Dues generacions en defensa del català

 

La llengua catalana ha tingut una història atzarosa. Especialment en els últims quatre segles.

Partint d’una vida literària vigorosa durant l’Edat Mitjana, a l’Edat Moderna patí una gran davallada. Per una part, Catalunya havia perdut importància i pes econòmic  després de la gran crisi del segle XIV, de tal manera que, havent dominat (o més aviat codominat, amb la omnipotent Venècia) el mar Mediterrani, en els aspectes comercial, naval i militar, després, al segle XVI, l’historiador Vicens i Vives descriu la capital Barcelona com una ciutat que “reposa, satisfeta, en un racó de la Mediterrània”. És a dir, tot i recuperant-se de la crisi dels segles anteriors (en aquelles èpoques, els fenòmens anaven molt més a poc a poc que ara), s’havia perdut vitalitat. Doncs bé: per raons que ara no m’abelleix explicar, la decadència de l’economia va arrossegar la decadència de la literatura, i de la cultura en general. Però vull insistir molt en el fet que la decadència no va ser pas total. Mai no van faltar “algunes” obres catalanes, com ara el llibre “Feyts d’armes de Catalunya”.

Com que aquesta decadència va coincidir amb l’esclat meravellós de la cultura castellana (el Siglo de Oro), la cultura i la llengua catalanes van quedar semi esborrades. I el cop de gràcia de la derrota del segle XVIII, i la Nova Planta de Felip V, van fer la resta. Durant segles, el català va ser una llengua que es parlava (això sempre), però no s’escrivia, o molt poc.

Al segle XIX hi va haver l’anomenada Renaixença de la llengua i la literatura catalanes. Però això no va sortir pas perquè sí. Es va haver de suar. Des de 1833, publicació de la primera poesia “La Pàtria”, de B. Carles Aribau, al 1841, publicació del recull de poesies “Lo Gayter del Llobregat”, de J. Rubió i Ors, uns poetes, considerats “bojos” i il·lusos per la gent de seny, es van entussodir a tornar a escriure en una llengua que feia segles que “quasi” ningú no hi escrivia. Els poetes de bona fe, però idealistes de veritat, van ser els primers, però ja aviat, el 1856, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre va començar a publicar el Calendari del Pagès. Ja no eren poemes, que interessaven a poca gent, sinó que molts pagesos ja començarien a llegir en català els pronòstics del temps. El 1959, es van restaurar els Jocs Florals de Barcelona, i aleshores, cada any, cada cop més poetes, o simples afeccionats, presentaven els seus escrits a uns Jocs on es disputaven tres premis.

Així, quan, entre 1870 i 1877, Jacint Verdaguer (“mossèn Cinto”) redactava i publicava el seu llarguíssim poema “L’Atlàntida”, que va arribar tenir fama mundial, era el resultat de dècades de dedicació i entusiasme d’un grup de catalans que havien desafiat el ridícul i la incertitud del resultat.

Però... les victòries mai són sempre segures, entre els dèbils. Uns 60 anys després de la victòria de Verdaguer, una altra repressió, tant o més dura que la de Felip V, s’abatia sobre Catalunya i la llengua catalana. Va tornar a caldre una nova generació de catalans/es entusiastes i esforçats, per intentar altra vegada fer del català una llengua també escrita. Als anys 60, quan la repressió dels primers anys va donar pas a una tolerància, una trentena de persones (a Barcelona) ens vam anar organitzant per fer classes de català en parròquies, orfeons, centres excursionistes, fins i tot empreses... en hores de vespre.

La nostra actuació, tot i ser oficialment tolerada, i ben vista per la majoria de la població, tenia els seus punts crítics. La nostra generació es va trobar amb el català, com tota la cultura catalana, enmig del fang (com a símbol). No sols havia sigut fortament reprimida per la dictadura, i aleshores ja “tolerada”, però res de res a l’escola pública.  Això no era tot, ni lo pitjor. Lo pitjor era que, a més de reprimida pel règim, era menystinguda per una gran part de la població catalana.

Igual que els poetes del XIX, també nosaltres vam haver de desafiar el ridícul. A les persones que ens esforçàvem a parlar un català correcte, o que defensàvem els drets de Catalunya, molta “gent de seny” ens anomenava “els de la ceba”. “Això ho diuen els de la ceba.” “Tu, també ets de la ceba?” A mi no m’ho van dir mai, però sí que sovint, al dir segons quina paraula correcta, no habitual, veia un lleu somriure, que volia dir que no m’ho deien però ho pensaven. La gent de seny pensava, igual que els de feia un segle, que això d’escriure en català no calia, i que ja havia passat a la història.

