La renda bàsica, o «renda garantida de ciutadania», com diu CCOO, és una quantitat econòmica (un «sou bàsic») que haurien de percebre totes les persones des del naixement fins a la jubilació. Independentment que treballessin o no treballessin.
L’Estatut d’Autonomia ho garanteix com un dret (art 24, punt 3) per a «les persones o famílies que estiguin en situació de pobresa».
Però hauria de «començar» en aquest sentit i, amb el temps, hauria d’estendre’s a tota la població.
Aquesta renda hauria d’estar calculada per cobrir les necessitats bàsiques d’una persona en: menjar, vestir elemental i lloguer (o part alíquota del lloguer en el marc de la família).
El sou del treball (que seria un sobresou) seria per a: comprar coses no necessàries, vestir amb més elegància, menjar en pla «bé», sortir de diversió, viatjar, tenir una casa de propietat, estalviar, cotitzar per a una millor jubilació...
Però el fet elemental de poder menjar, vestir-se i tenir un sostre no hauria de dependre del fet de treballar, hauria de ser una cosa coberta per l’Estat del benestar. El fet que sense treballar no es pugui menjar o viure en una casa hauria de ser «de la prehistòria», però no d’una societat civilitzada.
Això permetria, per exemple, deixar de treballar (i viure «justet») durant un any o dos o tres o quatre, en alguna situació que ho fes necessari, com ara estudiar una carrera (encara que fos de gran), haver de tenir un fill/a i dedicar-s’hi, haver de cuidar un avi o una persona malalta, aprendre o practicar una art, preparar-se per fer una nova feina...
Tot això implicaria, naturalment, una reforma fiscal a fons.
Alguns tenen por que aquest recurs fomentaria la vagància... Però si hi hagués persones que preferissin viure molt just i no treballar, tota o gran part de la seva vida, seria la seva llibertat...
Antoni Ferret
diumenge, 1 de maig del 2011
diumenge, 24 d’abril del 2011
No a les retallades!!
La sanitat i l’ensenyament no poden ser objecte de retallades dels recursos públics que s’hi dediquen. Perquè atenen necessitats de les més bàsiques. No poden ser MAI retallats. Mai dels mais. Si un Govern ho fa (o ho intenta) queda en evidència i fins i tot deixa de ser un Govern legítim, en descuidar una de les seves exigències més fonamentals.
No hem de creure pas, per molt que ho diguin, que aquestes retallades són «inevitables», perquè hi ha una manca de recursos davant la necessitat de reduir un dèficit. Això és una grandíssima fal•làcia!! En la societat hi ha diners abundantíssims, moltíssims, que no s’acabarien mai. Els té qui els té, o qui se’ls ha apropiat, no pas sempre de manera honesta. Només cal voluntat política per obligar-los a «col•laborar».
En primer lloc, un dèficit no és pas dolent. En recta economia s’aconsella incórrer en dèficit, si hi ha una situació de crisi. Reduir-lo és cosa que s’ha de fer de manera compassada, de mica en mica, no pas de cop. I si s’ha de fer ha de ser amb un augment de la pressió fiscal sobre les rendes altes i els patrimonis alts. Així es pot reduir el dèficit en uns quants anys sense cap necessitat de retallar res. No solament sense retallar la sanitat i l’ensenyament. Fins i tot sense retallar les inversions públiques, la construcció d’infraestructures.
En una situació de crisi, no s’ha de disminuir la despesa pública, fer «estalvis». Tot el contrari. Quan les inversions privades es fan escasses, cal augmentar les inversions públiques, per contrarestar, i per crear llocs de treball. És equivocat parar o alentir la construcció d’infraestructures.
Durant les últimes legislatures estatals s’han anat rebaixant els impostos als rics. Rebaixant els tipus de l’IRPF dels alts nivells d’ingrés. I suprimint (en mala hora) l’impost del patrimoni. Aquests impostos que s’han rebaixat s’han de recuperar i posar-ne de nous. Per reduir el dèficit i per «millorar» l’Estat del benestar. I el Govern de Catalunya pot fer-ho, també. La sanitat i l’ensenyament no sols no s’han de retallar, sinó d’augmentar.
