D’un temps ençà, un sector del
poble català, potser una meitat, mica més mica menys, representat per una
majoria de diputats al Parlament, majoria que és escassa i que no deriva dels
vots, sinó de la llei electoral, s’han anat autodefinint com si fossin els
representants bàsics del poble català, amb el corresponent dret a decidir,
ells/es, el futur nacional.
Han anat decidint i explicant que
separar-se d’Espanya era una decisió imprescindible perquè Catalunya fos ella
mateixa, i perquè pogués governar-se de manera convenient, fins i tot en
l’aspecte social, cosa dificilíssima de creure considerant l’actuació durant
molts anys d’alguns d’ells/es.
La seva actuació, les seves propostes
i els projectes han anat topant amb el Govern central, govern malvat, corrupte
i anticatalà. Aquesta circumstància els ha anat portant a prendre decisions, al
Parlament, de manera cada vegada més autoritària, i ràpida, a vegades
aprofitant escletxes “legals”, pensades per a casos especials, però que ells
usen per a prendre decisions de gran pes. Actitud que justifiquen per
l’actuació repressiva del Govern central (“l’Estat”, que diuen ells).
Tot aquest procés ens porta a una
situació desgraciada, en la qual uns catalans/es s’autoconsideren “els”
representants del poble català, amb dret a decidir el seu destí, en conflicte
amb un ”Estat” enemic, i prescindint dels altres catalans/es (més o menys
l’altra meitat) que no tenen el mateix objectiu, els quals són considerats,
cada cop més, com una nosa o un obstacle per als objectius nacionals.
És molt sorprenent que aquestes
diferències entre dues mitges Catalunyes, com un preconflicte, no hagin sigut
observades per la munió de personalitats, grups, entitats, que, des d’Europa,
de la resta d’Espanya i del país, s’han preocupat aquests dies del cas català.
Tots només han vist, o només han volgut veure, un conflicte Espanya-Catalunya,
i res més.
