Set espases que apunten al cor de la nostra gent

Que el PDECat tingui 7 conselleries en el futur Govern, tal com es preveu, és un problema gravíssim. Això és molt més important que el fet, secundari, de qui sigui el president.

La gent del PDECat (Convergència) són la gent que sempre s’han sentit, i se senten, “amos” de Catalunya per dret propi. Que han fet i desfet, moltes vegades, certament, en defensa de la identitat del poble, sobretot els primers anys de l’autonomia. Això sempre se’ls haurà de reconèixer (històricament). Però, per desgràcia, gairebé només ha sigut això.

Pel que fa a inversions socials, per millorar la vida de la gent, en una societat estructuralment injusta, no han pas destacat de manera positiva, sinó al revés. Dades estadístiques serioses diuen que Catalunya ha anat a la cua d’Espanya en inversions socials, durant els trenta-i-tants anys de democràcia liberal. I són dades que mai no han sigut contestades.

A més a més, hi ha hagut fets escandalosos, i, dient-ho ben dit, antipatriòtics, com quan l’any 2011 (em sembla que va ser el 2011)  el Govern del senyor Mas, per estalviar diners públics, va retallar el PIRMI (subsidi als pobres). L’última cosa que un Govern, que fos un Govern de veritat, hauria fet mai a la vida. O bé quan el pressupost de l’any 2012, amb el mateix Govern, va retallar més de mil milions al pressupost de sanitat, amb l’acomiadament de 12.000 treballadors públics, i més o menys altre tant al pressupost d’educació. Tot això perquè “hi havia una crisi”, que reduïa els ingressos públics. Però quan a Catalunya, com a tot arreu, hi havia fortunes enormes, adquirides quasi sempre de manera capitalista (és a dir: irregular). I quan les mateixes persones, en general, continuaven ingressant encara grans sumes. I la “solució” va ser retallar de les necessitats populars. I, fins ara i tant, encara no ho han tornat.

“Aquesta gent” és la mateixa que ara ha d’assumir 7 conselleries, és a dir, el quasi control del Govern. Què en podríem esperar???

És clar: diran que han guanyat les eleccions, lo qual no és tècnicament del tot veritat. Però deixem-ho. Avui, amb les dades electorals, hi hauria tres possibles majories, a saber:

PDECat + ERC + CUP //    ERC + PSC + CatComú   //   ERC + Cs + PSC  

No és veritat que l’única sortida sigui de la mà del PDECat.

Aquesta és la que no convé de cap manera a la població normal.

Què volen, les dones?

(Diàleg simulat amb Carme Alemany)

—I què voleu, ara, les dones? Esteu presents en totes les professions, sou majoria a la Universitat, teniu bastants càrrecs públics, un nivell d'atur encara més alt, però això es reduirà en uns quants anys. Ja teniu, gairebé, la igualtat.

—Però, és que es tracta, per ventura, de ser «iguals»?

—Deu ser això, oi?

—De cap manera! Més ben dit: no es tracta «només» d'això. Tenir els mateixos drets, evidentment, això és «el primer pas». Després, ve la part més important: Volem que «els nostres valors més propis se situïn en el centre de la societat».

—Els valors més propis de les dones...?

—Les dones donem la vida, la conservem i la cuidem indefinidament. Aquesta ha estat sempre la nostra tasca principal: centrada en la vida i en la cura de les persones, però les persones de veritat, no les de les estadístiques. És la tasca fonamental en una societat. En canvi, no ens ha estat mai degudament ni valorada ni reconeguda. Però això no és el pitjor. El pitjor és que aquesta centralitat de la vida i de les persones concretes no inspira la societat. La nostra societat està centrada en la producció, els beneficis, les relacions de poder, i coses per l'estil, i la vida i les persones de carn i ossos... si es pot, bé, i si no... Nosaltres volem una societat en la qual la vida i les persones concretes, cada una d'elles, estiguin en el centre, i on la producció, els beneficis, el poder i totes aquestes coses siguin «simples mitjans», «totalment supeditats» al fi de la cura i la felicitat de les persones. Aquesta seria la més gran revolució. Què en trauríem, de tenir nosaltres els mateixos drets, en una societat masculinitzada en la seva concepció i abocada a l'egoisme i a la violència? 