Antoni Ferret
No hem de creure pas, per molt que ho diguin, que aquestes retallades són «inevitables», perquè hi ha una manca de recursos davant la necessitat de reduir un dèficit. Això és una grandíssima fal•làcia!! En la societat hi ha diners abundantíssims, moltíssims, que no s’acabarien mai. Els té qui els té, o qui se’ls ha apropiat, no pas sempre de manera honesta. Només cal voluntat política per obligar-los a «col•laborar».
En primer lloc, un dèficit no és pas dolent. En recta economia s’aconsella incórrer en dèficit, si hi ha una situació de crisi. Reduir-lo és cosa que s’ha de fer de manera compassada, de mica en mica, no pas de cop. I si s’ha de fer ha de ser amb un augment de la pressió fiscal sobre les rendes altes i els patrimonis alts. Així es pot reduir el dèficit en uns quants anys sense cap necessitat de retallar res. No solament sense retallar la sanitat i l’ensenyament. Fins i tot sense retallar les inversions públiques, la construcció d’infraestructures.
En una situació de crisi, no s’ha de disminuir la despesa pública, fer «estalvis». Tot el contrari. Quan les inversions privades es fan escasses, cal augmentar les inversions públiques, per contrarestar, i per crear llocs de treball. És equivocat parar o alentir la construcció d’infraestructures.
Durant les últimes legislatures estatals s’han anat rebaixant els impostos als rics. Rebaixant els tipus de l’IRPF dels alts nivells d’ingrés. I suprimint (en mala hora) l’impost del patrimoni. Aquests impostos que s’han rebaixat s’han de recuperar i posar-ne de nous. Per reduir el dèficit i per «millorar» l’Estat del benestar. I el Govern de Catalunya pot fer-ho, també. La sanitat i l’ensenyament no sols no s’han de retallar, sinó d’augmentar.
Antoni Ferret
diumenge, 10 d’abril del 2011
El Govern de CiU (de 2010 i 2011)
Balanç als tres mesos
Positiu
Designar una dona com a presidenta del Parlament.
Reduir el nombre d’alts càrrecs del Govern.
Reducció dràstica de l’ús de cotxes oficials.
Recuperació dels exàmens de setembre.
Governar d’acord amb l’assessorament d’un grup d’experts en economia.
Rebaixar les despeses de publicitat del Govern.
Convocatòria d’una cimera contra la crisi.
Negatiu
Eliminar la conselleria de Medi Ambient.
Incloure en una mateixa conselleria Empresa i Ocupació. (Supeditació de la part social a l’econòmica.)
Acomiadament de treballadors de l’Administració pública.
Suspensió d’una convocatòria de places fixes per a interins, en la sanitat pública.
Reducció del 60 % d’una convocatòria de places fixes per a interins en l’ensenyament.
Supressió del Programa contra la violència masclista.
Retall d’un 10 % del pressupost de la sanitat pública.
Retall del pressupost de l’ensenyament públic, en 20 % o més.
Retall d’un 20 % de les llars d’infants.
Renúncia explícita a substituir un 50 % o la totalitat de les baixes (per malaltia, maternitat, jubilació...) en l’Administració (incloent sanitat i ensenyament).
El grup d’experts en economia per assessorar són de caràcter neoliberal.
Abolició (pràcticament) de l’impost de successions.
Comentari
Si no hi hagués les retallades en sanitat, ensenyament i llars d’infants, el balanç podria ser relativament equilibrat entre positiu i negatiu. Però aquestes retallades socials desequilibren dràsticament el balanç pel cantó negatiu. I configuren el Govern com un Malgovern.
Antoni Ferret
Positiu
Designar una dona com a presidenta del Parlament.
Reduir el nombre d’alts càrrecs del Govern.
