Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 26 de gener del 2018

La dialèctica profètica en la Bíblia


L'actitud dels profetes bíblics, atenent sobretot als dos principals, Isaïes (segle VIII aC) i Jeremies (finals segle VII aC), que actuen en representació de Jahvè, té dues línies preponderants: 1) La crítica sistemàtica de l'actuació del poble d'Israel, com a oposada a les directrius divines. 2) L'amenaça d'un càstig general i popular corresponent a aquesta mala actuació. 

La crítica, sovint, però no sempre, va acompanyada de la repetició dels corresponents manaments o consells contraris, encara que, generalment, es dona per suposat que el poble ja els sap. Perquè aquesta crítica o amonestació va dirigida sempre "al poble" en general, col·lectivament. Hi ha, a vegades, una excepció, i és quan va dirigida directament als governants, o als reis, sobretot en el cas del profeta Miquees.

Les amenaces profètico-divines es justifiquen en el reiterat incompliment per part del poble en general de les normes i els manaments que Jahvè els ha fet arribar repetidament, sobretot per mitjà dels profetes, i (suposadament) a través del pacte realitzat al Sinaí, amb Moisès.

Aquestes amenaces, sobretot més prodigades per Jeremies, a part de ser de tipus més general, com a càstigs divins, es refereixen sovint a actuacions violentes que rebran la gent d'Israel o de Judà per part de països enemics, els quals destruiran el país, mataran molta gent, i s'enduran la població, captiva, a territori estranger. Desgraciadament, tal cosa horrorosa es va produir dues vegades: l'any 721aC, quan Israel del nord va ser envaït i destruït per Assíria, i l'any 587 aC, quan li va passar lo mateix a Judà per part de Babilònia. Com a nota curiosa (més aviat terrible), l'amenaça més forta de Jeremies era que moririen "per l'espasa, la fam i la pesta" (al·ludint a les conseqüències econòmiques de la guerra). Totes dues invasions van ser amb deportació de gran part de la població, però, en el  cas de Judà, tal deportació va ser reversible, perquè uns 50 anys després van poder tornar a casa i reconstruir el país.

Sovint, després d'amenaçar els israelites amb les desgràcies expressades, o bé quan aquestes s'estan produint, el profeta, en nom de Jahvè, els promet el perdó generós de Déu "després" d'haver sofert el càstig, i fins i tot el retorn joiós a la seva terra. 

No podem de cap manera oblidar que l'actuació de tots dos profetes havia de ser profundament marcada per aquestes dues desgràcies que van haver de suportar. El seu caràcter "rigorós" podia ser augmentat per lo que vivien o veien a venir.

La cosa que més sorprèn el lector al llegir tots dos profetes és que les seves crítiques gairebé sempre s'expressen de forma genèrica: fer el mal, desobeir el Senyor, actuar amb injustícia, pecar..., però sense precisar a què es refereixen. En una minoria de vegades l'acusació es concreta, i aleshores, en la major part de casos, resulta que la falta és la idolatria, adorar altres déus, cosa que era habitual en tots els països veïns. En la resta de casos (o sigui en la minoria de la minoria), es tracta de robar, estafar, pervertir la justícia amb judicis injustos, però sorprèn molt el fet que no s'esmenten casos d'homicidi. Excepte, naturalment, en temps o situacions de guerra. I també excepte la cosa horrorosa de la imitació del costum d'alguns països estrangers de sacrificar una criatura en ares d'un déu.

Quan, en molt pocs casos, s'arriba a concretar més, resulta que es tracta d'actuacions injustes comeses amb orfes, viudes o immigrants, que jo proposo, a partir d'ara, anomenar "la trilogia bíblica de la pobresa".   Similarment, quan es proposen normes de justícia a practicar, també el text es refereix preferentment a orfes, viudes i/o immigrants. Poquíssimes vegades s'hi afegeix un quant subjecte, com "obrer" o "pobre".

En canvi, al segle VI aC, durant l'exili, quan escriu l'anomenat Segon Isaïes, profeta que continua el text d'Isaïes, molt després de la mort d'aquest darrer, el panorama canvia d'una manera radical: ara no es tracta del poble que viu lliure i que comet molts pecats, sinó del poble que pateix la captivitat, encara que segur que de pecats en continuava cometent, però lo que predomina és el fet que està patint pels seus pecats anteriors. Ara l'actitud de Jahvè, a través del nou profeta, no és de crítica forta i d'amenaça, sinó una actitud amorosa, de consol, de promesa reiterada de perdó i de la seguretat de la tornada a la terra pròpia.