Però igual que els nostres valents poetes, també ens en vam sortir. Cada vegada més gent jove sentia la necessitat de posar al dia la seva cultura sabent escriure en català. I venien a les nostres classes. I també persones estrangeres consideraven que havien d’aprendre la llengua del país.

 La gent que s’autoconsidera que és “de seny”, a voltes és perillosa. Si avui tenim un català escrit per part de molta gent, encara que no tota, és perquè, en dos moments tràgics de la nostra història, uns poetes, i després uns professors de català improvisats, vam saber ser “desassenyats”, com demanaven els país i la raó.

Tres vegades lladres

 

Les persones més riques del món, i de cada una de les societats, que, excepte casos especials, han arribat a aquesta situació robant, normalment són lladres en tres ocasions, dins de cada una de les seves “operacions”.

Primer solen robar en estafar els treballadors/es, en alguns casos més aviat podríem dir a l’escanyar-los, quan l’operació es fa en zones més desprotegides, com Àsia del sud o Àfrica. Amb aquesta actitud, acostumen a acumular grans fortunes, que els permeten assumir operacions encara més grosses.

En un segon moment, immediat, roben a l’administració pública del país on han fet aquella ”operació”, quan, d’aquests diners guanyats, no en paguen els impostos deguts. O bé perquè, des de la mateixa operació, ja van a parar directament a un banc d’un país que es presta a amagar-los i no cobrar impostos, o molt petits, o bé perquè, amb traces i manyes, i amb enginyeria fiscal, els seus advocats enganyen el govern local. De vegades, aquest govern, corrupte, també facilita l’engany.

I, sovint, en un tercer moment, en comptes d’invertir els nous capitals en noves empreses, o ampliar-les, per crear més llocs de treball, perquè molta gent no en té, els retiren i els dediquen a operacions molt més rendibles, encara que siguin delictives (tràfic de drogues, tràfic d’armes, tràfic de persones). Aleshores, aquests diners, mal obtinguts i mal invertits, els roben a la població que no té feina, i que necessita de noves inversions per poder treballar, o bé s’ha de jugar la vida viatjant a través d’un mar perillós.

Així tenim les tres maneres de robar, una rere l’altra. Però això no és tot, el drama inhumà no s’acaba pas aquí. La traca final ve quan aquests lladres són rebuts per autoritats, altres empresaris o negociants, o bé se’n parla públicament, o s’hi parla... i, en comptes de tractar-los com mereixerien, són anomenats amb termes com ara “inversors”, “emprenedors”, “dirigents”, en el fons termes elogiosos, que no es mereixen gens ni mica. Tot amb tot, aquest detall final encara és el més odiós.

Un torrent imparable de justícia?

 

Algú s’ha mai imaginat que la societat humana fos envaïda per un torrent de justícia de tal magnitud que ningú no el pogués aturar, i que tingués una durada indefinida?

Una persona de fa molts anys, molts segles, s’ho va imaginar, ho va proclamar i ho va escriure, com una invitació a fer-ho realitat. Va ser el profeta Amós, el segle VIII aC. Ho podem llegir a Amós, 5: 22-24: “Deixeu que el Dret brolli com l’aigua, i la Justícia ragi com un torrent inestroncable.” En castellà: “Dejad que el Derecho  brote como el agua y la Justicia mane como un torrente inagotable.”  El profeta diu això tot seguit d’haver

declarat que Jahvè rebutja els actes de culte si no van acompanyats de justícia. Segur que el nom Amós no és gens conegut, ni per part de persones creients, ni de no creients. Tota persona, creient o no, ha sentit anomenar alguna vegada Isaïes o Jeremies, però no pas Amós.  I sabeu per què? Em sembla que això passa perquè és un molt bon profeta i diu les veritats de manera molt dura.

Però lo que és més monstruós és el fet que la frase “Deixeu que el Dret brolli com l’aigua, i la Justícia ragi com un torrent inestroncable” no l’hagi escoltada gairebé ningú, ni la gent que va a missa habitualment, on sent llegir cada setmana un text escollit de l’Antic Testament. Com pot ser possible, això?

Aquesta situació em porta a creure que avui (o en qualsevol moment anterior) seria ben merescut un acomiadament general de tot el personal eclesiàstic.  Per haver-ho amagat.