Reducció dràstica de l’ús de cotxes oficials.
Recuperació dels exàmens de setembre.
Governar d’acord amb l’assessorament d’un grup d’experts en economia.
Rebaixar les despeses de publicitat del Govern.
Convocatòria d’una cimera contra la crisi.
Negatiu
Eliminar la conselleria de Medi Ambient.
Incloure en una mateixa conselleria Empresa i Ocupació. (Supeditació de la part social a l’econòmica.)
Acomiadament de treballadors de l’Administració pública.
Suspensió d’una convocatòria de places fixes per a interins, en la sanitat pública.
Reducció del 60 % d’una convocatòria de places fixes per a interins en l’ensenyament.
Supressió del Programa contra la violència masclista.
Retall d’un 10 % del pressupost de la sanitat pública.
Retall del pressupost de l’ensenyament públic, en 20 % o més.
Retall d’un 20 % de les llars d’infants.
Renúncia explícita a substituir un 50 % o la totalitat de les baixes (per malaltia, maternitat, jubilació...) en l’Administració (incloent sanitat i ensenyament).
El grup d’experts en economia per assessorar són de caràcter neoliberal.
Abolició (pràcticament) de l’impost de successions.
Comentari
Si no hi hagués les retallades en sanitat, ensenyament i llars d’infants, el balanç podria ser relativament equilibrat entre positiu i negatiu. Però aquestes retallades socials desequilibren dràsticament el balanç pel cantó negatiu. I configuren el Govern com un Malgovern.
Antoni Ferret
diumenge, 3 d’abril del 2011
Regular el treball sexual
El conseller d’Interior, Felip Puig, ha dit que podria propiciar la regulació del treball sexual. Benvinguda idea, després de la preparació d’un esborrany per part de la consellera Montserrat Tura i la seva preterició per part del conseller Saura. Ara el tema torna a estar d’actualitat.
El treball sexual correspon a una necessitat social important. En la societat, al voltant d’una meitat de les persones adultes no tenen parella, per una raó o una altra. I d’alguna manera o altra s’ho han de fer. Tota persona adulta necessita que li facin petons, que l’abracin, poder despullar una altra persona, poder-la tocar, poder-hi tenir una relació íntima, etc. Una altra cosa és que no se sigui conscient d’aquesta necessitat.
Amb una autorepressió de tota la vida, a base d’una educació rigorista, pot ser que la consciència d’aquesta necessitat queda difusa. Fins i tot que es consideri una cosa immoral. Però la necessitat hi és. El cristianisme tradicional, amb el tracte (mal tracte) que ha donat al cos i al sexe, ha fet molt de mal en aquest sentit.
I si hi ha unes persones (generalment dones) que es presten a resoldre aquesta necessitat, doncs fantàstic. Si no existissin s’haurien d’inventar. Pot ser que moltes d’aquestes persones ho facin per necessitat econòmica... de la mateixa manera que és per necessitat econòmica que moltes persones treballen d’administratives o de dependentes... Molt poques persones treballen en una activitat que els agradi.
Doncs aquestes persones, que fan una activitat tan necessària, han de ser ben considerades, lluny d’un rebuig hipòcrita, anomenades d’una manera no menyspreativa (treballadores del sexe). I han de tenir la seva activitat regulada, inclosa en la Seguretat Social, i ser protegides per una legislació laboral justa.
Naturalment, el treball sexual no té res a veure amb l’alta delinqüència d’enganyar unes persones i de forçar-les a fer aquesta activitat contra la seva voluntat. Això és un problema de persecució policial i de càstig rigorós.
Algunes persones, amb una visió molt idealista, voldrien l’abolició del treball sexual. Però això és impossible avui, excepte que arribés un dia (un dia en un futur) en què l’evolució dels costums en les relacions humanes hagués arribat a un punt en què trobar ocasions d’afecte i intimitat entre les amistats i les coneixences resultés fàcil per a tothom. Avui no ho és gens, de fàcil, encara que entre la població juvenil ho és molt més.
