L’inoblidable
historiador Jaume Vicens i Vives deia que el caràcter col·lectiu català
oscil·lava entre el seny i la rauxa.
Seny: actitud
d’examinar les coses d’una manera assossegada, tranquil·la, ponderant bé els
pros i els contres, i adoptant opcions ponderades.
Rauxa: exaltació
emocional, il·lusió poc realista, que porta a prendre actituds agosarades.
Els moments de seny i
de rauxa alternen en la nostra història, encara que són molt més freqüents els
de seny.
Ara, però, estem en un
moment de rauxa. La mala sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut
de l’any 2010 (culpa del PP, que va impugnar l’Estatut) ha provocat una crisi
emotiva i psicològica, i aquesta ha desembocat en una situació de rauxa
d’aquestes que la nostra història registra de tant en tant.
Avui dia, moltes
persones que en sa vida havien fet res per Catalunya, que parlen el català
malament, i no diguem com l’escriuen, si és que l’escriuen, han estat emportats
per una follia col·lectiva en favor de la independència de Catalunya.
Naturalment que n’hi ha
d’altres que han estat independentistes de tota la vida o de molts anys, per
als quals la independència no és una actitud de rauxa, sinó que és el seu propi
seny. Però la immensa majoria dels assistents a la Via eren nous.
No serveix de res
exposar arguments. L’exaltació col·lectiva passa per sobre de tot. I ara com
ara no es pot fer res per parar-ho (tret d’una ràpida reforma constitucional, i
encara). Potser hi haurà una situació d’independència, encara que no és segur.
La història ens diu
que, després d’un temps, tornarà una actitud col·lectiva de seny. Però al seu
moment... Potser aleshores es rectificarà...
Antoni
Ferret