—Però deveu valorar bé les polítiques d'igualtat i de compaginació de la vida familiar i la professional, oi?

—I tant! Però no n'hi ha prou. No n'hi ha prou que «nosaltres» compaginem les dues vides. Les hem de compaginar tots, homes i dones. Si no, ¿com voleu que un home sàpiga gestionar d'una manera «humana» la seva empresa o la seva responsabilitat pública, si no dedica una estona cada dia als seus fills, si no «pren consciència» de què són els nens i les nenes, no només que «ho sàpiga» o que «li consti»?

    

(Text inspirat per una conferència de la sociòloga i militant feminista Carme Alemany.)

El 8 de Març. Mite i història

La commemoració del 8 de Març, Dia Internacional de la Dona, tenia el seu origen —es deia— en el fet que el 8 de març de 1908 havia tingut lloc un incendi en la fàbrica Cotton, de Nova York, en què havien mort cremades moltes dones, que estaven tancades a la fàbrica, en vaga; un incendi provocat pel mateix empresari com a represàlia.

Hi havia, però, una altra tradició: la celebració venia del fet que el 8 de març de 1857 (segons uns) o de 1908 (segons altres) hi havia hagut, també a Nova York, una manifestació de treballadores tèxtils.

Tanta varietat de presumptes orígens no era de bon ésser. I vet aquí que ara resulta que cap d'ells no és veritat.

L'incendi de Nova York sí que, desgraciadament, és veritat, i també que hi van morir uns 140 treballadors i treballadores, la gran majoria noies immigrades. Però no va ser el 8 de març del 1908, sinó el 25 de març de 1911. Tampoc va ser a la Cotton, sinó a la Triangle Shirtwaist Company. Tampoc estaven en vaga ni l'incendi va ser provocat per l'empresari. Van morir perquè les portes eren tancades (per l'empresari) per evitar, probablement,  que les noies més joves s'escapessin a jugar al carrer en hores de feina.

També és certa la manifestació de treballadores del tèxtil, però no va ser cap 8 de març, sinó el 27 de setembre de 1909, i va ser el començament d'una llarga vaga de 13 setmanes del ram tèxtil.

Ara anem a la història. La primera cosa que cal dir és que el 8 de Març no té l'origen en un sol fet, sinó en un «procés».

*  El 1903, als EUA, dones de professions liberals i dones sindicalistes van començar una col·laboració de cara a lluitar pel dret al vot.

*  El 1909 i el 1910 van començar a celebrar el Woman's Day, el darrer diumenge de febrer, amb grans manifestacions, orientades sobretot a obtenir el dret de votar, però també pels drets socials.  El mateix 1910, aquesta festa va quedar establerta per un congrés del Partit Socialista Nord-americà i, després, per la Conferència Internacional de Dones Socialistes de Copenhaguen.

*  Però l'esmentada Conferència li va canviar el nom, pel de Women's Day, en plural, i la data, pel 19 de març, al mateix temps que internacionalitzava la seva celebració, que va començar a fer-se en alguns països europeus, encara que no en tots el mateix dia.

*  El 1913, les alemanyes el van celebrar el dia 2 de març (ja era la tercera data).

*  A partir de l'any següent, 1914, el ja anomenat Dia Internacional de la Dona es va celebrar en diversos països el 8 de març (quarta data).

*  Aquesta data va quedar definitivament establerta amb l'amotinament de les dones russes, per la manca d'aliments, el 23 de febrer (8 de març del calendari occidental) de 1917, un dels fets que van empènyer la Revolució russa de febrer.

*  Podem dir, doncs, que la festa sorgeix a partir de les lluites de les dones nord-americanes, primer, i després europees, pel dret al vot, principalment, i la data actual esdevé fixada, sobretot, per una gran mobilització de les dones russes.

*  Després... devia passar que algunes persones van considerar que aquest origen tan «vermell» no era prou escaient, i es va inventar el mite. Ara, però, tornem a la història vera.

(Informació extreta del treball «La lluita pels drets de les dones: el 8 de Març», de Carme López, publicat en la revista «Treballadora», de la Secretaria de la Dona de Comissions Obreres de Catalunya.)

