El
creixement econòmic
Durant segles i mil·lennis, l’economia va estar estancada o
amb creixement ínfim. Però des de la Revolució industrial, els dos segles de
capitalisme, i de socialisme, han vist un procés de creixement de la producció
continuat, exceptuant els anys de crisi, amb índexs de creixement anual del PIB
de l’1, del 2, del 3 per 100, etc. Però excepcionalment s’han vist creixements
molt superiors: de l’entorn i superiors del 6 per 100, i, fins i tot, de l’entorn
i superiors del 10 per 100; casos com Europa occidental els anys 1960-70, o
posteriorment casos com Japó, Xina i altres països asiàtics. No obstant això, a
mesura que un país es desenvolupa, el creixement s’alenteix.
Semblava, i encara sembla, que això havia de durar
eternament. Però l’any 1972, el Club de Roma, integrat per un grup de
científics, va publicar l’informe «Els límits del creixement». Ens advertia que
els recursos naturals del planeta eren limitats, que ens acostàvem al seu
límit, que no se’n podien gastar més que els que el mateix planeta podia anar
regenerant.
No se’n va fer cas. Fins i tot, destacats «economistes» van
arribar a dir que això era un disbarat irresponsable. Els dirigents econòmic,
financers, banquers, economistes, governants, del tot irresponsables, van
continuar tirant d’un creixement econòmic continuat, sempre a benefici d’uns
pocs. I encara ho fan.
No obstant això, molts estudis afirmen que, si tots els
països del món tinguessin el mateix nivell de producció i consum que els països
occidentals, necessitaríem un altre planeta. És a dir: no hi podran
arribat mai. Doncs, essent així, els països occidentals haurien de parar la
seva producció, i limitar-se a reproduir la massa dels elements consumits.
De tota manera, la cosa es pot afinar més. Els recursos
naturals no són tots igualment significatius. N’hi ha de més estratègics, d’ús
més important i escassos, tals com l’aigua potable, els recursos energètics
(carbó, petroli, gas, urani), els metalls i en general els minerals, etc.
Precisant més, diríem que el creixement pot continuar si se
centra en els serveis (poc consumidors d’energia i primeres matèries) i, en el
cas de la indústria, el dia que tota l’energia usada sigui eòlica, solar, etc.
Les persones més responsables i cultes van dient, cada vegada
més, que allò que necessitem per ser més feliços no és cada vegada més
productes i més riquesa material (perquè se la quedin uns pocs), sinó: un
repartiment equitatiu dels béns, temps lliure, relacions humanes, participació
en les decisions de la societat, cultura, activitats lliures segons les
afeccions de cadascú, etc.
