Un clima benigne
En el primer full hem vist com el
poderós Imperi romà va acabar debilitant-se cada cop més, i entre altres
causes, va ser atacat per grans i greus malalties. També hem plantejat com una
gran causa les destruccions d'espais naturals, sobretot per les seves criminals
expedicions militars, la corresponent dispersió dels animals, insectes i
gèrmens que hi vivien, i el contagi que això afavoria de cara a la població.
Recordem, sobretot, les tres més
grans epidèmies consignades, que caldrà tenir sempre en la memòria, sense
oblidar mai que van ser només les més grans, però que n'hi va haver moltes més:
Plaga Antonina, segle II, de verola,
Plaga de Cebrià, meitat segle
III, potser de grip, i Pesta Justiniana, meitat segle VI,
bubònica.
Continuarem amb el cas de
l'Imperi romà, perquè és el més estudiat i conegut, però també perquè el nostre
autor, Kyle Harper, ho planteja també des d'un altre costat, molt menys
conegut, però potser molt més important.
L'Imperi va tenir una etapa molt
bona, a pesar de les seves atzagaiades i les moltes malalties, des del segle II
aC, fins a meitat del segle II dC (uns 150 anys). Va anar augmentant el seu
poder i els seus dominis, però també, i molt, la seva població i el benestar
dels seus habitants.
Les seves bases eren: Un gran i
poderós exèrcit, caríssim de mantenir, que va anar estenent el poder romà,
primer, i després assegurant els dominis guanyats davant tota mena de pressions
i revoltes dels pobles sotmesos. Una
gran massa de població esclava, la base de gran part dels treball. Una molt
florent agricultura, que s'estenia sobre enormes territoris de tot el
domini. Una cada vegada més extensa
xarxa comercial, exportant i important. Grans progressos tècnics: ús de noves
eines de ferro per al camp, molins per tractar el gra, canalitzacions d'aigua
per dur-la on més es necessitava, vaixells més i més grans, una vasta
organització, tan militar, com econòmica, com política. Cal pensar que el
manteniment dels territoris conquistats es garantia, no sols amb la força de
les legions, sinó també amb una gran organització diplomàtica i negociadora
(sobretot «comprant» les elits locals).
I... (la gran sorpresa!): un
clima excepcionalment bo: càlid, humit i estable. El clima ha variat, molt i
molt, al llarg de la història del planeta, alternant llargues èpoques fredes i
altres més càlides, i, sobretot, observant freqüents inestabilitats. Ara fa uns
12.000 anys, vam entrar en una era relativament estable i més aviat càlida i
humida, però no pas sense importants variacions d'alguns segles de durada.
Doncs bé: el període dels segles II aC -
I i mig dC va ser, avui ho sabem, un període excepcionalment bo. Va potenciar
un gran èxit, en tots els sentits, tant a l'Imperi romà com a l'Imperi Han de
Xina, tots dos en la mateixa latitud.
De tal manera que Harper ens dona
la inesperada sorpresa de dir-nos que no ens hem pas de preguntar com és que
l'Imperi, a partir del segle III, va anar de mal borràs, cada vegada més, fins
a fer fallida, sinó que ens hauríem de preguntar com és que en els seus primers
segles va tenir un èxit tan gran. Les collites eren abundants (perquè el blat,
companys/es, és una planta molt senyora, i la més petita situació menys bona fa
que la collita se'n ressenti). S'arribà a sembrar blat a les faldes de
muntanyes. La població creixia, les freqüents malalties infeccioses se
n'emportaven a centenars o a milers, però ràpidament es recuperaven. Fins i tot
els pobres no vivien massa malament. També vull dir que, tot i que qualifico
els emperadors i altres dirigents romans com els cal: de criminals, usurpadors
dels drets d'altres pobles, etc., també s'ha de dir que, en el seu govern
interior, o local, adoptaven polítiques sàvies: un exemple: Roma tenia molts
grans edificis que servien per emmagatzemar cereals els anys que en sobrava una
mica, per poder resistir bé qualsevol mala anyada. Els emperadors, en general,
es preocupaven que ningú no passés gana.
Però tot això... es basava en una
situació transitòria i no pas corrent. I es va anar acabant, de mica en mica.
La mostra: Entre els segles I i
II dC, Roma tenia un milió d'habitants, i l'Imperi, uns 75 milions. I en el
segle VII, Roma només tenia uns 20.000 habitants i la conca mediterrània (que
aleshores ja no era de l'Imperi), uns 40
milions.
Lo més sorprenent, encara, és que
el pas de la fase bona a la, de moment, no tan bona no va ser pas lent. Va ser
marcat per un enorme sotrac: la Plaga Antonina (any 165): 7 milions de morts. I aquesta va ser la
menys mortífera de les tres grans plagues.
L'autor ens fa notar que, en la
més gran derrota militar soferta pels romans, la batalla d'Adrianòpolis (378),
hi van morir uns 20.000 soldats, i, en canvi, la menys mortífera de les grans
epidèmies, es va endur uns set milions de víctimes. Que el gran enemic de
l'Imperi i de la població, més que qualsevol altra desgràcia, eren les
constants malalties infeccioses, sobretot i per damunt de tot, la malària,
malaltia endèmica durant tots els segles
de l'Imperi.
En aquest segon full, que segueix alguns capítols del
llibre de l'autor, aprenem que el clima és un factor important, sovint el més
poderós, de la vida humana sobre la Terra. (Lo que ens plantegem ara,
precisament, no és pas que la calor disminueixi, sinó al revés, però tot és mal
que mata. Podem patir d'una altra
manera. Ja cal que tots i totes ens en preocupem força, del nostre clima.)
Crec que en el full següent, si no em passa res i el puc
fer, haurem de parlar molt de malalties. Serà molt més trist.
