En el meu primer article es va
assenyalar, primer, la cosa fonamental, i que alguns sembla que ignorin, de la
diferència entre el missatge cristià (anomenat específicament «missatge» i no
amb les ampul·loses denominacions utilitzades fins ara) i l’Església, o les
Esglésies. Però no solament això, sinó lo que és molt més important: la
supeditació de l’Església al missatge i no pas, mai, del missatge a l’Església.
I que en cas, no dic de conflicte, sinó sols de desajustament, lo que ha de
prevaldre sempre és el missatge. Situació gens desitjable, és clar, però si per
desgràcia es dona...
En un segon lloc, es van definir
els dos (que un servidor considero) primers principis del nostre missatge: 1)
la solidaritat, especialment amb les persones necessitades, fins que no en
quedi ni una (sempre unit a l’amor a Déu si es tracta d’una persona creient); i
2) la consideració del caràcter etern de la nostra existència.
Ara tocaria parlar del tercer en
importància, el més complicat, perquè no és que no es compleixi, sinó que ni
tan sols se n’ha tingut una idea clara gairebé mai: el lligam d’amor i
llibertat. El primer problema és que, així com es poden mostrar molts
textos sobre l’amor, la justícia, i també sobre el nostre destí etern, sembla
que no n’hi ha (o no en conec) sobre la llibertat, la llibertat dels fill de
Déu. (El text que més s’hi referiria, el de la sortida dels israelites d’Egipte
amb l’ajuda divina, és sobre un fet que no va existir, que és mític. És clar
que, tot i així, també es pot adduir, però per mi seria amb menys valor.) Diria
que la importància de la llibertat derivaria, no de cap text que l’assegurés o
l’obligués, sinó de la impossibilitat metafísica de la seva no-existència.
La llibertat de tota persona, del
tipus que sigui, del pensament i la vida que tingui, és un valor indiscutible
del missatge cristià, i molt important, per la senzilla raó que no podria ser
d’una altra manera. Si les persones derivéssim «només» (perquè és clar que en
derivem) de l’evolució natural, podria ser qualsevol cosa, però si, a més a
més, o conjuntament, som creats per un Ser suprem, que, si és que existeix, ha
de ser infinitament bo, i, a més d’això, ens assumeix com a «fills», no podria
ser que fóssim altra cosa que totalment lliures. Una persona és lliure per la
mateixa raó que és persona. Són dos termes sinònims.
Però el sentit que vull tocar en
aquest cas és, precisament, la llibertat de tota persona d’acceptar, o no, la
mateixa voluntat divina, o, concretament, el missatge bíblico-cristià. Davant
la no-existència de textos clars, perquè potser no s’han cregut mai necessaris,
atesa la seva indiscutibilitat, és aquesta indiscutibilitat la prova, la
invitació, la mateixa natura de la llibertat humana davant el missatge cristià.
Doncs bé, tot i la seva condició
innata, i encara que no hi ha cap estudi sobre el tema, la meva impressió pels
coneixements generals d'història és que al llarg de l'experiència cristiana
social, la llibertat, en el complex inseparable d'amor-llibertat, sembla que ha
sigut una mena de ventafocs. I ventafocs anant les coses bé. Perquè anant
malament... Recordem: Imperi Romà (després de Constantí), segles de feudalisme,
Sacre Imperi Romano-Germànic, Inquisició, Reforma Protestant (cuius regio...),
per acabar, si no en recordo més, en el nacional-catolicisme, i esperem que ja
mai més. En aquestes situacions hi havia molt sovint, no necessàriament sempre,
formes i costums que condicionaven la vida religiosa de molta gent. I fora
d'aquests períodes, no és que fossin flors i violes. Hem de dir que, per
desgràcia, lo primer que condicionava la vida religiosa de molta gent era la
família: decidint els pares no ja l'actitud religiosa dels fills i filles, sinó
fins i tot la seva vida en un convent, cosa horrible. I una altra institució
que condicionava (que obligava) sovint les persones a una creença o una
pràctica religiosa era l'escola. I no solament les escoles de mestres
religiosos.
Fins al punt que m'atreviria a dir,
sense massa por d'equivocar-me, que el principi cristià de la llibertat
personal (junt amb l'amor) està, com si diguéssim, per encetar. Però malgrat
tot això, ÉS, i SERÀ. Perquè, si no, ja no seria lo que ha de ser. Per això
col·loco aquest principi en el tercer lloc. I avui ens és, des de fa temps,
moltíssim més fàcil garantir-lo perquè ens hi ajuden les llibertats civils,
que, encara que no prou suficients, són millors que en altres èpoques.
