Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 12 de gener del 2018

El mite del Messies


El poble d'Israel, precedent històric del cristianisme, va viure, com hem vist en altres articles, unes vicissituds (reals i imaginàries)  molt característiques, però que podríem resumir en dues grans qüestions:

1) La seva creença de ser el "poble de Déu", escollit per Jahvè com a poble de referència. I així mateix la creença d'haver sigut ajudat per Jahvè de maneres molt extraordinàries (plagues d'Egipte, pas del Mar Roig, escenes del Sinaí, conquesta de la terra de Canaan).

2) La seva permanent inseguretat, motivada per les seves petites extensió i població i la proximitat de potències polítiques sempre disposades a envair i dominar. A més de la terrible experiència dels assiris, des del regnat de Josies, que va ser el moment culminant de la seva autodefinició com a poble, babilonis, grecs i romans s'havien anat tornant per no deixar-los viure ni lliures ni en pau.

Aquesta inseguretat, ajuntada a la creença de la seva importància, va fer néixer i créixer, entre els dirigents i pensadors jueus, la il·lusió i l'esperança que "un dia, naixeria un jueu excepcional, un gran cabdill político-militar, que els alliberaria dels seus enemics". El van anomenar Messies.

Alguns profetes, ja sigui que participessin d'aquesta fe nacional o no, van dir algunes frases, no del tot precises, que s'hi referien. Dirigents i pensadors jueus, empesos per la il·lusió i la necessitat, s'hi van agafar i les van considerar "profecies" que garantien la certesa de la vinguda del Messies. Així, en els segles anteriors al naixement de Crist, la vinguda del Messies va ser el tronc principal de la fe dels jueus.

 Algunes profecies bastant concretes són les següents:

Miquees (segle VIII aC, doncs poc abans de la reforma de Josies) va dir:
"I tu, Betlem Efrata, / ets petita per a ser comptada / entre els clans de Judà, / però de tu sortirà / el qui ha de governar Israel. / Els seus orígens venen d'antic, / venen de l'eternitat.
.........
Viuran segurs perquè ell serà gran / d'un cap a l'altre de la terra. / Ell serà la pau. / Quan Assíria ocupi el nostre país /  i s'apoderi dels nostres baluards,  / li oposarem set pastors / i vuit capitans, / que pasturaran amb l'espasa / el país d'Assíria, / el país de Nimrod / amb l'espasa desembeinada. / I ell ens alliberarà d'Assíria / quan Assíria ocupi el nostre país / i s'apoderi de les nostres fronteres."

És a dir: la persona anunciada és concebuda com un cabdill político-militar, que garantirà la pau, que vencerà Assíria (era el temps que aquesta potència atacava Israel del nord), i que és previst des de l'eternitat.  Era just allò que els jueus necessitaven. (Ara bé: aquesta profecia, en la mesura que es referia molt concretament a l'amenaça d'Assíria, va fracassar.)
Tant se val! Els dirigents jueus en van deduir i en van retenir: 1) Que Déu els anunciava un Messies esperat; 2) Que els garantiria la seguretat i la pau; 3) Que el Messies naixeria a Betlem.

Una altra profecia era d'Osees (al mateix segle VIII), i deia:
"Després d'això, els d'Israel tornaran a cercar el Senyor, el seu Déu, i el descendent de David, el seu rei."
Aquí es diu: 1) Que el Messies seria descendent de David; 2) Que seria rei.

I, finalment, una altra profecia era de Jeremies (segle VII), i deia:
"Venen dies que faré néixer / un rebrot legítim al llinatge de David. / Regnarà com a rei assenyat  /  i defensarà en el país  /  el dret i la justícia. Ho dic jo, el Senyor. /  En el seu temps, Judà serà salvat  /  i Israel viurà segur."
Aquest text diu clarament: 1) Que el Messies naixeria de la família de David;  2)  Que regnaria com a rei; 3) Que garantiria el dret i la justícia; 4) Que els garantiria la pau.

En conjunt, les profecies asseguraven:  Que el Messies seria rei i els garantiria la pau;  Que naixeria a Betlem; Que seria descendent de David.


