0
La jubilació de les mares
El fet que les dones, molt generalment, suportin una
part excessiva del treball de cura, no solament és injust, sinó que porta
conseqüències. A l’arribar a la jubilació, sovint es troben en una situació de
pobresa.
Ho direm amb les paraules precises de Jane Lewis, una
de les autores del llibre: «El modelo de varón perceptor de ingresos se basaba
en una serie de supuestos con respecto a las aportaciones de hombres y mujeres
en el ámbito familiar: a los hombres les correspondía la responsabilidad
principal de ganar dinero y a las mujeres la del cuidado de niños y niñas y de
las personas mayores, y también el de sus maridos. Por lo tanto, dicho modelo tenía en cuenta el trabajo de
cuidados no remunerados, pero a costa de consagrar la dependencia de las
mujeres respecto de los hombres. El modelo del varón perceptor de ingresos
incorporado en el pacto de la postguerra daba por sentado el pleno empleo
masculino regular y unas familias estables, en cuyo seno las mujeres recibirían
manutención durante toda su vida, en gran parte a través de los ingresos de sus
maridos y de las cotizaciones sociales de estos. Este modelo de familia ha
quedado bastante erosionado...»
Doncs hi ha dones d’aquella generació, ja grans i amb
el marit mort (cosa que biològicament passa sovint), que, al no haver cotitzat,
tenen una pensió molt reduïda (una part de la que tenia el marit, moltes
vegades uns 500 euros), que les deixa en un estat d’una relativa necessitat.
Però Jane va més enllà. Perquè hi ha dones de les que
ara treballen i tenen fills i pares que, per causa de la seva aportació (total
o parcial) al treball de cures, viuen talls o disminucions en la seva feina
professional. Si han tingut diversos fills, o tenen pares ja delicats, o prenen
l’opció de ser elles les que assumeixin la cura familiar, es prenen
excedències o, més sovint, treballen temporades a mitja jornada, per
compaginar.
L’autora esmenta el cas d’unes enquestes fetes als
anys 90 a Gran Bretanya, que mostraven que, de les dones casades amb fills, menys
d’una meitat treballaven en jornada completa. Aquestes dones corren un risc, si
el dia de demà queden viudes.
Així l’autora (i també un servidor) creu que és ara
i no quan ja sigui inevitable, que cal enfocar aquest problema. Que tota dona
que suspengui o disminueixi la seva activitat laboral per atendre la cura dels
seus familiars, se li mantingui la cotització a la Seguretat Social com si
treballés a jornada completa. Com una manera de reconèixer-li el treball
fet a casa, i per tal que el dia de demà tingui una pensió normal.