De vegades s’argumenta que a Suècia han prohibit aquesta activitat. Però alerta! Tots sabem que a Suècia els costums són molt diferents, i des de fa temps. Potser allà el treball sexual no és tan necessari. No es pot pretendre pas tenir les lleis de Suècia amb els costums de Catalunya. De cap de les maneres.
Antoni Ferret
El treball sexual correspon a una necessitat social important. En la societat, al voltant d’una meitat de les persones adultes no tenen parella, per una raó o una altra. I d’alguna manera o altra s’ho han de fer. Tota persona adulta necessita que li facin petons, que l’abracin, poder despullar una altra persona, poder-la tocar, poder-hi tenir una relació íntima, etc. Una altra cosa és que no se sigui conscient d’aquesta necessitat.
Amb una autorepressió de tota la vida, a base d’una educació rigorista, pot ser que la consciència d’aquesta necessitat queda difusa. Fins i tot que es consideri una cosa immoral. Però la necessitat hi és. El cristianisme tradicional, amb el tracte (mal tracte) que ha donat al cos i al sexe, ha fet molt de mal en aquest sentit.
I si hi ha unes persones (generalment dones) que es presten a resoldre aquesta necessitat, doncs fantàstic. Si no existissin s’haurien d’inventar. Pot ser que moltes d’aquestes persones ho facin per necessitat econòmica... de la mateixa manera que és per necessitat econòmica que moltes persones treballen d’administratives o de dependentes... Molt poques persones treballen en una activitat que els agradi.
Doncs aquestes persones, que fan una activitat tan necessària, han de ser ben considerades, lluny d’un rebuig hipòcrita, anomenades d’una manera no menyspreativa (treballadores del sexe). I han de tenir la seva activitat regulada, inclosa en la Seguretat Social, i ser protegides per una legislació laboral justa.
Naturalment, el treball sexual no té res a veure amb l’alta delinqüència d’enganyar unes persones i de forçar-les a fer aquesta activitat contra la seva voluntat. Això és un problema de persecució policial i de càstig rigorós.
Algunes persones, amb una visió molt idealista, voldrien l’abolició del treball sexual. Però això és impossible avui, excepte que arribés un dia (un dia en un futur) en què l’evolució dels costums en les relacions humanes hagués arribat a un punt en què trobar ocasions d’afecte i intimitat entre les amistats i les coneixences resultés fàcil per a tothom. Avui no ho és gens, de fàcil, encara que entre la població juvenil ho és molt més.
De vegades s’argumenta que a Suècia han prohibit aquesta activitat. Però alerta! Tots sabem que a Suècia els costums són molt diferents, i des de fa temps. Potser allà el treball sexual no és tan necessari. No es pot pretendre pas tenir les lleis de Suècia amb els costums de Catalunya. De cap de les maneres.
Antoni Ferret
diumenge, 27 de març del 2011
Suspensió temporal del Vaticà
Amb motiu de l’afer del desgraciat procés d’excomunió del Pare Manel, ha transcendit que l’arquebisbe Rino Fisichella, del Vaticà, ha justificat aquest procés d’excomunió, amb raons jurídiques. I l’esmentat monsenyor Fisichella forma part d’un departament vaticà encarregat de la reevangelització d’Europa.
Aquest fet m’ha portat a considerar que el Vaticà és una organització “pendent de reformar cristianament”, d’acord amb el sentir d’una gran part de l’Església. Si no d’una majoria, que això no ho sabem, sí d’una part qualitativament molt important dels mossens i dels fidels. Reformar cristianament perquè de cristiana no n’és gaire.
Doncs bé: mentre i tant que no es reforma, ha d’aparèixer com una organització suspecta. Ha de ser vista amb un sentit de “suspensió” temporal, en espera de la seva conversió. Les seves preses de posició han de ser considerades provisionals, declarades de moment en suspens. I analitzades curosament, a veure si són vàlides o no. Tot en espera que, després de la seva reforma cristiana, siguin ratificades o rectificades.
