Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 1 de gener del 2018

Origen del poble d'Israel, 2


Segons la Bíblia, en els llibres de Samuel i dels Reis, el poble d’Israel, després d’un període convuls i guiat per uns dirigents anomenats “jutges”, va viure una època gloriosa, al segle X aC, sota els regnats de David i Salomó, el seu fill.

David i Salomó van regnar sobre tot el territori i la població d’Israel. El rei David va dur a terme grans conquestes, que van eixamplar els seus dominis, i aquests van arribar a comprendre des del riu Eufrates fins a la frontera amb el territori dels filisteus, a la franja mediterrània. El seu fill Salomó, que va acumular grans riqueses i un gran prestigi per la seva saviesa, va construir el temple de Jerusalem i va reedificar les ciutats de Megiddo, Jasor i Guezer, situades al nord del país de Canaan. La ciutat de Jerusalem, la capital, tenia una gran importància en població i construccions.

Després d’aquests regnats, al mateix segle X, desgraciadament, el regne es va dividir, entre el regne del nord, anomenat Israel, i el del sud, de nom Judà. Dos-cents anys després, la desgràcia fou encara pitjor, ja que el regne del nord va ser conquistat i destruït per Assíria, i va restar sols en peu el regne de Judà.

Ara bé: excavacions i estudis de les últimes dècades han canviat totalment aquesta perspectiva. Avui se sap que: Els dos regnes mai no van estar units, i van néixer per separat. David no va fer cap de les conquestes que se li atribueixen, perquè no tenia recursos ni econòmics ni humans ni per fer-les ni per intentar-les. Mai no va regnar des de l’Eufrates fins a la frontera filistea, i tampoc va regnar ni sobre els territoris israelites del nord ni sobre els territoris cananeus ni, molt menys encara, sobre la franja mediterrània dels filisteus. Solament sobre les terres de Judà, la part sud de la franja muntanyosa. No és segur que Salomó construís el temple de Jerusalem, i no va reedificar les ciutats del nord. I Jerusalem era, aleshores, una petita ciutat rural.

(En relació al temple de Jerusalem, va existir un primer temple, destruït pels babilonis el 586, i posteriorment es va edificar un segon temple. En l’edificació d’aquest segon, es van arrasar les restes de l’anterior, i això fa que no se’n pugui fixar la data de construcció.)

Aquell mateix segle X aC, el poble d’Israel (però no tot) es va veure molt afavorit per un fet extern. Un exèrcit egipci va emprendre una estranya ràtzia destructiva, i va destruir les ciutats cananees de les terres planes, de tal manera que no se’n van poder recuperar. Això va facilitar que la població israelita de les terres altes del nord s’expandís sobre les terres baixes, riques i fèrtils, bo i absorbint població rural cananea, de la qual, recordem, havien sortit els israelites. I més o menys en aquella època, ja podem parlar d’un regne d’Israel, del nord, com un estat. Com un país cada vegada més poblat, més ric, més estructurat, amb més prestigi internacional. En canvi, les terres de Judà trigarien encara uns 200 anys a poder-se anomenar amb propietat el regne de Judà (segle VIII).

I aquest segle VIII (721 a C) es va esdevenir la Desgràcia, la desgràcia més gran que mai hagi patit el poble d’Israel. Un poderós exèrcit assiri va envair i va derrotar, en dues fases, el regne d’Israel del nord. I el va destruir com a regne, perquè es va endur la major part de la població captiva i va repoblar el país amb gent assíria. El regne d’Israel del nord deixava d’existir. Era, com hem vist, el més gran, el més ric, el més modern, el més prestigiós. Quedava el nucli de Judà, petit, pobre i a mig estructurar. Voltat d’enemics. En aquest segle, la població d’Israel del nord s’hauria avaluat en 350.000 persones, i la de Judà, en 100.000. El poble d’Israel corria el risc de desaparèixer.

Però al llarg del segle VIII, el regne de Judà va anar progressant i creixent. Va rebre la immigració de milers d’israelites que fugien del domini assiri. Jerusalem augmentà per quinze la seva població, i la del país també tingué un bon augment. Va pactar amb Assíria ser un estat vassall, i augmentà el comerç, i consegüentment la producció, d’oli i de vi.