Maneres de robar

 

Com els rics es fan rics robant i com continuen fent-ho

1)Amb les grans inversions. Quan es fan grans inversions, però no en lo que caldria, sinó on s’hi pot fer més negoci.

Exemple molt conegut i actual: Si, en comptes de dedicar una gran inversió a rehabilitar els habitatges que ho necessiten, es dediqués la mateixa quantitat a eixamplar l’aeroport del Prat, per atraure més visitants i “fer més negoci”, seria un exemple dels casos que s’acostumen a fer.

2)Amb els pressupostos. Cada pressupost que s’aprova, i amb el qual s’aconsegueixen algunes millores per a la gent, en el millor dels casos, dona estat oficial reconegut a les grans diferències existents, producte generalment de pràctiques de robatori habituals.

3)Amb el finançament dels serveis públics. Quan aquests serveis (salut, ensenyament, atenció a persones que la necessiten, neteja pública...) es financen de manera ronyosa, es roba a la població una quantitat que va per altres objectius, més privats, o bé quantitats que no s’han pagat per evasió fiscal.

4)Quan es paguen salaris baixos, per facilitar beneficis alts.

Exemple molt eloqüent: quan en les fàbriques de països pobres (Bangla Desh, per exemple, i molts altres) es paguen salaris que fan viure en situació de necessitat permanent, per tal de poder vendre els articles de vestir i calçar a preus molt barats als mercats occidentals. (Aquí també els compradors participen, de manera involuntària, però hi participen, en el robatori dels salaris dels treballadors/treballadores locals.)  

 5)Quan es cobren preus excessius aprofitant situacions d’escassesa i necessitat.

El cas més punyent és el dels lloguers d’habitatges, quan en falten i la gent els busca amb neguit.

Errors i males pràctiques per podar

 

Juan Masiá Clavel SJ,

en una conferència d'uns cursos de la Universitat Menéndez Pelayo de Santander,

va dir que la fe, com un arbre, com tot organisme vivent,

s’ha de regar, alimentar, donar-li més vida, jo diria que amb la defensa de la justícia, la pràctica del bé, la pregària, l’eucaristia i el coneixement i la recta comprensió de l’Escriptura,

però també s’ha de “podar”, anar-la alliberant de coses velles que, amb el temps, s’hi han anat afegint, incrustant, i que l’envelleixen i la deformen, que li són, cada vegada més, un pes mort, que debilita la seva vida.

Tals com errors i males pràctiques.

Quins creiem que podrien ser, els errors que s’han anat arrossegant, al llarg de més de 2.000 anys, en l’expressió més tradicional de la fe cristiana, i en l’Església?

Jo diria que són, principalment, aquests:

*Concepció i ensenyament de l’infern i de la possibilitat d’un càstig tan horrible i impossible per part del Creador.

*Ensenyament d’una supervivència de l’ànima, després de la mort del cos.

*Ensenyament de la necessitat de la mort de Jesús en creu per obtenir el perdó dels pecats de la humanitat.

*Ensenyament del suposat pecat de les relacions corporals i sexuals fora del matrimoni (que no siguin adulteri).

*Ensenyament de la concepció miraculosa de Jesús i de la virginitat de Maria.

*Ensenyament del naixement de Jesús a Betlem, amb àngels, pastors i reis...

*Ensenyament del suposat “pecat original”, i de la suposada naturalesa immaculada (amb caràcter personal especial) de Maria.

*Ensenyament de la suposada estada d’Israel a Egipte, i de la suposada sortida triomfal, amb destacada intervenció divina.

*Ensenyament del magisteri del suposat Moisès, en lloc del del rei Josies i els seus consellers (630-620 aC, probablement).

*Ensenyament de l’existència d’àngels i dimonis.

*Ensenyament de la Santíssima trinitat com a tres “persones”, constituint un sol ésser o Déu. En comptes de dir tres “personalitats” d’un sol ésser.

*Ensenyament d’una suposada infal·libilitat de la direcció de l’Església, en determinades circumstàncies.

Tota una bella dotzena, no necessàriament exhaustiva, d’afirmacions que distorsionen un missatge que ni pot ser cregut, ni és exemplar.

I de males pràctiques?

No em referiré pas a les que, malgrat ser horribles, foren en un passat ja llunyà, tals com:

Feudalisme,  antisemitisme,  croades,  Inquisició...

Però n’hi ha encara de greus:

*Refús injust i mal explicat del sacerdoci de les dones.

