El divendres 8 de
maig, els ministres de Finances de
l'Eurozona van acordar que tots els estats europeus poden accedir als crèdits del Fons de Reserva, amb 240.000
milions d'euros disponibles. Serà a
través de l'anomenat MEDE (Mecanisme
Europeu d'Estabilitat). Es tracta de crèdits a retornar en 10 anys.
En cas que Espanya ho sol·licités, podria
accedir a 24.000 milions d'euros.
Aquesta ajuda és destinada només a
apuntalar el sector sanitari, tant en despeses de funcionament com en
previsions de futur.
I podrà fer-se efectiva a partir de
primers de juny.
No és que em faci
la més mínima gràcia, però no em puc estar de comentar que aquesta ajuda urgent
al sector sanitari de cada país arriba (arribarà...) quan els serveis sanitaris,
no és pas que ja hagin resolt la crisi de l'epidèmia, però sí que han passat,
com han pogut o no han pogut, la fase més crítica, més massiva i més urgent de
la crisi. Que quan els hospitals eren plens, no es podia atendre a tothom i els
treballadors/es no donaven l'abast, l'ajuda urgent ni va arribar ni tan sols
se'n sabia res.
El problema, tal com l'acabo d'explicar,
ja és indignant. Però... espereu... espereu... que la cosa és molt més pitjor
que això.
La Unió Europea
té establert, des de fa molts anys, un Fons de Reserva per si mai es presenta
alguna contingència inesperada i urgent. També té una sèrie d'alts càrrecs, amb
molt més alts ingressos, que tenen la missió de prendre decisions, normalment
consultant òrgans i càrrecs superiors i inferiors, però, en cas de gran
urgència, davant una necessitat greu i massiva de salut i per a la qual ja hi
ha, de sempre, uns recursos preparats, seria
molt suposable que, quan s'ha produït la crisi del Coronavirus, una volta
resolts els dubtes de les primeres setmanes, en un temps rècord, aquests diners
haguessin estat a cada hospital, a cada CAP, a cada servei on fossin necessaris.
Doncs,
increïblement i vergonyosament, no ha sigut així. Quan es va prendre
consciència de la gravetat de la situació, algunes autoritats o algunes
institucions van suggerir que potser s'haurien de mobilitzar els recursos
preparats per a un cas així. En comptes de posar en marxa de manera ràpida
l'aprovació i l'execució del pla, van començar les discussions, les reunions...
Hi va haver elements (no m'atreveixo a
dir persones) que van començar a exigir que no s'havia de donar ajuda a cap
país sense lo que van anomenar «condicionalitats». Sempre amb la tàctica
d'anomenar les coses dolentes amb noms que sembli que no ho són, noms neutres,
d'aquells que la gent no sàpiga què volen dir, per fer passar la píndola. Les
«condicionalitats» volien dir «retallades» (jo preferiria dir-ne «extorsions»)
als serveis públics. Imagineu quanta maldat!!
Una volta es va
arribar a acceptar que no hi havia d'haver «condicionalitats», llavors calia
posar-se d'acord en altres coses. Mentrestant, metges i infermeres i auxiliars
no paraven de treballar, i atendre els malalts, però sovint sense la protecció
suficient, perquè no n'hi havia per a tots, jugant-se la salut i a vegades
emmalaltint i morint.
I
els «senyors» discutien... i així... el dia 8 de maig han arribat a acordar
que... a primers de juny, es podria «començar»
a implementar l'ajuda. L'ajuda «urgent»...
Tres mesos després que l'epidèmia hagués
començat a adquirir un caràcter massiu.
Això per a
l'ajuda sanitària. Per a l'ajuda econòmica, la que necessiten les empreses i
els treballadors autònoms amb urgència a partir del dia 11 de maig, en alguns
casos, o immediatament després, lo més
calent és a l'aigüera. Es parla d'uns dos bilions (milions de milions) d'euros.
Altres diuen que un bilió i mig.
La cirereta de
tot això, que no vull ni comentar, és que es diu que les autoritats espanyoles
no pensen sol·licitar els crèdits per a l'ajuda sanitària, perquè no els
necessiten (???).