Disputa pel poder. Al marge del poble

Des de fa dos mesos, dos partits estan discutint llargament i aferrissadament sobre la composició del nou Govern de Catalunya. Han aparegut entre ells una munió d’obstacles que els impedeixen la conclusió d’un acord, repetidament anunciat com a imminent.

Quins són aquests obstacles? Per exemple:

Voler investir un president que es troba fora d’Espanya

Investir-lo de manera simbòlica

Investir-lo de manera efectiva

Fer una  nova llei que permeti investir-lo de manera efectiva, encara que sigui a l’estranger

No investir-lo, però que tingui responsabilitats polítiques de decisió des del lloc de residència

No investir-lo, però investir un company seu de partit, que és a la presó

 Que el partit A tingui: el president simbòlic (a l’estranger), el president efectiu (a Barcelona), el conseller de la presidència i el portaveu

Que d’aquests 4 càrrecs, siguin dos per al partit A, i dos per als partit B

Que el partit B tingui el vicepresident

Que el vicepresident, del partit B, tingui competències importants, per equilibrar els  4 càrrecs del partit A

Que no hi hagi vicepresident

Que el vicepresident tingui la màxima autoritat efectiva, si el president efectiu és a la presó

Que de 14 conselleries, siguin 7 per al partit A i 7 per al partit B

Que la conselleria de Presidència (a mans del partit A) absorbeixi la responsabilitat de la representació exterior i d'altres

Que el partit B tingui alguns dels càrrecs que formaran part de la conselleria de Presidència ampliada

Que a l’estranger, juntament amb el president simbòlic, hi hagi un Consell de la República, que no serà reconegut, però que prengui decisions perquè el Govern efectiu de Barcelona les executi

I així...

Però... qui ho diria?? (perquè es tracta, precisament, de compondre un Govern per governar el país...), que, de tantes qüestions discutides, no n’hi hagi CAP NI UNA, que es refereixi a la vida de la gent: com ajudar les persones necessitades (amb la Renda garantida de ciutadania, és a dir: com proveir de recursos, en el pressupost, per poder-la pagar tot l’any), com restituir a la sanitat els 1.300 milions que li van ser requisats, ídem de l’ensenyament, com protegir la gent de l’escalada d’augment dels lloguers, com plantejar una escalada ràpida de producció d’electricitat “neta”.

Perquè és que aquestes qüestions ja es resoldran “després”, quan ja tinguem Govern...

Però són qüestions clau, que, si no s’han parlat abans, ¿com sabem que... “després”...  s’enfocaran bé, d’una manera humana, o d’una manera ecològica??

Podem confiar en aquest futur Govern??

La Màfia financera mundial

Avui tots, totes les persones, tots els grups socials i tots els països, estem sota les pràctiques i els plans opressius d'una gran màfia mundial. La màfia esmentada és, bàsicament, lladre i tramposa, concretament financera, però té ramificacions i col·laboracions de tot tipus: econòmiques, polítiques, mediàtiques, militars... Principalment és més o menys secundada pels governs de molts països, i per una gamma de partits polítics, sobretot i declaradament pels de dretes, però, de vegades, també, de maneres més parcials, per alguns altres. I, de manera excel·lent, per una enorme majoria dels mitjans de comunicació.

De tota manera s'ha de dir que hi ha alguns països molt grans, i forts econòmicament, que es mantenen en un nivell força independent de la màfia, així com del seu braç armat, que és  EUA.

Aquesta situació, que, de maneres elementals, és tan vella com el món, va esdevenir bastant definida a partir dels voltant de 1980, però s'ha reforçat considerablement a partir de 2008 i la crisi, que n'ha constituït el  desencadenat.

El gran objectiu d'aquesta actuació sistemàtica en gairebé tots els països és transformar la societat de classes tradicional en una de més estratificada, entre una gran base popular, continguda i limitada en els aspectes sòcio-econòmic i cultural, i (ben separades) una elit minoritària però poderosa, que governi els països i el món de formes polítiques i no polítiques, però sense tenir oposició real.

És que, després dels intents, revolucionaris, reformistes, de resistència, que hi ha hagut al llarg del segle XX, que volien canviar, o millorar sensiblement, el món, molts diversos i amb sort mai del tot reeixida, però relativament efectius en molts casos, i durant alguns períodes limitats, avui, una elit poderosa com mai no havia existit ha arribat a la conclusió que els calia aprofita la situació per establir unes condicions bàsiques de coexistència que asseguressin que ja mai més no hi pogués haver una amenaça real per al seu domini definitiu.

