Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 19 de gener del 2018

Paraula de Déu? Inspiració divina?


És una cosa absolutament habitual dir que la Bíblia "és" la paraula de Déu. I no és gens correcte, dir això. Lo correcte seria dir que "en" la Bíblia "hi ha" paraula de Déu. Hi ha paraula de Déu junt amb altres elements culturals, sobretot dos: la cultura de l'autor  (o dels autors) i la cultura de la societat en la qual cada un dels textos es va pensar i es va escriure. En qualsevol text de la Bíblia hi ha paraula de Déu i paraula d'homes (en aquest cas, no podem pas dir d'homes i de dones). Igual com el metall dins els minerals, on apareix barrejat amb terra o altres substàncies.

És i serà sempre molt difícil dilucidar què és paraula de Déu i què no ho és. Però sí que es pot dir que la paraula de Déu es troba en una proporció molt més gran en uns llibres que en uns altres (dels 70 llibres que té la Bíblia). Imaginem: un dels quatre evangelis, una carta de Pau, un text d'un profeta, un text dels Proverbis, i un text d'un llibre històric o legislatiu. M'atreveixo a dir que s'hi troben 5 proporcions diferents de contingut quantitatiu de paraula de Déu, progressivament decreixents. Diria que en un llibre històric (Jutges, Reis, Macabeus...) de paraula de Déu n'hi ha molt poca o potser gens. En un evangeli n'hi ha moltíssima, probablement tot el text o quasi tot.

Sobretot, s'hauria d'evitar sempre l'expressió "la Bíblia "és" la paraula de Déu". Perquè és faltar a la veritat, perquè és induir a confusions que ocasionalment poden ser escandaloses (hi ha frases que seria impensable que fossin paraula de Déu), perquè és, fins i tot, llevar importància a aquelles que ho són en un alt grau, si se'n generalitza tant el concepte…

I què direm de la inspiració divina dels autors bíblics? Com que es tracta de temes molt delicats, procuraré anar amb compte. Imagino que hi pot haver dos tipus d'inspiració divina: Aquella en què realment Déu "fa que l'autor (o una persona) pensi allò que Ell vol que pensi". L'anomenarem inspiració "descendent". Hi pot haver (segur que hi ha) aquella inspiració d'una persona que viu intensament "identificada" amb Déu, pel coneixement que en té (insignificant, però alguna cosa), per la manera com n'està pendent, com hi està pensant contínuament. Aquesta persona, més o menys (molta atenció a l'expressió "més o menys"), tendeix a pensar allò que Déu pensa, o bé s'hi aproxima molt. En direm inspiració "ascendent". Estic segur que la inspiració ascendent, en la pràctica, ha sigut o bé l'única, o bé la preponderant.

Igual podem dir que, com en el cas de la paraula de Déu, hi ha segur una diferència enorme, pel que fa a la inspiració divina, si n'hi ha, entre un llibre doctrinal, i un llibre històric o legal. Però més encara: el grau d'inspiració divina, descendent o (generalment) ascendent, d'un profeta que viu, pensa i predica individualment, empès pel seu ideal, que sovint critica fins i tot al rei, que a vegades el rei el fa perseguir, i el d'un escriba que viu a la cort, o prop de la cort, a sou del rei (i fins i tot en el cas que el rei sigui molt piadós!), no es poden comparar ni de lluny. Així mateix, en general, al Nou Testament hi ha, sens dubte, molta més paraula de Déu i inspiració divina que a l'Antic Testament.
I també aquí podem dir que en un evangeli, en una carta d'un apòstol, en un text d'un profeta, es troba el màxim possible d'inspiració divina, de paraula realment de Déu. I, sempre, amb la possibilitat d'errors humans.

Però és que, fins i tot, increïblement, que ningú no ho diria, en casos així es troben coses que ja no són ni errors. N'esmentaré dues de considerables.

Quan el profeta Isaïes (Isaïes, eh!, el profeta més important d'Israel), en alguns moments (comptadíssims i excepcionals), empès per un excessiu amor patriòtic al seu país, diu mal d'alguns països veïns i els amenaça (en nom de Déu!!), i diu que Déu els destruirà...

L'altre cas és que, en el passatge de Lluc 6, 20, Jesús diu: "Benaurats els pobres...". I en el passatge de Mateu 5, 3, diu: "Feliços els pobres en l'esperit...". Són dues coses molt diferents, gairebé contradictòries. Perquè si ets ric però tens "esperit de pobre", ja va. Què va dir Jesús, realment? No ho sabem, però hi ha una enorme quantitat de probabilitats que digués la primera expressió. Aleshores Mateu, que ja va arreglar l'afer del naixement a Betlem i la intervenció de l'Esperit Sant en la concepció de Jesús, en aquesta tercera ocasió "adapta" les paraules de Crist a la sensibilitat (i fins i tot a l'existència) de la gent rica.

Encara hauríem de dir, per acabar, que el text bíblic és ple d'exageracions populars, ja que això era un tret característic de la societat israeliana, en què, habitualment, es deien les coses exagerades per fer-les més expressives, situació en què la persona receptora ja no en feia cas, perquè ell o ella feien el mateix quan parlaven. Així, ni es va donar de menjar a 5.000 homes, sense comptar  dones ni criatures,  ni un s'ha d'arrencar un ull si l'escandalitza, ni s'ha de parar l'altra galta si et peguen, ni és més difícil que un ric entri al Regne que no pas que passi un camell pel forat d'una agulla (que sí que ho és, però no pas tantíssim), ni s'ha de deixar d'enterrar el pare per seguir Jesús més de pressa, ni, per més fe que tinguéssim, faríem que una morera s'arrenqués del terra i es plantés al mar, i sí que ens hem de preocupar pel que menjarem i beurem (però sense desesperar-nos-hi massa), etc. Tot això no és paraula de Déu, sinó costums populars en la manera de dir les coses.

Tinguem una valoració dels textos bíblics segons allò que són, i, sobretot, traguem-ne un bon profit.