Hem vist (núm 1) que el
capitalisme tendeix, de manera natural, a distribuir la riquesa de manera cada
vegada més desigual.
Però l’autor Thomas
Piketty (El capital al segle XXI) ens
fa veure que, al llarg del segle XX, les desigualtats en la riquesa no és que
s’hagin corregit, però sí que s’han mitigat.
Ha aparegut i s’ha
desenvolupat un sector intermedi en la societat (que alguns anomenen «classe
mitjana») que ha arribat a concentrar una fracció de la riquesa superior a la
de la majoria de la societat, sobretot pel que fa al patrimoni.
Cent anys enrere, la
riquesa estava brutalment concentrada en un 10 % de la població, i l’altre 90 %
eren més o menys pobres. Ara, en canvi, hi ha un 50 % que continua sent pobre,
però un 40 % disposa d’una certa riquesa.
Són gent que poden
tenir 100.000, 200.000 o 300.000 euros de patrimoni. Són petits empresaris,
alts càrrecs empresarials o de l’Administració pública, professionals liberals
(cada vegada menys), tècnics molt qualificats o persones que han heretat de
famílies riques.
Els treballadors/es han
millorat molt en una cosa: l’Estat del benestar (sobretot la Seguretat Social),
que suavitza les situacions de pobresa. Però en ordre a patrimoni, en general,
posseeixen una misèria.
No hi ha hagut un
autèntic CANVI. La riquesa continua molt concentrada: el 10 % més ric
deté un 60 % del patrimoni total, a Europa, i un 70 % als EUA.
Si el segle XX ha sigut
el segle en què ha aparegut un sector intermedi una mica ric, el segle XXI ha
de ser (SERÀ) aquell en què la massa dels treballadors i treballadores
arribaran a una situació benestant com la que ara té l’anomenada classe
mitjana. Una societat sense pobres.
Però això no ens caurà
del cel, ni ens ho regalaran els més rics. Haurà de ser a base de lluita.
La lluita obrera que s’ha desenvolupat al llarg del segle XX ha de reproduir-se
amb més força. I ha de ser veritablement internacional.
