Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 6 de setembre del 2013

Socialització dels mitjans de producció?




La socialització dels mitjans de producció i de canvi ha estat històricament el centre del programa de socialistes i comunistes. (I fins i tot, amb característiques diferents, dels anarquistes.)

Desgraciadament, quan això s’ha dut a la pràctica, a l’URSS i alguns altres països, s’ha fet malament, perquè, en comptes de socialització (que vol dir social, societat) s’ha fet una estatalització, en mans de l’Estat, pràcticament del Govern. Aleshores s’ha creat una burocràcia que, ajuntant poder econòmic i polític, ha esdevingut una oligarquia pitjor que la dels capitalistes. Això ha redundat en explotació social, violació sistemàtica de drets humans i crims horrorosos (sobretot en temps de Stalin).

Tanmateix s’han salvat algunes coses: el sistema va ser un èxit econòmic durant 70 anys; hi va haver alguns avantatges socials que no havien existit mai, com ara la plena ocupació generalitzada en l’espai i en el temps, l’estabilitat de preus i un nivell alt de serveis socials. Tot això es va perdre amb l’error immens de tornar al capitalisme.

Tornem a la qüestió inicial. Socialització NO és estatalització. Socialització vol dir posar en mans de la societat. La societat són els treballadors/es de cada empresa, els compradors/es dels productes i la ciutadania en general.

El control de l’economia per part de la societat NO ha de consistir a posar a mans del sector públic totes les empreses i els serveis, sinó els més importants. Hi ha d’haver un sector privat, que permeti la llibertat d’iniciativa i estimuli la creativitat. Si no, es mata l’economia. En aquest sentit, podem recordar que en l’efímera revolució catalana de 1936, el Decret de Col·lectivitzacions establia la socialització de les empreses més grans de 100 treballadors/es, com a punt de referència.

A més, el control de la propietat pública o social no ha de ser només de l’Estat. En un país com Espanya, hauria d’estar repartit entre l’Estat, les comunitats autònomes i els municipis capitals de CA.

Però no és sols això, sinó que la socialització ha d’anar acompanyada d’una gran participació dels treballadors dins l’empresa. Com es preveia en l’efímera revolució catalana. La participació dels treballadors/es en l’empresa podríem definir-la així:

1) Elecció del director, per votació popular.
2) Existència d’un comitè representatiu.
3) Decisió per votació de les grans opcions o canvis en l’empresa.
4) Foment de les opinions dels treballadors/es a través d’un web o un butlletí.

Fins al punt que cada vegada que s’aprovi una llei que estableixi un pas al sector públic d’una empresa o un servei o un conjunt d’empreses, paral·lelament s’ha d’aprovar una altra llei que estableixi un tipus de participació dels treballadors/es.

Aquesta opció de la socialització dels grans mitjans de producció i de canvi continua sent una assignatura pendent i de plena actualitat (de cap de les maneres superada). L’esquerra, al nostre país i a tots, ha de reivindicar i realitzar aquesta socialització, a condició que sigui una autèntica socialització i no una estatalització.

L’objectiu principal de la socialització dels sectors econòmics principals ha de ser gestionar de manera democràtica l’economia i per tant d’una manera racional. I això per evitar les dues principals tares del capitalisme: l’explotació dels treballadors/es i les crisis periòdiques.

 Entre els principal objectius d’una política de socialització hi ha d’haver:

a) La gran banca, autora de l’especulació causant de bombolles i de la seva corresponent explosió amb les crisis consegüents (a Catalunya la Caixa).
b) Les empreses de sectors estratègics, com l’energia o, les primeres matèries.
c) Els serveis públics, com Telefònica, aigua, llum, gas, telecomunicacions.
d) Les empreses més grans, segons la mesura que s’acordi. (Amb les multinacionals estrangeres s’haurà de fer d’acord amb els governs respectius.)
e) La indústria farmacèutica, per la seva transcendència en la salut i els seus abusos.

Un nou Govern popular i social ha d’enfocar ja des d’ara una acurada política de socialitzacions.

Antoni Ferret