben aviat. Per
això us he afaiçonat valent-me dels profetes; les meves paraules us han dut la
mort [si no són complertes; l'AT entén que el bé o el mal seran premiats o
castigats en aquesta vida, no després], però la meva sentència brilla com la
llum: el que jo vull és amor i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas
holocaustos» (Os 6: 6). I no és que només ho digui Osees, sinó que el
mateix Crist es refereix a aquesta frase, disputant amb els fariseus: «El
metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malats. Aneu a
aprendre què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis.
No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors» (Mt 9:13). I encara: «Als
vostres pares, el dia que els vaig fer sortir d'Egipte, no els vaig dir res
d'holocaustos i sacrificis, no els en vaig prescriure cap» (Jr 7: 22). [Aquest text, no deixa de ser un text de
Jeremies, tot i que es refereix a un fet inexistent com la sortida d'Egipte.]
Déu n'hi do. Però encara falta lo
principal: les festes, o, més aviat, la Festa. La Festa cristiana per
excel·lència és la Pasqua. La Pasqua representa la mort i la resurrecció de
Crist. És molt important, és clar. Però, seguint amb aquesta perspectiva de
supervalorar lo diví, lo celestial, lo sobrenatural, la festa de Pasqua es
converteix en una Superfestassa: no sols un grandiós ofici de celebració el dia
en qüestió, sinó set setmanes abans per preparar-la, per posar-se en condicions
d'assumir tot el seu significat, i cinquanta dies després per acabar-la de
celebrar! Això és passar-se. Cap persona normal trobaria que aquesta exageració
fos normal. Representa que els cristians/es es passen una tercera part de l'any
dedicats a una festa, a lo que representa, se suposa que per treure'n tot el
significat i tots els ensenyaments. Però és que... Déu meu!, precisament tots
els ensenyaments d'aquesta festa es refereixen molt més a coses divines,
sobrenaturals, que no pas a coses de la nostra vida normal... Tornem a lo
mateix: una religió (vull dir la religió, no pas el «missatge») abocada a lo
sobrenatural, a una existència que se suposa que un dia la viurem, sí... però
NO PAS ARA.
I, anem a lo més greu. La meva oposició no és tant contra
l'exageració de la cosa en si, que també, és clar. És sobretot perquè aquesta
superdedicació i aquesta gran atenció a lo sobrenatural no pot, humanament,
deixar de ser un llast sobre la nostra atenció a la VIDA d'ara. La vida d'ara
queda, doncs, com la parenta pobra. Si es pot..., també s'ha de fer... Es poden
compaginar totes dues coses, sobretot si no et deixes influir tant per la
Festa. Però, amb la psicologia d'una persona normal, si es vol seguir aquest
ritme... (que, de tota manera, no el segueix quasi ningú, però aleshores què
passa? Que ni una cosa ni l'altra!! Ve-t'ho aquí). Es tergiversa el sentit de
lo que Déu vol. I... figura que es fa en nom de Déu, precisament.
Però encara hi ha més: el súmmum
dels súmmuns d'aquests versió de la religió (la «religió», he, no pas el
«missatge»!) enfocada cap a «dalt» és l'anomenat «àngelus». Que se celebri cada
dia un fet que no es va esdevenir mai..., però anem a suposar que s'hagués
esdevingut... Vejam: un naixement té una importància, que en aquest cas és
molta, però l'anunci del naixement tindria una desena part (bé, si voleu,
posem-li una cinquena part) de la importància del naixement en si. Doncs que se
celebri cada dia l'anunci d'un naixement, el qual naixement se celebra un
cop l'any, com és normal, ja no és només una irregularitat, sinó una gran
ridiculesa.
Molts dirigents eclesiàstics,
posats a descriure el cristianisme, segur que posarien l'anomenat «culte» a Déu
en primer lloc. I jo el poso en cinquè lloc. Ve-t'ho aquí.
Conclusió: ara
com ara, demano tres coses:
Pregària dels fidels amb més contingut i, sobretot, més lenta.
Festa de Pasqua reduïda al dia de la festa i una setmana de plus.
Eliminació de l'anomenat àngelus.