Monsenyor Fisichella diuen que forma part d’un dicasteri vaticà encarregat de la reevangelització d’Europa. I ens preguntem: què saben ells de reevangelització? Si no viuen l’Evangeli. Si aquell complex vaticà s’assembla més a un Sanedrí que a una Església de Crist. Si té molt més de jurídic que d’evangèlic.
El Vaticà, abans de reevangelitzar Europa (que ho necessita, com tot el món), ha de reevangelitzar-se a si mateix.
Antoni Ferret
Aquest fet m’ha portat a considerar que el Vaticà és una organització “pendent de reformar cristianament”, d’acord amb el sentir d’una gran part de l’Església. Si no d’una majoria, que això no ho sabem, sí d’una part qualitativament molt important dels mossens i dels fidels. Reformar cristianament perquè de cristiana no n’és gaire.
Doncs bé: mentre i tant que no es reforma, ha d’aparèixer com una organització suspecta. Ha de ser vista amb un sentit de “suspensió” temporal, en espera de la seva conversió. Les seves preses de posició han de ser considerades provisionals, declarades de moment en suspens. I analitzades curosament, a veure si són vàlides o no. Tot en espera que, després de la seva reforma cristiana, siguin ratificades o rectificades.
Monsenyor Fisichella diuen que forma part d’un dicasteri vaticà encarregat de la reevangelització d’Europa. I ens preguntem: què saben ells de reevangelització? Si no viuen l’Evangeli. Si aquell complex vaticà s’assembla més a un Sanedrí que a una Església de Crist. Si té molt més de jurídic que d’evangèlic.
El Vaticà, abans de reevangelitzar Europa (que ho necessita, com tot el món), ha de reevangelitzar-se a si mateix.
Antoni Ferret
Retallades en sanitat i ensenyament
(Carta enviada al diari El Punt i no publicada)
Guanyar unes eleccions comporta el dret a governar. Això és «un» dels principis de la democràcia. Però no comporta, de cap manera, governar d’una manera irracional. Perquè «un altre» dels principis de la democràcia és governar de manera racional. I retallar els recursos dels serveis més necessaris, com sanitat i ensenyament, és una irracionalitat.
Quan hi ha crisi, i les inversions privades escassegen, cal augmentar les inversions públiques, per compensar, per crear feina. Així doncs, no s’ha d’estalviar ni reduir el dèficit, sinó al revés. Això en recta economia. Que el Govern estalviï en una crisi, és un disbarat propi de l’economia de l’Escola de Chicago, l’economia liberal que ha arruïnat el món. Per tant, parar inversions públiques en infraestructures ja és un disbarat. Però retallar la sanitat i l’ensenyament no és un disbarat sinó un delicte polític.
El Govern que fa això mereixeria que un poderós moviment popular el fes rectificar o el derroqués.
ANTONI FERRET. Barcelona
Guanyar unes eleccions comporta el dret a governar. Això és «un» dels principis de la democràcia. Però no comporta, de cap manera, governar d’una manera irracional. Perquè «un altre» dels principis de la democràcia és governar de manera racional. I retallar els recursos dels serveis més necessaris, com sanitat i ensenyament, és una irracionalitat.
Quan hi ha crisi, i les inversions privades escassegen, cal augmentar les inversions públiques, per compensar, per crear feina. Així doncs, no s’ha d’estalviar ni reduir el dèficit, sinó al revés. Això en recta economia. Que el Govern estalviï en una crisi, és un disbarat propi de l’economia de l’Escola de Chicago, l’economia liberal que ha arruïnat el món. Per tant, parar inversions públiques en infraestructures ja és un disbarat. Però retallar la sanitat i l’ensenyament no és un disbarat sinó un delicte polític.
El Govern que fa això mereixeria que un poderós moviment popular el fes rectificar o el derroqués.