Per assegurar el seu domini definitiu, i incontestat, cal, de totes passades, assegurar la submissió de les classes populars, i sobretot d'aquells grups socials, partits, sindicats, governs en alguns casos, que poguessin representar qualsevol grau d'amenaça al domini de la capa superior. Cal, sobretot, que aquestes capes populars tinguin un nivell de recursos econòmics i culturals limitat i controlat. Cal també que algunes parts de les classes populars estiguin, fins i tot, en situació de pobresa, per tal que això desestimuli l'actuació d'altres persones, temoroses que, si "no es porten bé", poden també caure en situació d'extrema necessitat.

En l'àmbit de cada país, hi ha, entre molts altres, dos elements especials per assegurar la pobresa relativa, i fins i tot la més forta, al gruix de la classe treballadora i altres de populars: la situació laboral insegura i austera, garantida per lleis adequades, i, quan sigui possible, també la inseguretat i el difícil accés a l'habitatge. Amb això, la gent resta pobra, insegura, temorosa i, molt sovint, resignada.

Tot això porta a l'empobriment del sector popular i al corresponent enriquiment de l'elit. Quan s'aprofita una crisi per perjudicar la situació dels treballadors/es, i quan, en la recuperació, no se'ls millora, no és que això sigui inevitable, o que no es pugui fer lo contrari. És que, senzillament, "la festa ja s'ha fet precisament per a això". És l'Objectiu buscat.

No es tracta només de procurar l'enriquiment superior. També de garantir el seu domini polític, com a garantia de lo anterior.

Hi ha alguns mitjans que els són molt útils. Sobretot dos. L'un és fomentar la divisió, entre les persones i sobretot entre els grups, partits, etc. Com que, per llei de vida i de la naturalesa humana, n'hi ha, de natural, de més exigents i de més moderats, la clau d'èxit està a desprestigiar, i si cal calumniar, els més moderats. O bé al revés, per part del altres.

L'altra gran palanca és que, quan algun grup, partit o govern "s'atreveix" a portar-los la contrària, o a proposar, o bé practicar, polítiques populars, és objecte d'unes campanyes mediàtiques, de vegades mundials, per part dels mitjans de comunicació degudament comprats o bé ja simplement posseïts, que els presenten com a dictadors, incompetents, que somien coses impossibles, que no se'ls ha de fer cas...

Desgraciadament, a Catalunya, tenim un element afegit, que no té res a veure amb la problemàtica mundial, però que va bé. Perquè la divisió tremenda, entre independentistes i no independentistes, en aquests moments impedeix cap acció unitària efectiva.

L'objectiu de l'article no és fer veure que estem tan sotmesos i controlats que no hi ha res a fer. La gent implicada en tota aquesta conxorxa comet molts errors, perquè, en general, les persones que es presten a fer aquestes coses, ja no són, per naturalesa, excessivament intel·ligents. I per altra banda, avui necessitem sobretot dues coses, entre moltes altres: mantenir la unitat entre les diverses posicions ideològiques (però populars), i forçar l'aprovació de lleis progressistes, encara que no siguin perfectes.

  

Selecció de textos bíblics socials

Hem de dir que la Bíblia és avara en relació a temes socials. Ho atribueixo a dos fets: 1) Que, sobretot els profetes principals, Isaïes i Jeremies, quan esmenten les culpes de la gent, ho fan quasi sempre amb termes genèrics, com pecats, injustícies, infidelitats al Senyor, i no concreten. Si haguessin concretat més, segur que tindríem més passatges socials. 2) Que els esmentats profetes és segur que estaven més sensibilitzats per la idolatria que pel comportament entre les persones. Tot i així, la llista següent s'ha obtingut reduint a la meitat (per raons d'espai) una llista que, al seu torn, ja era parcial. I, en general, s'han de valorar més per la seva claredat i rotunditat que per la quantitat de vegades que hagin sortit, també important.

Levític

Quan segueu els sembrats, no arribeu fins a la partió del camp ni recolliu les espigolalles. I en la verema, igualment: no esgotimeu la vinya ni recolliu els grans que han caigut. Deixeu-ho per als pobres i els immigrants.