*Excés de béns materials, molt per sobre de les necessitats. I com a mostra actual i del nostre país, tenim l’apropiació de molts edificis (més enllà dels necessaris), cementiris, terrenys.... mitjançant les anomenades “immatriculacions”.

*Abusos sexuals, sobretot amb nens i joves.

*Manipulació en la programació dels textos bíblics a llegir en les misses, excloent els socials.

*Marcatge d’una línia neta de separació entre dirigents i “dirigits”.

*Ensenyament d’aspectes de l’Escriptura de manera encara pròpia de temps plens d’ignorància.

*Tendència a voler aparentar encara una posició pública que ja no es té.

Reivindicant el dret a robar

 Un dels drames més odiosos que es donen sovint és quan judicialment s’expulsa una família de casa seva. Per no haver pogut pagar el lloguer algun o alguns mesos, sovint per haver-l’hi augmentat, o per altres causes.

Actualment està en preparació una proposta de llei, al Parlament de Catalunya, presentada per diverses entitats socials, per prohibir els desnonaments, sempre que a la família li sigui un greu problema. Serà difícil, perquè és atemptar contra un suposat “dret absolut” del propietari a l’habitatge, sigui quina sigui la necessitat de la família que hi viu.

Per nosaltres, és MOLT clara la diferència amb el cas d’un propietari del pis que en tingui un, i que sigui una família treballadora, i, sobretot, si es tracta, per exemple, d’una família de jubilats que arrodoneix el seu pressupost amb el lloguer que cobra d’aquest pis. Això queda fora de tota actitud d’un grup social.

Però, com sabem, el cas més típic és que el pis sigui d’una empresa, d’un banc, o d’un grup voltor (o sigui de lladres), com ara Blakstone o Cerverus, que tenen milers de pisos en cada país, i que en van traient un rendiment a base d’escanyar, si els cal, els, de vegades pobres, llogaters.   

A això va adreçada la nostra proposta de llei. Doncs bé: sabeu què ha passat??? Ningú no ho diria. El grup parlamentari del partit JuntsxCat, o JxC, partit hereu actual d’una llista de noms que deriva de la tradicional Convergència, ha presentat unes esmenes perquè siguin discutides i, eventualment, aprovades. Com és sabut, en aquest partit hi militen, o el voten, molts bons catalans/es que desitgen una Catalunya millor, com jo també la desitjo, encara que no exactament igual. Però també en formen part, i sobretot “hi manen”, persones d’un estil de “viure de” la política i, sobretot, de treure’n bons beneficis personals.  I d’anar a favor dels qui tenen més diners, no sempre, o gairebé mai, ben guanyats.

Se’ls ha ocorregut demanar, per exemple, en una esmena, que els propietaris de pisos, fins i tot (i sobretot, crec jo) els “grans” propietaris, siguin “públicament compensats” de la diferència entre lo que haguessin de cobrar de lloguer a causa de la llei, i el preu de mercat d’aquell pis.

Pensem: 1) Aquesta llei pot fer que unes famílies paguessin un preu “protegit” de lo que són els preus especulatius, per tant de lladronici, dels qui tracten un pis com si fos una mercaderia qualsevol, per guanyar-hi diners, quan són un bé bàsic per a viure de manera digna. / 2) Que lo que, vulgarment, se’n diu “preus de mercat” són uns preus de robar, cada vegada més, si poden.

Doncs els nostres patricis, que estimen Catalunya, però no pas els catalans i les catalanes, sinó  la Catalunya de la bandera, volen protegir els guanys fets de robar. Com si consideressin que l’especulació dels seus “amics” fos un “dret”, que s’hagués de defensar. Són les esmenes del dret a robar.                

La mentida dels lladres de la llum

Endesa + Iberdrola + altres = Lladres

Per què són lladres?  Hi ha cinc maneres de produir electricitat:

Amb un salt d’aigua =     Centrals hidroelèctriques

Amb carbó =                   Centrals tèrmiques

Amb energia nuclear =   Centrals nuclears

Amb sol i vent =              Centrals fotovoltaiques i eòliques

Amb gas =                       Centrals de cicle combinat

Només aquestes últimes poden dir que l’augment internacional del preu del gas els augmenta el cost de producció de l’electricitat, i poden, doncs, augmentar-ne el preu de la distribució.

Però són lladres perquè augmenten el preu de la distribució de tota l’electricitat produïda.

Els ho hem dit, cridant pel carrer, en les manifestacions dels dies  2 d’octubre i 6 de novembre.