I avui acabaríem amb el quart
principi, que seria la divulgació social del missatge. Cada vegada més
(encara que no des de sempre), respectant la llibertat personal d'acceptar-lo o
no. La forma per antonomàsia de l'extensió social, i geogràfica, del missatge
cristià (lo que altres anomenarien «la fe») ha sigut la «missió»: el trasllat
de persones, o entitats, cristianes occidentals a països africans o asiàtics,
la construcció (amb ajuda econòmica provinent dels països d'origen) d'una
mínima església, els contactes personals amb gent del poble en qüestió, la
pràctica regular d'actes religiosos, de primer amb molt poca gent... i anar
fent, guanyant gent de mica en mica. En
el passat, aquestes missions van ser objecte d'una acusació important:
transmetre el cristianisme a base de conceptes, actes, fins i tot paraules, de
cultura occidental, lo que se'n deia «occidentalitzar» els països de missió.
Això ha sigut objecte de fortes crítiques i pressions, i avui sembla que pot
quedar com a cosa històrica. L'altre gran canvi de la missió moderna ha sigut
ajuntar la preocupació cristianitzadora amb la preocupació pel desenvolupament econòmico-social,
seguint l'exemple de les ONGs. La relació entre cooperants i missioners ha fet
que avui els missioners siguin també mig cooperants.
Als països històricament
considerats «cristians», els mitjans habituals de divulgació i/o manteniment
del missatge cristià han sigut la família, la parròquia, els moviments i
l'escola. Avui la família ha deixat de ser-ho, per dues raons: al segle XX, els
joves van anar deixant d'acceptar l'educació provinent dels pares, com a
fenomen considerat d'alliberament, sobretot en la mesura que anaven tenint
altres fons considerades de més cultura i/o rellevància. I per altra part, els
pares cada vegada eren menys capaços de transmetre una fe que ells ja no
sentien, o cada vegada menys.
La parròquia manté el coneixement
del missatge, sovint amb formes encara lligades al passat, però no l'amplia,
excepte en el cas de la catequesi a una minoria de fills/es dels fidels. Això
és normal, pel fet que arrosseguem un desprestigi històric causat per una
llarga corrua d'inconseqüències i fins i tot escàndols, per part dels senyors
de «dalt», en tots els sentits de l'expressió. I, d'altra banda, l'Església
(fins i tot en els seus estrats baixos) no és capaç encara d'enfocar una
actitud rupturista en la manera de divulgar l'Evangeli (el missatge), sobretot
per causa d'un excés d'obediència. [En la història del món, s'han comès
moltíssimes més injustícies i crims per culpa d'una obediència indeguda que no
per culpa de desobediències.] Però avui l'element més positiu que tenen les
parròquies, i les diòcesis, és el servei de Càrites, amb l'ajuda als
necessitats, sempre poca perquè els diners sempre són escassos.
Els moviments: Joc, Escoltes (en
procés de transició), grups cristians de base de barri, etc., són un element
que sembla que rutlla i que és potser el mitjà de divulgació del cristianisme
més sa i autèntic que tenim. Sobretot perquè, no sols transmet i divulga el
missatge, sinó que sovint l'enriqueix tot incorporant-hi noves reflexions
teològiques.
L'escola (l'escola religiosa) és,
avui dia, lo pitjor… Per anar al gra, em pregunto: Per què els alumnes de les
escoles cristianes no els veiem al carrer, al costat dels alumnes de les
escoles públiques, de tant en tant, quan hi ha problemes (vull dir quan hi ha
problemes ja tan grossos que no es poden aguantar). I, ¿per què d'aquestes
escoles, i universitats, en surten molts dirigents que s'integren al sistema i,
fins i tot, de vegades l'apuntalen, i en canvi no en surten sindicalistes,
economistes crítics o periodistes honestos, que posin en qüestió aquest sistema
tan anticristià?? Avui, l'escola cristiana no cristianitza de veritat: si els
ensenyen uns principis teòrics, i potser unes pràctiques, però no la manera de
concretar-ho en la vida, i, a més, com a dirigents... no és això, companys, no
és això. L'any 2016, en una consulta massiva que es va fer a la diòcesi, la
primera que es feia en la història (atenció: la primera en l'àmbit diocesà; la
primera en l'àmbit mundial havia sigut la convocada pel papa Francesc sobre el
tema de la família), em preguntava tot això, i donava 5 anys de termini per
veure si eren capaços d'assumir un cristianisme social. Ha passat justament la
meitat del termini. No tinc bones notícies, però tampoc hi tinc contacte. Si
d'aquí a dos anys i mig continua la cosa igual, haurem de dir que les escoles
cristianes, com a tals, són inútils... i
nocives.
Em sap greu acabar l'article amb
aquest to tan pessimista, però és així. En el pròxim article, i últim, parlarem
si Déu vol del cinquè principi del meu esquema del missatge bíblico-cristià.
Segur que se'n podrien descriure més, però ho deixarem en 5.
