El treball de cura i la ciència
Les autores que seguim (les dues Cristines i la Teresa), que
són universitàries, es queixen del fet que, després de 40 anys que el moviment
feminista precisa i intenta revalorar el treball de cura que fan les dones,
aquest tema encara no ha pogut entrar a la Universitat (o sigui a les
universitats) com a tema d’estudi científic. Sembla que tota cosa que faci olor
de feminista es miri amb sospita, com si es considerés que no és prou seriós.
Fora de la Universitat, la manera més precisa que s’ha trobat
per designar el treball de cura de les persones ha sigut el d’activitat de
«reproducció social». La persona que va encunyar aquesta denominació va ser la
italiana Antonella Picchio, una de les autores del llibre. Què vol dir «reproducció
social»? Vol dir que les dones, amb la seva feina de cura dels fills o dels
avis o dels malalts, fan que la societat continuï existint. Si no existís
aquest treball, no naixerien criatures, les que naixessin no sobreviurien, la
gent s’aniria morint per falta d’atencions, tant físiques com morals, les
empreses no tindrien treballadors/es, i la societat desapareixeria. I com
pot ser que una feina tan superimportant no sigui molt més reconeguda???
Això està relacionat amb l’actitud d’empresaris, governants, intel·lectuals,
que només valoren allò que dona diners. Però desgraciadament també amb
l’actitud de treballadors que els fan el joc, i..., dolorosament, també algunes
vegades amb l’actitud d’algunes dones que tampoc no ho tenen tan clar com
caldria.
Una altra aportació que les autores troben en les diverses
publicacions existents en diversos països és que el treball de cura és molt
«personalitzat», en el sentit que, a casa, una màquina pot fer, per exemple,
que es renti més de pressa i més eficientment la roba, o bé fer millor el
liquat d’un aliment, etc., però, en canvi, donar de mamar, donar un biberó o
banyar una criatura són coses que no es poden ni es podran fer amb cap màquina,
que no es poden fer més de pressa, i fins i tot que no és convenient que les
faci qualsevol, sinó la mare (o bé l’àvia).
Més encara: fa uns trenta anys, unes sociòlogues britàniques
van fer notar que el treball de cura que feien les dones anava envoltat
d’«emocions i sentiments», cosa que el feia com intransferible. I un sociòleg
francès va publicar que aquestes emocions i sentiments era molt difícil que els
pogués aportar un home, cosa que explicava per què els homes agafen tan pocs
permisos de paternitat.
Finalment (i en contrast amb lo anterior), aportacions
posteriors reclamen l’anomenada «cura social» (social care). Que vol dir el treball de cura fet a través de
l’Estat del benestar, o sigui com un servei públic, mitjançant empleats
públics. (El llibre toca aquest tema més endavant.)