No explotis el teu proïsme ni li prenguis allò que és seu. No retinguis fins l'endemà la paga del jornaler.

En els judicis, no donis sentències injustes. No siguis parcial a favor dels pobres ni afalaguis els poderosos. Fes justícia a tothom.

Quan un immigrant vingui a instal·lar-se al costat vostre, en el vostre país, no l'exploteu. Al contrari, considereu-lo com un nadiu, com un de vosaltres. Estima'l com a tu mateix, que també vosaltres vau ser immigrants en el país d'Egipte.

(Lev, 19)

Aquest any [cada 50 anys] serà l'any del Jubileu: els qui havien venut el patrimoni, el recobraran, i els qui s'havien venut ells mateixos, retornaran al seu clan.

(Lev, 25: 10)

Èxode

No explotis ni oprimeixis l'immigrant, que també vosaltres vau ser immigrants al país d'Egipte. No maltractis cap viuda ni cap orfe: si els maltractes i clamen  a mi, jo escoltaré el seu clam i, encès d'indignació, us faré morir a la guerra.

(Ex, 22: 20-21)

Isaïes

Ai dels qui, a costa dels veïns, engrandeixen les cases i els camps!

Aviat no quedarà lloc per a ningú, habitareu sols en el país.

Escolteu què m’assegura el Senyor de l’univers:

Totes aquestes cases grans i boniques es tornaran una ruïna;

ningú no habitarà aquests palaus.

(Isaïes 5: 8-9)

El dejuni que jo aprecio és aquest:

allibera els qui han estat

empresonats injustament,

deslliga les corretges del jou,

deixa lliures els oprimits

i trosseja jous de tota mena.

Comparteix el teu pa

amb els qui passen fam,

acull a casa teva

els pobres vagabunds,

vesteix el qui va despullat.

No els defugis, que són germans teus.

(Isaïes 58: 6-8)

Ai dels qui fan lleis injustes i promulguen decrets opressors! Neguen la justícia als febles, roben el dret als pobres del meu poble.

(Isaïes10, 1-2)

Amós

Escolteu això, els qui trepitgeu el pobre, els qui oprimiu els desvalguts del país, dient: quan haurà passat la lluna nova per tractar en blat, i el repòs del dissabte, per obrir i vendre el rebuig del gra; per disminuir la mesura i augmentar el cicle, per manejar unes balances falses; per comprar els humils amb diner, i el pobre, amb un parell de sandàlies?

(Amós 8: 4-6)

Miquees

Jo us dic: escolteu bé, governants del poble de Jacob, prohoms de la casa d'Israel!

¿No us pertoca a vosaltres de conèixer el dret? Doncs només sabeu odiar el bé i estimar el mal: arrenqueu la pell del cos i la carn dels ossos. Però ningú dels qui devoren la carn del meu poble, li arrenquen la pell i li trinxen els ossos com per tirar-los a l'olla i bullir la carn en un perol, a cap d'aquests el Senyor no respondrà quan cridi auxili. Són uns criminals i ell els amagarà la cara.

(...)

Escolteu, doncs, això, governants del poble de Jacob, prohoms de la casa d'Israel, vosaltres que abomineu el dret i torceu tot el que és recte, que engrandiu Sió a còpia de sang, i Jerusalem al preu d'injustícies! Els qui la governen es deixen subornar; els sacerdots fan pagar els seus oracles, i els profetes vaticinen per diners...

 (Miquees, 3: 1-4, 9-11)

Jeremies

Ben cert, aixecaré la mà

contra els habitants del país.

Ho dic jo, el Senyor.

Perquè, des dels petits

fins als més grans,

tots van darrere de guanys injustos;

des del profeta fins al sacerdot,

tots són uns estafadors.

Jer,  6: 12-13

Rei de Judà, que seus al tron de David (...)

Això diu el Senyor:

Defenseu el dret i la justícia, arrenqueu l'oprimit de mans de l'opressor, no maltracteu ni injurieu l'immigrant, l'orfe o la viuda, ni vesseu sang innocent en aquesta ciutat. (...) Però si no feu cas de les meves paraules, aquest palau es convertirà en una ruïna. Ho juro per mi mateix, jo, el Senyor.