Després del naixement de Jesús, de la seva predicació, la seva mort i l'experiència personal dels apòstols de veure'l ressuscitat, els cristians van cometre l'ERROR fonamental de voler-se apropiar del mite del Messies, que era, i només podia ser, propi dels jueus. Perquè Jesús ni era, ni podia, ni volia, ser un governant, un rei, que els alliberés ni d'Assíria ni de ningú (per exemple, de Roma).

Però aquesta apropiació indeguda implicava que es complissin les profecies. I aquí hi havia problemes.

1) Havia nascut a Natzaret. No hi havia problema... Dos dels evangelistes ho van "arreglar" per fer-lo néixer a Betlem, mitjançant un viatge dels seus pares, a causa d'un edicte i d'un cens, que sembla que no van existir mai, i l'escaiença que, per casualitat, doncs, naixés a Betlem.  

2) L'altra qüestió, que descendís de David, va ser més complicada i, sobretot, molt més delicada. En principi, la cosa era claríssima: Josep, el seu pare, era descendent de la família de David! Però... sembla (dic "sembla" perquè la cosa és tan supertabú que no se'n pot ni parlar) que hi va haver un problema.

Després de la predicació, la mort i la resurrecció de Jesús, en les dècades següents, a Jerusalem, hi havia la coexistència de dues religions: la jueva i la cristiana. Cada una d'elles pretenia ser la veritable, i, en la mentalitat de l'època, això va voler dir, sobretot, que respongués a l'esperança històrica del Messies. Els cristians pretenien que Jesús era el Messies, i els jueus pretenien que el Messies encara estava per venir. Els cristians tenien un argument molt fort per "demostrar" que Jesús era el Messies: havia nascut a Betlem i era de la  descendència de David. (Tanmateix, la característica més important de la idea que els jueus tenien del Messies, no era ni on havia nascut, ni de qui era descendent, sinó la seva condició de rei i la seva disposició a alliberar-los dels enemics. Si calia, amb força militar. El seu enemic aleshores era Roma. Com podien els primers cristians veure encarnades en Jesús aquestes condicions, vistes la seva vida i la seva mort?)

Doncs "sembla" (això és una cosa delicadíssima, i per tant no se'n pot parlar) que els jueus, o algun jueu, o algun grup de jueus, van fer córrer una afirmació: Jesús no podia ser el Messies perquè no era descendent de David, perquè no era pas fill de Josep, ja que Maria havia tingut una relació amb un soldat romà. Això, que era, amb la total seguretat del món, una calúmnia, i que devia ser un escàndol, resulta que era, però, un gran argument dels jueus. Aleshores... doncs, no podia ser el Messies. 
(Tot això passava per haver-se volgut apropiar d'un mite que era, només, propi dels jueus.)

Atès el seu caràcter tan delicat, no sabem quina repercussió hi va haver, a Jerusalem, d'aquest debat. Però, així com dos dels evangelistes hi van donar la importància que calia, és a dir: gens ni mica, Mateu i Lluc, els mateixos de l'"adaptació" del naixement a Betlem, es devien sentir responsables d'aclarir bé la qüestió.  I ho van fer d'una manera fulminant, per sublimació: doncs ni una cosa ni l'altra: havia sigut engendrat per l'Esperit Sant. Ja no tenien gens d'importància ni Josep, ni David, ni el Messies. Era obra de Déu. I, doncs, no hi havia pas res a discutir. I així s'ha anat creient, més o menys, durant 2.000 anys.

Considero honestament que es van passar. Per resoldre un afer, diguem, de legitimitat hereditària i històrica, certament importantíssim, van recórrer, ni més ni menys, que a una solució sobrenatural. I tot per apropiar-se d'una cosa indeguda.



Ara, en l'escaiença d'un fet tan important per a tots els cristians com el 500 aniversari de la Reforma Protestant (sigui quin sigui el sentiment més "amagat" que resisteixi en algunes persones), acceptat per tots els creients en Jesús com a fet importantíssim, em sembla a mi que seria un bon moment per dir, tots junts:

Germanes i germans, companys i companyes:

Ni Betlem, ni l'Esperit Sant!
Creiem en Jesús com a Fill de Déu, nascut a Natzaret, de Josep i Maria.