ANTONI FERRET. Barcelona
divendres, 18 de març del 2011
En sortirem?
Jo crec que no. No crec que la crisi sigui passatgera, que duri alguns anys i passi. Crec que molt probablement inaugura una nova fase històrica. Que trencarà la dinàmica capitalista de “expansió – crisi – expansió”. Que no hi tornarà a haver una nova expansió. Que s’aturarà el creixement i entrarem en una economia estancada, o estable.
Per què? Perquè no és només una crisi financera amb una forta implicació en l’economia productiva. Que hi ha més. Al dessota de la crisi econòmica hi rau una altra crisi: energètica. L’energia esdevé i esdevindrà escassa i cara. El petroli ha arribat o està arribant a un punt a partir del qual la producció anirà descendint. El gas trigarà més però també hi arribarà. L’energia nuclear resulta cada cop més problemàtica per perillosa. Les energies renovables no podran cobrir, probablement, el buit existent. L’energia abundant i barata ha estat fins ara la base del creixement continuat. Això s’acaba.
I també convé que s’acabi. El creixement indefinit ha arribat un moment que és suïcida. No encaixa amb el caràcter limitat dels recursos del planeta. És un malbaratament. És una estafa per a les noves generacions. Si tornem al creixement, tornarem a la crisi... Cal acostumar-se a un altre estil de vida, més auster. Ser més pobres i viure més pobrament.
I doncs, els llocs de treball? El sistema, eixalat (que li han tallat les ales), ja no en podrà crear més, o no gaires més. Caldrà, doncs, fer reformes estructurals: reduir la jornada de treball per “repartir” la feina existent. Com és que els sindicats no ho reivindiquen. És que encara creuen que hi tornarà a haver creixement?
Tots aquests discursos que parlen de la tan anomenada “sortida de la crisi” són enganyosos. Tant si vénen dels governs, com si vénen dels sindicats, com si vénen de la màfia capitalista internacional, són enganyosos.
I el sistema capitalista? La base del seu existir és el creixement continuat. El creixement dels guanys... Sense això, amb una economia estable, què serà del sistema? Només un sistema socialista pot regir una economia estancada.
Antoni Ferret
Per què? Perquè no és només una crisi financera amb una forta implicació en l’economia productiva. Que hi ha més. Al dessota de la crisi econòmica hi rau una altra crisi: energètica. L’energia esdevé i esdevindrà escassa i cara. El petroli ha arribat o està arribant a un punt a partir del qual la producció anirà descendint. El gas trigarà més però també hi arribarà. L’energia nuclear resulta cada cop més problemàtica per perillosa. Les energies renovables no podran cobrir, probablement, el buit existent. L’energia abundant i barata ha estat fins ara la base del creixement continuat. Això s’acaba.
I també convé que s’acabi. El creixement indefinit ha arribat un moment que és suïcida. No encaixa amb el caràcter limitat dels recursos del planeta. És un malbaratament. És una estafa per a les noves generacions. Si tornem al creixement, tornarem a la crisi... Cal acostumar-se a un altre estil de vida, més auster. Ser més pobres i viure més pobrament.
I doncs, els llocs de treball? El sistema, eixalat (que li han tallat les ales), ja no en podrà crear més, o no gaires més. Caldrà, doncs, fer reformes estructurals: reduir la jornada de treball per “repartir” la feina existent. Com és que els sindicats no ho reivindiquen. És que encara creuen que hi tornarà a haver creixement?
Tots aquests discursos que parlen de la tan anomenada “sortida de la crisi” són enganyosos. Tant si vénen dels governs, com si vénen dels sindicats, com si vénen de la màfia capitalista internacional, són enganyosos.
I el sistema capitalista? La base del seu existir és el creixement continuat. El creixement dels guanys... Sense això, amb una economia estable, què serà del sistema? Només un sistema socialista pot regir una economia estancada.
Antoni Ferret
Subscriure's a:
Missatges (Atom)