Als 80 anys de la Desgràcia (al segle VII), va pujar al tron de Judà el rei Josies, un rei jove, idealista i coratjós. Va assumir de manera plena la representació única i legítima de tot el poble d’Israel, i el repte d’assegurar el seu futur, i un futur brillant.
Josies, que potser podria ser considerat el personatge més important de la història d’Israel, vist que els altres o no van existir o no van ser gran cosa, va eixamplar el seu domini amb territoris del nord, que havien sigut del regne d’Israel, ara en poder d’Assíria, va fer progressar el regne i la capital, Jerusalem, però sobretot (sobretot!), juntament amb escribes i sacerdots de la seva cort, van redactar uns textos (que serien els primers llibres de la Bíblia) que pintaven un passat gloriós, inexistent, una època d’or, amb la finalitat que estimulessin psicològicament la població israelita a guanyar  un futur que fos com aquell passat.

Els primers llibres de la Bíblia ensenyaven al poble que: Havien sigut sempre “un” sol poble, provinent d’una sola família. Eren un poble constitutivament lliure, perquè havien guanyat la llibertat d’una manera gloriosa. Eren el “poble de Déu”, i Déu sempre els protegiria, “si”... complien la seva llei. Calia, doncs, complir-la i ser-li fidels. Calia evitar de totes passades el culte als déus estrangers.

Al llarg dels segles, tant a Israel com a Judà, havien coexistit el culte a Jahvè i altres divinitats pròpies d’aquells encontorns. Aquests altres cultes no sempre eren excloents: s’han trobat dues inscripcions que parlen de Jahvè i de la deessa Assera, com una “parella”. La reforma de Josies intentava assegurar que el culte a Jahvè fos l’únic.

Desgraciadament, hi havia també altres finalitats. Alguns d’aquests textos, els dos llibres dels Reis, minimitzaven i menystenien el regne del nord, el seu prestigi, sobretot els seus reis, el record dels quals degradaven, de vegades fins a detalls truculents. L’objectiu era desconèixer la superioritat que el regne del nord havia tingut, i afermar la supremacia de Judà. (I això quan el regne del nord no es podia defensar, perquè ja no existia!!) Els llibres 1 Reis i 2 Reis són dos altres llibres no recomanables, per mentiders i manipuladors.

Ara, per acabar, fem una comprovació "externa". Jeremies, profeta del segle VII aC, contemporani de la reforma religiosa de Josies, posa amb tota naturalitat en boca de Jahvè paraules com "jo, que us he tret del país d'Egipte...", i és lògic, perquè ja coneix el llibre de l'Èxode. Però Isaïes, del segle VIII aC, un segle abans de la reforma, mai no esmenta ni la sortida d'Egipte, ni el pacte del poble amb Jahvè, ni la Llei donada al Sinaí, etc. Totes aquestes coses encara "no existien" en la seva època. Això confirma, doncs, la tesi que l'Èxode va ser escrit al segle VII aC.

No obstant això, hi ha una cosa estranya. En dos punts del seu llibre, apareixen les frases:

 Llavors el Senyor de l'univers
.........
i alçarà la seva vara contra el mar,
com féu contra els egipcis.
(Isaïes, 10: 26)

S'obrirà una ruta
...........
com la ruta
que trobaren els israelites
quan van pujar de la terra d'Egipte.
(Isaïes, 11: 16)

Dues frases que, inequívocament, corresponen a fets de l'Èxode. Què passa? És que Isaïes coneixia el llibre de l'Èxode?

Tinguem en compte: 1) Si hagués conegut el llibre i, en 39 capítols del seu, no n'hagués esmentat res més que aquestes dues petites frases (i sobretot que no hagués dit mai res de la Llei, que era el tronc de la religió dels israelites), seria estranyíssim.  / 2) Ell dedica tot un capítol a Egipte (per raons que no fan al cas), i en cap moment no diu ni una paraula sobre el fet (importantíssim) que els israelites hi haguessin viscut 400 anys i hi haguessin estat esclaus. /  3) Sabem que ha sigut corrent que dirigents religiosos d'Israel d'una època s'hagin pres la llibertat de "retocar" (una paraula, una frase, un nou concepte...) un llibre d'una època anterior.

Doncs bé: estableixo la hipòtesi que aquestes dues frases d'Isaïes van ser interpolades, o bé per autors de l'equip de Josies, o bé pels sacerdots que van prendre la direcció del país al tornar de l'exili (els quals bé se sap que ho van fer en altres casos). 

També hi ha, en Isaïes, una menció a Sodoma i Gomorra (del Gènesi). No és estrany, ja que és molt i molt probable que la narració d'aquestes ciutats imaginàries provingués d'un text èpic molt antic, incorporat després a la narració del Gènesi .