(Jer, 22: 2-5)

Textos socials del Deuteronomi

Cada set anys, condoneu els deutes de tothom...

No hi ha d'haver pobres entre els teus, ja que el Senyor, el teu Déu, et beneirà abundosament en el país que et dona en herència...

Quan en una de les ciutats que el Senyor, el teu Déu, et dona, hi hagi un pobre entre els teus germans, no endureixis el cor, no tanquis la mà al teu germà pobre. Obre-li la mà i presta-li generosament...

Si se't ven per esclau un germà hebreu, home o dona, et servirà durant sis anys, però el setè deixa'l lliure. Quan li donis la llibertat, no l'acomiadis amb les mans buides. Proveeix-lo generosament, dona-li alguna cosa d'allò amb què el Senyor, el teu Déu, t'haurà beneït: ovelles i cabres, gra i vi.

(Deuteronomi 15: 1, 4, 7, 12-14.)

No tornis un esclau al seu amo si ha fugit i s'ha refugiat a prop teu. Viurà al teu país...

(Deuteronomi 23: 16-17)

Final de la sèrie sobre la Bíblia

Ens en sortirem?

La societat catalana ha viscut un període (posem de 5 anys, com a mínim) força agitat i perjudicat. Per una banda, en la superfície, una confrontació entre un sector nombrós (cap a mitja societat), entusiasmat en un ideal independentista, com a resposta a una provocació de sectors reaccionaris, i la resta del país, oposada.

Però, en el fons, en la vida interna de la societat, s'ha viscut, paral·lelament, un procés d'expropiació social, provocat, sorprenentment, per alguns dels mateixos líders del procés independentista, en tant que Govern.

El contingut d'aquest procés d'expropiació ha sigut, en trets generals:

1) Retall dels recursos, i corresponentment del personal, de la sanitat.

2) Retall, igualment de recursos i de personal, de l'ensenyament.

3) Manteniment, al llarg de 5 anys, d'aquestes retallades.

4) Augment, important i excloent, de les taxes universitàries.

5) Augment progressiu, davant la impassibilitat governamental, dels lloguers, amb expulsió de persones i famílies dels seus barris.

6) Congelació durant 7 anys de l'IRSC (índex que serveix per regular ajudes públiques a gent pobra).

7) L'intent d'un sector nombrós de la societat que es proporcionés ajuda a les persones sense feina i sense ingressos ha sigut vergonyosament bloquejat i endarrerit durant tres anys.

Aquest fets, oficialment, s'han atribuït a la crisi econòmica, com si fossin inevitables. La realitat és que, de diners, a la societat catalana, n'hi havia considerablement, i se'n guanyaven molts, i no pas sempre ben guanyats.

El fet psicològic de la pugna independentista, i dels seus corresponents conflictes, ha fet que aquesta expropiació social, encara que de tant en tant denunciada, hagi restat, generalment, "tapada", com oblidada per l'atenció general, ocupada en una altra cosa.

Semblaria que ara, en què el projecte independentista resta, com a mínim, ajornat, i en l'escaiença d'elegir un nou Govern, seria el moment de retornar, finalment, a les persones i als serveis públics allò que els pertany.

Però, si bé els companys/es de la CUP, de manera bastant continuada, i els d'ERC, de manera ocasional, reclamen aquesta restitució, la gent del PDECat no sembla que hi tingui cap mena d'interès. I ara que s'està pendent del tema de la presidència, que monopolitza l'atenció però que és una cosa secundària (una vegada més s'està "tapant" la realitat), en relació al Govern, que és lo important, la cosa es planteja molt malament. Amb una composició de la meitat de les conselleries per al PDECat, hi hauria molt poques possibilitats que es pogués restituir lo expropiat.

No podem oblidar que, avui, al conjunt del món, hi ha l'acció (sempre secreta) de la Màfia Financera Mundial, que pressiona fortament per sotmetre les poblacions a l'anomenada "austeritat", i que els partits espanyols i catalans més de dreta en són seguidors, o servidors, cosa que no es podrà demostrar mai, perquè és més una osmosi que una relació pròpiament  dita.

Per tant, amb un Govern així ens la juguem. Seria com entregar el país en males mans.